Embarbussada

Fa tants dies que acumulo paraules. M'embarbusso mirant de dir coses que ja he dit però encara no he après a dir. Perquè suposo que n'hi hauria d'haver prou dient que pensava en la imminència de no sé ben bé què i que me'n vaig anar a dormir tan enfadada que t'hauria clavat una queixalada i que l'endemà no sabia quina cara fer-te i que a l'hora de la veritat em vaig empassar la ràbia amb una facilitat indignant, però no em serveix. No em serveix perquè el que vull és xiuxiuejar-te el gavadal d'imatges que tinc tancades als punys i recordar-te que primer tot era molt normal, però després ja no tant. Que el món se'ns va fer molt petit, que els llums ens tenien a les fosques, que potser només sabíem mirar i somriure perquè sóc incapaç de recordar les torrentades enriolades de frases endarrerides, que els gots ja només hi eren per tenir les mans ocupades, que vam parar d'escapar-nos, que ni tan sols ens vam fixar en l'estrèpit. I que a vegades ja ens passen, aquestes coses. Encara que tu facis veure que no i jo no sàpiga llegir-te als ulls si aquestes coses són molt o són molt poc.

[noches reversibles]

Hivern

El cel, blanc que enlluerna, i les muntanyes, de color avellana. Les branques de pedra, despullades, són forques -exèrcits pollancrals de forques que travessen la llum somorta- i s'arrengleren a les vores del riu, tan negre i tan glaçat. Hi ha clapes de gebre platejat als camps adormits. Ermites, masies, camins sense vies, campanars sense campanes, xemeneies sense tut i sense sutge. Núvols de fum al fons de la vall, que fa olor de desembre. L'aire és ple de torrades fetes al caliu i de pebrots escalivats a les brases. Res no es mou, tot hiverna, i enmig de la quietud immensa jo em sento petita, petita, petita...

[in the quivering forest]

Traveta

M'ha semblat que potser tot era una mica, mica massa ensucrat i no sé per què he recordat que feia dies que tenia ganes de dir que m'agradaria fer-te entrebancar. Fer-te entrebancar i riure'm de tu quan no poguessis recuperar l'equilibri i descobrissis, esparverat, els universos de mots que he desgastat per parlar de tu sense parlar-ne. El problema és que avui no tinc cap somriure maquiavèl·lic als llavis mig torçats i que ara l'armari de sobre els fogons fa olor de menta. Potser jo també em vaig tornar una mica, mica massa ensucrada i tu ja t'has entrebancat i has volgut marxar corrents.

[silence]

Cartes

L'home de la jaqueta marró té una muntanya de sobres esgrogueïts a les mans tremoloses. M'imagino amors clandestins, quatre ratlles apassionades escrites a corre-cuita, aventures perverses, secrets d'una ciutat esvaïda. La seva mirada indiferent, però, em fa témer un assumpte banal (una herència, un contracte, postals de Nadal gargotejades a la impensada) i la respiració se'm torna bleix. Un pes opressiu m'esclafa el pit. M'adono que jo, de les cartes que només m'ha semblat rebre, n'he fet castells que m'han tornat expugnable: he anat construint parets de paper sobre fonaments d'aire i ara, amb la teulada encara per fer, m'esfondro. Se m'esquerda la pell, caic a trossos, m'escolo pel desguàs quan deixo que l'aigua m'escaldi les galtes bullents. Tot és tan fred.

[Running To Stand Still]

Nòmada

Em tanco en un silenci que em rebrega els lacrimals -la tràquea, l'esòfag, la vena cava- i que, ah, sí, també em fa escopir dards de bilis i sucs gàstrics. No deu ser estrany que em costi respirar, doncs, i tampoc no m'hauria d'estranyar que un dia d'aquests algú volgués fer-me una cara nova. Que quan no tinc un ai tinc una ceba, que diuen, i que quan sóc aquí vull ser allà i quan sóc allà vull ser aquí, tot i que no sé mai on és aquí i on és allà, que ja té mèrit, també. Deu ser per això que vaig deixar de comprar-me els bitllets d'anada i tornada, perquè no sabia pas mai què era l'anada i què la tornada. Que com que d'aquí a allà hi ha la mateixa distància que d'allà a aquí i de totes maneres tant és que sigui aquí com que sigui allà, que sempre busco i mai no trobo, tant pot ser que aquí sigui aquí i allà sigui allà, com que aquí sigui allà i allà sigui aquí, com que ni aquí ni allà no siguin aquí ni siguin allà, i embolica que fa fort. Que tot em sembla fugir i tot em sembla una trampa, i deu ser que sóc com el cul d'en Jaumet i a més a més exigent, intransigent i repel·lent. I si desbarro, més que no pas parlar, és només perquè em fa una por terrible pensar que potser algun dia ja no serà acceptable utilitzar aquí i allà com a conceptes impunement intercanviables i ja no podré dir aquí sense que això m'impedeixi de fugir cap allà quan tingui ganes de dir que allà i aquí i no pas aquí i allà, o a la inversa. M'enteneu, què vull dir?

[D'You Know What I Mean]

Escàndol

La cuina trontolla: l'aigua borbolleja, els cops de la llossa contra les parets metàl·liques de l'olla retrunyen, la rentadora és un animalot inquiet i feréstec i els meus ulls es pensen que el dibuix blau aigualit de les rajoles, infatigablement repetit, s'ha empescat una coreografia per a la cançó de l'enfadós que fa hores que em ronda pel cap: voler escriure i no encertar ni les idees ni les paraules és com tenir gana però no tenir ganes de menjar, però al revés. Uf.

[tired of being polite]

Cap-rodo

Puja fins al tercer pis: no hi trobaràs cap fòssil editorial, només fascicles efímers i un sostre de bigues blanques i teules al descobert. La llum hi pal·lideja, l'ordre hi és absolut -gairebé dictatorial- i no trigaràs gaire a adonar-te que pots asseure't al capdamunt de la barana, amb els peus penjant cap al precipici de les escales i un abisme al teu davant, però que de fet no fa falta que t'acostis a cap ampit. La sensació de vertigen sura al voltant dels prestatges, sota l'atapeïment de taules, a l'oxigen que t'omple i et buida els pulmons. És com un ofec, però t'oprimeix les vies amb una netedat brutal. (Freda, incisiva. Més freda que no pas la vidriera imponent esmicolada sobre la pell. Passa desapercebuda.) T'arrossegarà, és la blancor grisa i inusitada, o potser l'espai reconvertit. T'amagaràs enmig de les torres de pols petrificada i acabaràs arraulit vora els volums inhòspits. Com un cuc de terra, bla, menut, rabassut. Les pàgines esgrogueïdes del teu voltant emmagatzemen cadenes de caràcters infinites, però no has de patir gens. Són coneixement impersonal, sense màgia ni escalfor ni imaginació ni vida latent. I concentra't. Quan puguis dissimular la interrupció desafortunada de l'olor de clor i piscina, insòlita, potser aconseguiràs pensar i que no et travessi la fulla esmolada de cap punyal.

[Pontífex]

Matí

El despertador. Sona a les vuit, a les vuit i cinc, a dos quarts menys cinc de nou, a tres quarts, a les nou. Pipipipip, pipipipip, pipipipip. Amb la poca paciència que té normalment, si no s'hi estigués tan bé, al llit, ja hauria rebotat el cub escandalós contra la paret. Si algú altre deixés sonar el despertador fins a l'infinit amb tan poca consideració, de fet, tindria ganes de trencar-li la cara.

L'ordinador. És un acte reflex, que trist. Posa els peus a terra, busca les ulleres a les palpentes i prem tres interruptors: el del lladre, el del llum verd pistatxo i el de l'ordinador. Una manera com qualsevol altra de comunicar-se amb el món a (més o menys) primera hora del matí. Elimina mitja dotzena de correus brossa, sospira perquè no ha arribat cap e-mail interessant, llegeix les actualitzacions d'uns quants blocs que segueix d'amagat, fa el tafaner per murs aliens, deixa que el programa de reproducció decideixi la primera cançó del dia i perd el temps durant mitja hora ben bona.

La finestra. Estira el cordó de la cortina i les làmines de plàstic surten disparades i es repleguen al capdamunt, just per sobre del marc. Obre. Ho fa més per costum que per utilitat. Mmmm, les olors (ehem) dels celoberts! Una delícia.

L'esmorzar. Està afamada. Endolla l'espremedor i parteix tres taronges amb un ganivet massa gros però que és l'únic que és prou gros. Rescata un quart de barra de pa del fons del congelador, el fica al torrapà (torradora?, no n'ha dit mai torradora, del torrapà), número 4, décongelation. Omple un got dels grossos de suc, llença la polpa acumulada, esbandeix totes les peces de l'espremedor, passa la baieta pel marbre (que no és de marbre, evidentment). Xuca (suca, si hi insistiu) el pa amb mitja tomata del got que sembla que mai no es buidi, sal, oli, pernil dolç que de fet és gall dindi. Posa aigua a bullir i una bosseta de te caducat des del mes de maig  (a Anglaterra el venen més bé de preu, què hi farem) al fons d'una tassa. Engega el televisor (tertúlia de cridaners) i s'entaula. Endrapa: el pa, el suc, un kiwi, un iogurt amb mel, un briox industrial d'aquells que et fan pujar el colesterol només de mirar-te'ls, el te. Encara té un budell buit.

La cuina. Hi ha una muntanya de plats a la pica i una altra a l'escorredor. Al vespre li fa sempre tanta mandra, rentar els plats. Endreça. Se sent el microones dels veïns i hi ha algú que es dutxa. Quines parets més gruixudes. S'arremanga i es treu el rellotge (sense mirar-se'l, no fos cas) i tot seguit engega l'aigua calenta i frega amb un rajolí de sabó verd brillant: plats, gots, una paella, un grapat de coberts, tres tuppers de plàstic desagraïts, les peces de l'espremedor. Sort que avui no s'ha hagut de preparar el dinar! (Els concerts amb la carmanyola a l'esquena fan de mal fer.)

La dutxa. El xampú blau, una avellana de suavitzant al palmell de la mà, cauen cabells per tot arreu. Li encanta l'olor del gel nou. Aquesta setmana toquen tovalloles blaves. Crema hidratant, es renta les dents,  després d'uns quants intents aconsegueix posar-se les lentilles. S'ha de tallar el serrell i les ungles de les mans, però això demà, que tindrà més temps. L'assecador li transforma el cap en un embull i arriba aquell moment del dia en què voldria tenir poders màgics. Pentinar-se no ha sigut mai el seu fort.

La roba. Els pantalons li cauen, és un fet, i sense el cinturó (el cinturó, que només en té un, i a més a més és ben lleig) ja no és persona. Un monstre rosa a la samarreta i jersei, sí, ves, l'únic que té net. Un dia d'aquests que tingui temps i diners (ha ha ha ha!, quin acudit més bo!) hauria de fer un pensament. De calçat tampoc no en té pas gaire per triar. Es podria haver vestit amb els ulls tancats. Encara rai que la capseta de les arracades no és tan previsible.

La bossa. S'havia de deixar la grossa a casa precisament aquesta setmana, no? Agafa l'única alternativa plausible (petita, vella i entranyable) i hi entafora els quatre papers que no es pot deixar, un parell de bolis, l'USB, el moneder, la targeta del metro (estaria molt bé no haver de tornar enrere, com ahir), l'entrada per al vespre!, l'agenda, el llibre que ja hauria d'haver tornat a la biblioteca, les claus, el mòbil, els cinc euros que tenia en una altra butxaca, un paquet de mocadors.

L'habitació. Estira el llençol, el cobrellit i la manta, tot a lloc. (En aquesta ciutat no hi fa mai fred, però aquest pis és una nevera on no hi toca mai el sol i no té calefacció. Si posés el nòrdic, fer el llit seria més pràctic, però  després al gener es moriria de fred. Estratègies psicològiques d'autoengany.) Apaga l'ordinador, el llum, el lladre. Amaga el pijama sota el coixí, es posa la jaqueta (encara que sap que encara no haurà baixat les escales que ja se l'haurà hagut de tornar a treure), es penja la bossa a l'espatlla i desentortolliga els auriculars. Un a cada orella, on, shuffle songs (el dia que pugui veure-les en català deixarà d'haver de veure totes les pantalles en anglès), play.

El carrer. Surt per la porta (evidentment), baixa els escalons de dos en dos (una mania que té), obre el portal i ja és al carrer. Llavors, i només llavors, gira el canell esquerre (amb aquests bracets que té l'esfera del rellotge sempre acaba al costat que no toca) i mira l'hora. Dos quarts i mig de dotze. Una mica tard, no?  Fa espetegar la llengua i apuja el volum de la cançó amb el dit índex de la mà dreta, però no s'afanya pas més. El català afrancesat dels mals professors no es mereix pas una hora sencera d'atenció.

[Dance With Me]

Estiuet

S'encén a poc a poc. És la màgia incandescent del baix consum i és altres coses igualment inútils, com per exemple els vespres de mig minut que em deixen els ulls secs, el cor encongit i les ganes... ai, les ganes...

He d'aprendre a descarregar les energies malgastades en dianes sense sentit, i saber que el problema no ets pas tu, que tu només ets l'excusa. He perdut el nord o potser no n'he tingut mai. Seria tot un detall trobar un instant congelat, un segon gèlid, una mica de no res de temps glacial en aquest Sant Martí artificial, setmanal, carregós, innecessari. Prou!

Recullo paraules trencades als racons, significats esgarriats, regalims d'un jo... perdut? Dormir dies i nits de somnis que no m'angoixin, o imaginar-m'ho: visites a París, o París a l'horitzó, o fins i tot fugides menys extraordinàries. Escapar-me de mi, de tu, del desencís. Que tremolo, tota jo, menys la veu, que només la podria deixar desengorjar en un cas molt hipotètic. Molt saturat. El que no sap ningú és que no aspiro a res del que s'espera. Diguem que, ara mateix, ho engegaria tot a rodar. Patims i patams, però tu no sentiries pas ben res. Tu, que te m'has apoderat de les arrels!

Vull espantar-te. Vull dir que vull sorprendre't. En un somni a mitjanit que se t'escapi del subconscient. Sóc un dubte malvat, uns ulls que es tanquen i voldrien plorar. Em sento buida i furiosa, vulnerable, no puc enfilar-me a cap terrat. Enyoro. I no pas en general, és clar, però els pronoms em fan molt de respecte. Trobar-me entre la multitud potser seria poc cerimoniós.

Ets nas, llavis, coll. No sé dibuixar, i encara menys dibuixar-te. Massa línies perfectes, perfils com carenes, penombres, llum roent.

[lost and forgotten]

Prosa

Em poso límits que mai no compleixo. Tinc els genolls plens de blaus, pols volàtil a les pestanyes, les idees enteranyinades, miratges sota les parpelles. M'agraden els matins plens de bons dies i haver-me fos en la meva pròpia invenció. La lletra se'm recargola, les hores es repeteixen, rutina insuportable. Vull passejar pels carrers plens, tenir converses infinites, escriure durant tardes eternes. Serrells massa llargs, mantes de ratlles, llibres en alemany, no sentiré el despertador. Parets de paper, mitjons gruixuts, dits de gel. Espases mentals, terrossos de sucre, cadires flotants. Butxaca foradada, budells de ronc perpetu. Voldria ser poeta i no escriure mai versos, llunàtica misteriosa, rabiüda, eficient, la teva perdició.

[and you want to travel blind]

Trau

Com la gota d'aigua impertorbable amb què es torturava els presoners fins a fer-los embogir, tot aquest degoteig. Em fa por dir res, per si de cas, però encara me'n fa més no dir-ho, per si de cas: no suporto que sempre siguis tu el que té la paella pel mànec. No sóc impermeable i m'és igual el que diguin els altres, no vaig pas ser jo la que es va deixar l'aixeta oberta. Que jo no volia, no volia, no volia. I encara que potser tu tampoc no vulguis, no puc evitar deixar que em trepanis el crani. Però has de saber que amb el cervell al descobert em torno transparent i començo a dir veritats, encara que jo no vulgui, no vulgui, no vulgui, perquè tinc por.

[you hold me up, you hold me down]

Insignificant

Et plantes davant meu i qualsevol diria que som dos coneguts ben avinguts que fa temps que no es veuen i s'han d'explicar la vida. Beneit del cabàs! Tu somrius, i jo somric, però en realitat sàpigues que per mi no tens ni rostre ni identitat. Ets només una de les clapes fantasmagòriques de la meva adolescència grisa. I, de fet, dins de la massa inconsistent de llançadors de frases absurdes, tu ni tan sols no hi destacaves especialment. Si hi hagués hagut campionats de perforar autoestimes, atonyinar sensibilitats i tirotejar la intel·ligència, tu ni tan sols no hauries pujat al podi! Me'n ric de tu i els teus intents imbècils a la teva cara.  Tu ni te n'adones, és clar, però tranquil, no passa res. És ben propi de tu, i jo riuré igualment.

[I'm glad I'm not back in school]

Caduc

Em cauen les fulles i al costat esquerre de la carretera, suspès sobre el riu, hi ha un arbre vermell com les granes d'una magrana. A mitja tarda la llum es descompon en pampallugues daurades, espurnejos beix, canyella, avellana, groc, nespra, mostassa. Penso en colors que no veig com toca, i em cremo. Tot hauria estat perfecte si haguessis estat només foc d'encenalls, roig pinetell, fènix, sanguina, cirera d'arboç, escarlatí.  

[Comptine d'un autre été]

Viu

Són dies estranys, dels de pensar massa i dormir massa poc. Avui tot era gris i blanc i negre, els cabells esbullats i les fulles esquerdades i la mitja fred escandalosa. Tot esventat i tot viu. No com l'altre dia, que a fora tot era fals i assolellat però a dins, enmig de la grisor de tanta pedra, tot era tan insuportablement cert com la pastilla taronja extraviada sota un banc, al terra de l'església. I em va ser ben igual que no hi tingués res a veure. Li vaig donar les culpes de tanta distorsió, a la píndola inoportuna que no curaria mai res. Llàgrimes, singlot i mocadors, entesos. Però el silenci trencat per tantes veus tan robòtiques fent tants sermons tan llargs amb tants mots tan buits, no, gràcies. No, si us plau! Collonades, vaig pensar. Collonades, penso, i quan em toqui a mi ja us les podeu ben estalviar, o em sentireu.


[I had a million things to do, baby]

Certesa

Tu segueix-me la veta i fes veure que saps de què parlo quan et dic que ser del tot certa, com a objectiu incert.

Hi ha carrers petits, i acudits estranys, i et puc veure la cara quan encara no és fosc. Hauria de ser fàcil, escriure sense temps ni bolígraf. Sense tu per destriar les frases negociables, sense ser de sucre, sense dibuixos inacabats, sense calaixos de fotos on refugiar-nos d'un demà que no podem preveure, sense que tot això se'ns enganxi a la pell.

Però som ritmes que fan trontollar el terra i missatges subliminals, i entendre-ho o no, què canviaria? Se m'escapen, com fum pels queixals, les intencions. I quin greu, que mai no miri qui ha de mirar! Tinc els sons encallats racionalitat enllà i avui, oh, sorpresa. S'han entelat la llet a punt de bullir i els vidres de les meves ulleres. M'emmirallo en qualsevol gargot, em faig l'alfabet per desxifrar, i si cridar hagués de servir per a alguna cosa cridaria que em sembla que ara vull veure arribar els ulls rere els vidres entelats d'aquelles altres ulleres, però que no puc.

[A Sunday Smile]

Por

C'est la fin de l'été. Han obert finestres a les entranyes de Barcelona i l'ascensor, ric-ric ric-ric, és ple de grills. Hem arribat, una sola setmana incolora, i ens hem trobat perdudes i desemparades. Diu que el món ens espera al capdavall del carrer, però ens sentim petites, vulnerables, incapaces de caminar com si el futur no fos incert, com fan elles, que encara han de travessar tot el carrer. Porten les ungles pintades d'un vermell cridaner i una cigarreta entre els dits i aspiren a la sofisticació, però jo, que només els veig els pulmons ennegrits, em moc per les classes mig buides com si en qualsevol moment alguna cosa s'hagués de trencar i una pluja de vidres esmicolats m'hagués de caure al damunt. Si tan sols pogués esquivar les acusacions inoportunes i exasperants per explicar-los que, senyores i senyors, els dies són massa curts i el món, saben, és tan immens i tan nou que, per molt que s'omplin la boca retraient-nos tot el que no sabem, mai no aconseguiran atrapar-lo si no paren de mirar-se aquests seus melics tan meravellosament cultes...!

Plou

No sé ni tan sols si tinc ganes de dir res, però és igual. La pluja cau sobre la teulada, repetitiva, infatigable, i no hi ha cap onomatopeia que li escaigui prou. La falta de precisió, uix!, com tantes altres coses, em treu de polleguera. Milers de gotes, una darrere l'altra, que aterren només uns quants metres sobre meu. A intervals irregulars, la nit s'incendia sense avisar, fugaçment, i tot seguit, terrabastall. Els fanals i els llampecs són llum distorsionada a través de les escletxes de la persiana. L'aigua empeny el marc del balcó. Juraria que a fora l'aire ja és fred. Els nens ja van a l'escola, els llençols ja no fan nosa i avui ja m'he posat mitjons. Potser tot ha anat una mica cap per avall perquè me'ls he posat del revés. M'atrapen els minuts de les oracions sense sentit, de la tinta blava que travessa les pàgines en diagonal, de la incoherència que m'apropa a la desconnexió. M'adormo. Sense voler-ho, començo a comptar les gotes, una, dues, tres, quatre. Quan arribo a la gota dues-centes vint-i-vuit mil tres-centes cinquanta-nou la remor que fan ja no és la de la pluja. Han patit una metamorfosi i ara són un exèrcit incomprensiblement inflamable. Plou, plou, plou. Plou una pluja de lletres enceses i això, quan dorms, pot voler dir moltes coses o pot no voler dir res.

[pluja tòxica]

Vicis

L'Eva, de petita, era tres gestos consecutius. Un, fer uns morros de pam; dos, mirar amb una indiferència absoluta; i tres, ficar el nas en un llibre ben gruixut. Enfadada, perduda i golafre, l'Eva volia i dolia, i feia i desfeia només als mons paral·lels, escapatòries de paper. I sí, és ben cert, la distància relativitza les coses, però deixem-nos de romanços. Els vicis costen molt de perdre.

[The Great Escape]

Piquen

Un peix que es mossega la cua, un cercle viciós. Gairebé, gairebé, un forat negre. Quan molt és massa, però massa és massa poc i massa poc, a veure qui ho endevina, és molt i es converteix en massa. O m'odio, t'odio, l'odio, us odio, perquè al cap del carrer hi vaig arribar ja fa molt (massa), però des d'allà el cul queda molt lluny i amb la vista ben atrofiada, què voleu que hi faci, la imatge que me n'arriba no és precisament nítida, que diguéssim. Sí, desvariejo; sí, qualsevol diria que m'he trastocat; i no, tampoc seria tan estrany. La frustració s'ha penjat a la pala d'un ventilador de sostre. Jo me li he agafat als peus i ens hem passat el dia aspirant fum, expirant mal humor, mastegant silenci i tastant de lluny la dolçor alienant que es converteix en mal de cap, i tot per acabar mossegant-nos la llengua (i quant de verí). I com que el ventilador no ho sap, que s'ha acabat l'estiu, gira, gira, gira, però clar, amb un girar d'aquells que no va a parar enlloc. Fa ser burro.

[how we like to sing along
although the words are wrong]

Venes

Tinc sorra sota les parpelles i, amb el nas aixafat contra el mirall, ho veig ben clar. Tan clar, que no entenc per què no ho havia vist abans: les venes que m'enteranyinen el blanc de l'ull no són pas venes, perquè són jo. Jo, o tot allò que se'm cruspeix les entranyes, em rosega les vores, se'm repeteix a la boca com l'all i m'embolica el cervell de la mateixa manera que la mantellina embolica les mandonguilles. I com que no són venes les estiro, a poc a poc, d'una en una, fins que les he arrencades de soca-rel, i llavors les recargolo entre el dit gros i el dit del mig i es converteixen en boletes diminutes, fútils, insignificants. Cabdellets llefiscosos i de color vermelló, però que no són sang, no, perquè són jo. Jo, que visc massa cap endins i massa poc cap enfora i que faré un collaret amb els cabdellets de sang que no és sang i el regalaré al primer que passi.

Comèdia

S'han dit, pensat, intuït, dibuixat, imaginat, buscat, somrigut, esperat, plorat, temut, anhelat, callat, malentès, viscut i reviscut aproximadament un milió de detalls alliberadors, preuats, subtils, maldestres, involuntaris i aclaparadors, i tot plegat és tan absurd i irracional com inevitable i punyent. I sí, és clar, podríem fer-nos el ferm propòsit d'abandonar el camp de batalla, assegurar amb convicció que arraconarem les esperances vanes i començarem a tocar de peus a terra i fins i tot marcar-nos objectius insospitats en un mapa nou de límits molt difusos, però per què ens hem d'enganyar? Sabem que el subconscient es dedicarà a trepitjar-nos la voluntat, que la nostra resistència es fondrà en mirades fleumes i que nosaltres mentrestant ens limitarem a anar fent la viu-viu i a disfressar-nos de vençuts orgullosos, de vencedors miserables o de guerrers infatigables, segons el vent d'on bufi. Ens encanta presumir de sinceritat, però si hem de triar ens estimarem més fer comèdia.

[time to pretend]

Agost

Fa dies que visc de nits: m'estalvio els matins sufocants, em deixo enredar per la llum -a les fulles de Napoleó o rere els cims endormiscats de les Guilleries- i abuso dels dos punts amb l'excusa de la versatilitat i la timidesa, com faria amb els punts lliures si sabés repartir les sardanes. Respirem la fosca a ritme de ska i de cançoners versionats per expulsar de l'organisme la canícula i, parlo per mi, l'excés de converses imaginades. Em sento observada pel cinturó d'Orió i la supèrbia de Cassiopea i certes cares sorprenentment pàl·lides i brillants em provoquen -ho sento, no ho puc evitar- atacs d'incontinència verbal.

[despertar de no dormir]

Matines

Arriba el moment: la penombra desapareix i pels carrers i les venes hi corre la satisfacció un pèl estrambòtica d'haver burlat el rellotge i haver convertit les normes nocturnes en un escampall de gots buits i un món a deshora. Frankfurts, parpelles que es tanquen, iaies que ja han tret els cabassos i se'n fan creus, croissants, converses profundes o que ho semblen, amistats inventades o fingides o recuperades -momentànies-, sentits mig balbs, rotllanes inesperades, pedres mil·lenàries, cotxes que beuen, frases malèfiques, rialles escandaloses, mofes irracionals, satisfaccions secretes, anàlisis prematures, la consciència d'un surrealisme que flota. Bon dia, o bona nit, o totes dues coses.

Nova

Penjaré els Beatles a la paret sense imants quan m'atreveixi a fer malabarismes. Un fil verd i olors barrejades, lavanda, calor, sabó de Marsella, sardines: és la finestra que no dóna a enlloc, però i qui ho diu, que enlloc no sigui algun lloc? A més a més, no plou però sembla que hi plogui, a la finestra que no dóna a enlloc: tim, tim, tim, tim, i el tim, tim, tim, tim fa de música perquè no se'n sent cap més o potser sí que se'n sent alguna i jo no la vull dir. Som -jo, aquí i l'Unicorn i l'Adri i en Zar i en Gavrila- com el suro en blanc i com un mareig d'aquells que s'enfilen cap al coll des de l'estómac, t'acluquen els ulls, t'ennuvolen, s'esvaeixen a glops d'aigua. Le Chat Noir observa, solitari i malcarat. Falten Londres, la Guinness i el tramvia. Cal omplir cada racó d'andròmines inútils i meravelloses. Paraules xiulades, capses vermelles, calaixos oberts. Qui sap.

Capacitat

M'agradaria ser capaç d'escriure
paraules sense història
i històries sense paraules.


[if you wanna complain]

Potser

Potser si ploréssim quan tenim ganes de plorar, vinguéssim quan tenim ganes de venir, saltéssim quan tenim ganes de saltar, insultéssim quan tenim ganes d'insultar, ens n'anéssim quan tenim ganes de desaparèixer i ens llancéssim al buit quan sabem que no hi ha xarxa tots seríem més desagradables, més incòmodes i més lliures.

[and nothing is the matter]

Explosió

Quan va entrar-hi, una esgarrifança li va recórrer l'esquena i mirés on mirés només veia records. Records propers i records llunyans, records dolços i records amargs, records confusos, records eufòrics, records apàtics, records estrambòtics, records lúcids, records irreals, records que s'anaven apilonant al bell mig d'aquell lloc tan gran i tan fred, barrejats, desordenats, en plena revolta de la memòria, amenaçadors. Més horroritzat que no pas encuriosit, va voler empènyer la muntanya de records ben enllà, cap a la porta, cap a fora, fins on no els hagués de veure, però de seguida es va adonar del seu error, perquè tot de cop aquell lloc li va anar a parar a les mans: una caixa de vidre plena de records que, ara que els veia de prop se n'adonava, s'havien tornat bombes incendiàries. A vegades els llocs t'exploten a les mans i llavors l'ona expansiva t'omple els pulmons de metralla i et talla la respiració.

[Wrecking Ball]

Immobilisme

Voltes, voltes. Voltes daurades, líquides, envidrades, fins que obro els ulls. Que les coses només giren quan em quedo quieta, quan no escolto i no sento i no veig i no miro i no parlo i no dic. I a partir d'ara mateix decideixo vomitar paraules inconsistents. Consciència? Immobilitat. No és que tot sigui gris, ja, no, clar. Però jo sí. I al capdavall la grisor em mareja i em fa venir mal de cap i jo ja no sóc jo: jo només sóc una peça que funciona mecànicament, jo només sóc un acte reflex. M'aixeco, no em desperto que només ho faig veure, arribo que ni per tu ni per mi, crido, actuo, retallo, pinto, esbufego, que malament que em cauen petits com són, els atrapo, m'amago, aplaudeixo, renyo, me'n vaig escales avall lluny ben lluny, menjo, em vesteixo de jo, em socialitzo sense sobrepassar els límits físics i humans preestablerts i aparentment invariables. Intocables. Infranquejables. Insuportables. A vegades desconnecto, perquè de fet no ens interessem. Sovint em queixo, i si ho faig per vici o perquè toca, a tu t'és igual. I m'avorreixo, molt i tothora, que és un sempre relatiu. De mi perquè només sóc voltes i voltes que no porten enlloc, de tu perquè no sé qui ets ni què penses ni a què jugues i d'ells perquè sí que sé qui són, que són els mateixos de sempre i són que res no canvia. Res de res de res de res. Com les taules del bar, que porten escrites a la brutícia generacions acumulades d'estaticisme congènit.

Divuit

Cara vermella, que faries un forat a terra i au. I cridaries: ni històries de núvols ensucrats ni manipulacions, que potser no us vull ni sentir, que potser ja en tinc prou amb mi mateixa! Respira fondo, et dius, compta fins a deu, o fins a deu mil, o fins a deu milions, que tenim temps. Mira, tot brilla i a mi m'és ben igual, penses, quedar-me aquí o sortir i fer veure que. Que tremoles? Fugir, fugir, fugir, què tens, que només penses en fugir? I va, deixa-ho anar, que només et faltaria aquesta. Sí, diga-ho. Ben alt. Xiscla. Brama: ei, tu, tu, sí, tu, no facis veure que no em sents!

[Oh! You lost it...]

Infinitivitzar

Sobreviure enmig d'una munió de peus potencialment esclafadors. Submergir-se en la hipnosi giravoltant dels mons grocs suspesos en l'aire. Simular un interès mínim per l'entorn humà. Segar l'impuls estúpid d'enfilar-se pels troncs inacabables. Serrar les dents. Sospesar els pros i els contres de la situació. Sulfatar-se les idees amb líquid amargant. Sil·labejar punt per punt el pla d'actuació. Sufocar la indignació irracional, innecessària i intrínseca. Singlotar els efectes del líquid amargant. Segrestar la llum irreal de les altures. Sotmetre a votació secreta el projecte de llei. Silenciar-se els crits. Segellar el pacte vinculant. Sucumbir al volum excessiu. Sentenciar la desídia de les nits desganades. Sincopar.

Engabiada

És una gàbia. Els barrots són transparents i pot ser que no la vegis, però és una gàbia, no t'enganyis. És una gàbia i és plena de la mateixa gent de sempre, les mateixes converses de sempre, els mateixos llocs de sempre, les mateixes burles de sempre, les mateixes cançons dolentes de sempre. És una gàbia que fa que tinguis ganes de viure dins d'una sèrie americana (enmig dels nens rics, els vestits impossibles i els drames constants i ridículs) o en aquella ciutat on parlen amb un accent estrany i incomprensible (et pensaves que ja no el trobaves a faltar, no?). És una gàbia i avui tens claustrofòbia. Has preguntat si algú havia vist la sortida?

[the city's no longer mine]

U, -QUATRE

Miratges. Dies que s'encavallen. Miratges.

It's not what I want, it's just what I get.

Sort dels concerts de Mishima, havent dinat i des del sofà.

[tu no saps com em fas sentir]

Caos

El sol l'enlluerna i li torra la pell de les cames nues, llargues. Té el front cobert de suor. Els cabells negres se li enganxen a les temples i al clatell. L'esquena una mica corbada cap endavant, els braços mig flexionats cap enrere i les mans clavades a l'esglaó on s'ha assegut. Com si la pell i el gres s'haguessin soldat, pensa. Com si l'escala i ella no fossin dues coses diferents, sinó una de sola. Idees extravagants per culpa de la insolació. La calor es belluga, remou onades per sobre de la sorra, enllà del carrer. Fa estona que hauria d'haver entrat. Segurament ja no hauria d'haver sortit, els peus descalços contra el terra fred són l'única manera de fugir de la calor asfixiant. Però avui s'estima més el terra ardent. Se sent el cos adormit però la lucidesa amatent i sí, avui es quedarà aquí, aquí on no hi passa res, aquí on tot seria silenci si no fos pel ric-ric dels grills i per algun coet o petard despistat a l'altre costat de poble. Es quedarà aquí i desitjarà tenir el cos amatent i la lucidesa ben adormida. Vol veure com s'acosta. Amb els ulls aclucats i una mà que intentarà recuperar fent de visera per no haver de forçar tant la vista, esperarà. Potser en va, però esperarà. Un caos momentani, una catarsi estival, un creuament de mirades decisiu, el començament d'alguna cosa que fa molt que hauria d'haver començat. Esperarà.

[Sunburnt Noon]

Volar

Em vénen atacs de nostàlgia anticipada: potser és que em fa una mica de por perdre aquest trosset de cel blau (o vermell) que des del pati de la nostra illa ja és una mica meu o potser és només que es fa estrany saber que no em tornaré a despertar mai més entre aquestes quatre parets.

M'empatxo de cereals de xocolata asseguda davant de la veïna amb cara de pomes agres. Porta la mateixa bata de floretes roses i blaves que el primer dia i li dic adéu interiorment, perquè em sembla que no sap somriure però fa tres anys que esmorzo, dino i bereno amb ella.

Omplo una gran bossa de plàstic amb totes les ampolles de gel i xampú que s'afileren als peus de la banyera com peces de dòmino i la veu estrident de cada dimecres li explica a la senyora Enriqueta, que viu en alguna finestra del celobert, que avui per dinar menjarà sardines i que a la tarda la vindrà a veure la seva filla gran.

Trec dues tones de papers vells i inútils de les lleixes del passadís i ric tota sola quan em trobo el carnet de l'Angelita Cruz Pinto, un post-it que diu que és més divertit amb els braços enlaire i sis barrets de Pare Noel embolicats amb cintes daurades.

Faig esforços inútils per tancar la tercera maleta a punt de rebentar i els cops més o menys sincronitzats de les sabates dels bailaores contra el terra de fusta de l'escola de flamenc s'enfilen pel balcó al ritme de la mateixa cançó que fa trenta-sis mesos.

Sento un flabiolo repetitiu, en Carlos Alberto declarant amor etern a la Patricia Valentina i els rínxols daurats de la Marina que es riuen de l'espectacle mig en castellà mig en alemany que cada matí, a dos quarts de nou, li organitzen la mare i la mainadera per evitar-li els possibles traumes d'un fins després massa sobtat.

Calculo quants viatges haurem de fer per emportar-nos tots els electrodomèstics que tenim per duplicat i tots els tuppers que no sabem que han caigut a darrere la nevera i diria que encara se sent la pudor dels tres milions de torrades que hem socarrimat en aquesta cuina en miniatura.

La cadira es desinfla sota els meus genolls i si tanco els ulls puc veure un S escarxofat al sofà blau elèctric, una A que fa colacaos al balcó, un J que es pensa que no es mereix seure en una cadira, una T que cobreix les parets de cartolines de colors amb fotos de fa massa temps i una M que riu tant que no ens pot acabar d'explicar el seu acudit dos-cents trenta-vuit sobre bledes.

M'encanto amb la finestra de colors que hi ha al costat de la porta. Quatre quadrats vermells i quatre rectangles blavosos: vuit quadrilàters brutíssims en un lloc del tot inversemblant.

Obro els ulls a poc a poc, vigilant de no caure. Time to fly, my friends...

Olfacte

La calor no em deixa pensar, els exàmens em tensen els nervis, els trasllats costen d'encaixar i creuo els dies amb els ulls tancats, les mans adormides, la llengua escaldada i les orelles saturades. Només em queda el nas: al migdia olor de gespa acabada de tallar a les vies del tramvia i els dissabtes olor de pa del dia a la taula de la cuina.

A la planta dels peus hi tinc una reserva d'energia.

[when the heat dies down]

Groc

Groc. Groc com el pijama d'estiu, groc com el plàtan maduríssim que m'he menjat per postres de dinar, groc com la samarreta amb una taca verda que em vaig comprar fa uns dies, groc com el cobrellit horrible que l'àvia va treure d'un armari vell, groc com aquella altra samarreta del dia que tot va ser tan normal ui sí, groc com els tramvies de Lisboa, groc com la paret del menjador, groc com la carpeta amb els apunts de semàntica, groc com el carnet de donant d'òrgans que hauria de ser taronja i haurem de tornar a imprimir, groc com la bossa de confits, groc com l'estoig, groc com el drap de la pols, groc com les meves tovalloles, groc com els llençols de quan era petita, groc com el pastís de formatge que es fa en vint minuts, groc com els llapis de tota la vida, groc com la cinta que hi ha penjada al mirall. Groc brillant, groc llampant, groc canari, groc llimona, groc estiu. Avui ho veig tot d'un color groc molt alegre, però és mentida.

Pedra

Era un divendres de finals de juliol, carregós i irrespirable. La xafogor se'ns fonia a la pell, l'aire semblava fet de brases i ens notàvem el cap espès. A mitja tarda, el gris del cel es va anar ennegrint, ennegrint, ennegrint i el vent esverat d'abans de la tempesta va començar a entrar pels balcons delerosos, deslliurats de les persianes para-sol.

Esperàvem aigua: aigua fresca i rabiosa, gotes grosses i escandaloses que fumegessin sobre l'asfalt, hi deixessin taques fosques i rodones i omplissin els carrers d'olor d'humitat reescalfada. En lloc d'això, però, unes pedres grosses com ous van començar a estavellar-se contra el món i ens van rebentar les persianes, ens van fer bocins el llum de l'escala, ens van deixar sense cadires del jardí i ens van pintar la porta blanca de fulles i branques. Em va agafar un atac de riure histèric i no sentia el meu pare, que era a l'habitació del costat renegant ferros i claus, perquè la pedregada feia un rebombori de cal déu.

Això sí, l'assegurança va pagar els desperfectes.

Clonc!

Clonc, clonc, clonc. Ahir mentre buscava (metro amunt, metro avall) vaig descobrir un poble amb terrasses que són com el terrat de cals avis, però sense patí vermell.

Clonc, clonc, clonc. Els ulls em fan pampallugues i badallo. Tu t'entrebanques, ell passeja, nosaltres ens perdem, vosaltres feu vacances i elles no saben on aniran a parar.

Clonc, clonc, clonc. Números, avui la cosa va de números: versos, pàgines, telèfons, matrícules, lloguers, hores, estadístiques, punts suspensius (tres, sempre tres).

Clonc, clonc, clonc. Em sembla que tinc uns quants esqueixos de diccionari plantats al cap i creixen, creixen, creixen. Més o menys com el cirerer de casa, que es vol menjar l'abricoquer.

Clonc, clonc, clonc. Tinc el cap ple de paraules, d'aquesta cançó que ha sonat de bon matí (I wish you'd stop ignoring me, because it's sending me to despair) i de clonc, clonc, clonc.

Diumenge

Diumenge a la una del migdia i els carrers són buits. Les pastisseries ja abaixen les persianes, les caixes de fusta i les restes de fruita podrida s'apilonen on fa una estona hi havia les parades del mercat i pel camí només em creuo amb uns quants ciclistes afamats.

Camino a poc a poc. El sol no vol acabar de sortir: hi ha un gran núvol negre que aquesta tarda deurà descarregar enfurismat. Les muntanyes no brillen, tot sembla lent i pesat i em fa ràbia que se m'encomani aquesta apatia generalitzada. M'agradaria caminar per cadascun dels carrers de sempre i espiar les famílies que dinen darrere les cortines i saludar amb el cap els cotxes coneguts i que passés alguna cosa que fes que no tingués ganes de fugir d'aquest racó de món que és el meu quan encara no fa ni quaranta-vuit hores que hi sóc.

Arribo i no hi ha ningú. Entaforo mitja dotzena de paperetes diferents al sobre blanc, em trec el carnet amb la bandera que no em representa i que m'obliguen a tenir de la butxaca dels pantalons i em busquen a la llista perquè pugui deixar caure el vot a l'urna amb desgana, amb desencís, amb ràbia, amb llàstima, amb indignació, amb vergonya i amb ganes d'agafar els que manen per les espatlles per xarbotar-los una mica la consciència, a veure si es desperten i fan el que se suposa que han de fer.

Presència

Hi ets sense ser-hi, presència intermitent. Verd, vermell, blanc i negre: gris. Els crits de les no-paraules, que acumulen dramatisme innecessari. Em dibuixo a la ment situacions que seran o violentes o absurdes, o totes dues coses. I tot per no parlar. La pantalla massa freda, la ciutat massa gran. Busco i evito, guerra i pau interiors, les treves no existeixen, el terra tremola i m'esclaten els timpans. Dir-ho tot amb un gest, amb una mirada sense espectadors, i ja està. Tiptoe-smile, tiptoe-smile. Impaciència de vida, anhel del món que són dues lletres, i quina bestiesa, voler que es descobreixi tot.

Cosmos

Surto a buscar un futur que no sé on dormirà i no acabo de veure'm amb cor d'allunyar-me d'aquesta Barcelona que, vulguis que no, he après a estimar-me: cops de patí a Plaça Universitat, la calma farcida de turistes de Rambla Catalunya, busos i cinemes a la Gran Via, el Passeig de Gràcia majestuós i una mica fanfarró, Pelai odiós i evasiu, la rotunditat de Tallers, el principi d'un Raval que sé que no conec, la Rambla amb flors i estàtues (com l'enyoro!), el laberint del Gòtic, el Portal de l'Àngel o la massificació consumista, el Born mig màgic a escapades, la grisor d'Urquinaona que ja és frontera...

Me l'he feta meva i en el fons no tinc gaires ganes de marxar-ne, d'aquesta Barcelona que és tenir-ho tot a cinc minuts i que és sentir-se una mica al centre de l'univers i que no pot deixar mai de sorprendre't. Aquesta Barcelona que a les vuit del matí et diu bon dia sempre amb les mateixes cares, les mateixes veus i els mateixos gestos familiars, però que, més enllà en el dia, és sempre diferent, sempre canviant, sempre nova i radiant i curiosa i incessant i plena de vida exaltada: cosmos inquiet, tan petit i tan gran, tan propi i tan aliè, tan sabut i tan desconegut!



[Mira que no m'ha agradat mai, l'acordió, però Astor Piazzolla em té el cor robat.]

Puntualitat

Porta una brusa de color rosa xiclet molt cenyida i uns pantalons blancs que s'hauria hagut de comprar dues talles més grans. Té els peus ficats en unes sabates de taló negres, força horribles, i duu una bossa blanca i sintètica penjada a l'espatlla dreta. S'ha empresonat els cabells, tenyits d'un ros rogenc, en una trena gruixuda i curta que li estira la pell de les galtes i un serrell de rínxols encartonats, nascut molt enrere i molt cap a l'esquerra, li amaga el front. Si te la mires bé, li pots veure dos centímetres de maquillatge sobrer, t'atabala el vermell exagerat dels seus llavis i t'adones que el que dringa des de fa estona són els cercles daurats que li envolten els canells.

La noia esbufega, nerviosa, mentre m'envaeix l'espai vital i renya sense motiu el nen de la motxilla blava i les ulleres quadrades que l'acompanya, resignat, sense badar boca. Mastega xiclet ensenyant totes les dents, sembla que vulgui rebentar el terra a cops de peu i em va empenyent més i més més cap a la porta tancada, com si així haguéssim d'anar més de pressa. Renega en un castellà impacient i desagradable i no para de repetir, ai pobreta, que aquest tren és la cosa més lenta que volta per les vies del continent.

-¡Qué lento, joder, no puede ir más despacio el puto tren, coño!

La primera vegada que ho diu, amb els auriculars a punt de desintegrar-se entaforats a les orelles, faig veure que no la sento.

-¡Joder, hostia puta, ya! ¡No podemos ir más lentos, por Dios, qué mierda de tren!

Quan ha deixat anar les mateixes paraules una desena de vegades, somric cap a la porta i ella es pensa que li dono la raó i somriu, satisfeta, sense parar de remugar.

-¡Por fin! ¡No le ha costao ni ná, al tren de los cojones!

S'obre la porta i m'afanyo per no barrar-li el pas, no fos cas que m'estimbés escales avall. Ella corre fent equilibris enfilada als seus talons, el nen la segueix sense escoltar-se-la per res del món i jo torno a somriure, perquè si no hagués somrigut li hauria clavat un moc i li hauria dit que per què no prova d'agafar el tren més sovint.

Finalment els perdo de vista i surto al carrer vestida de groc, amb just a song ressonant-me cap endins, mentre penso que, tanmateix, per un dia que el tren arriba a l'hora que toca!

Nit

Sant Felip Neri, ciris vermells, mitja basarda i un boig borratxo que demana cigarros a la porta de l'església.

Podria ser el títol excessivament llarg d'una novel·la de misteri, però va ser una nit freda de febrer.


[people are fragile things]

Esclat (cinc de cinc)

És veritat: hi ha coses més importants, els problemes que teníem abans de tanta celebració no han pas desaparegut i jo avui només tinc un fil de veu.

Però he sentit a dir que fins i tot els sismògrafs van percebre els esclats d'eufòria i sé que vaig caminar per carrers plens a vessar de cares il·lusionades i córrer enmig d'una multitud que només volia acostar-se una mica més a aquella gespa impacient que per unes hores va ser el centre de l'univers. Recordo dos colors que es van apoderar de la meva retina i cants i crits pletòrics, i encara se'm posa la pell de gallina quan penso en aquell estadi immens pràcticament a les fosques, ple d'una energia encomanadissa i infatigable, de milers de flaixos que es disparaven alhora i de veus emocionades que, des del mig del camp o des del seient més allunyat de l'última grada, s'agraïen mútuament una gesta que pocs creien factible.

Em sembla que el món ja és prou complicat i no penso ser pas jo qui renunciï a participar d'aquesta alegria que es respira pertot!

Espero recordar per sempre més el dia que vaig veure somriure una ciutat.

Caixes

M'imagino el pis ple de caixes de cartró, la nostra vida empaquetada.

Però deu ser que he vist massa pel·lícules, perquè som mig nòmades i la nostra vida només és un trosset de la nostra vida i no hi haurà caixes: ens ho anirem enduent tot a cops de maleta, potser per no adonar-nos de què vol dir, anar-se'n.

Vull

Vull no sentir-me com si tingués quinze anys, no haver de fer veure que no passa res, veure-ho tot de color verd llampant, treure'm el blau elèctric del cap, no sentir res i sentir-ho tot, escopir les paraules, sacsejar el teu silenci fins a fer-ne una massa compacta que es pugui esquarterar, embolicar tots els trossets amb un paper de diari i llançar-los daltabaix del balcó, abandonar els meus pensaments i que se n'ocupi un altre, forçar les casualitats, dir-te que tot m'és igual i que t'adonis que és mentida, parar de fer llistes com aquesta i trobar una altra manera d'escapar (encara que així me'n surti prou bé), arrencar-te la veritat i en acabat enterrar-la en un forat, fer un salt i que em sembli que volo, ser un bumerang en el lloc adequat (roda el món i torna al born), anar més de pressa, obrir-te els ulls, apartar la mirada de la pantalla de l'ordinador, cridar-te tot el que no vols sentir ben a prop de l'orella, mirar-te als ulls fins que la fressa del no-res ens eixordi, atabalar-me amb la vida dels altres (que sempre és tan fàcil), aprendre a xiular per no haver de fer cas a ningú, tornar-me sorda per no haver de sentir les veus que em despisten, ser un imant per fer parar boja la brúixola, fer-me una bola negra i llefiscosa i rodolar, rodolar, rodolar fins que em torni translúcida i faci una mica d'angúnia.

Volia menjar-me un gelat de nata amb caramel, però ja me n'han passat les ganes.

[you've been a'messin']

Permís

Se'n va adonar de seguida: en aquella ciutat la bogeria estava permesa. Podies fer el primer que et passés pel cap en qualsevol lloc i en qualsevol moment i estar segura que absolutament ningú no s'hi fixaria ni gens ni mica.

Que bé, va pensar.

O potser no, va pensar una mica més tard: en aquella ciutat la desgràcia estava permesa. Podies caure i esberlar-te el cap contra una vorera (per dir-ho d'alguna manera) i estar segura que absolutament ningú no s'hi fixaria ni gens ni mica.

Fills i cordills

Omples la cuina de maduixes i cireres i tomates madures i fins i tot has comprat mitja síndria que amb prou feines cap al teu raconet de nevera. Fa dies que esperes senyals de l'univers i les paraules et brollen dels dits perquè per fi han arribat els dies brillants, plens de sol i de sandàlies i de vespres suaus, però a tu et sembla que ets com el pare que volia lligar els fills, que quan tenia els cordills no tenia els fills i quan tenia els fills no tenia els cordills.

Vas fer esclatar la bombolla per ficar-te en un hivernacle i ara que la fruita ja madura tota sola tu tens fred i no saps pas què se suposa que n'has de fer, de tanta primavera. Només se t'acut devorar quilos de vitamines que ni t'atipen ni t'apaguen la set.

Sospires i esbufegues, o desesperes i saps que tot podria ser més fàcil, tant se val. Ja no saps què és veritat i què és mentida i la incertesa se't menja. Ja no saps si véns o si te'n vas i la provisionalitat t'ofega.

No vols esquivar ni que t'esquivin.

Vols tan sols que passin les hores, els dies, les setmanes: que arribi l'estiu que t'alliberarà la ment i les hores. Després, ja ho veurem.



[feeling kinda anxious?]

Desaparèixer

El testigo

En un establo que está casi a la sombra de la nueva iglesia de piedra, un hombre de ojos grises y barba gris, tendido entre el olor de los animales, humildemente busca la muerte como quien busca el sueño. El día, fiel a vastas leyes secretas, va desplazando y confundiendo las sombras en el pobre recinto; afuera están las tierras aradas y un zanjón cegado por hojas muertas y algún rastro de lobo en el barro negro donde empiezan los bosques. El hombre duerme y sueña, olivdado. El toque de oración lo despierta. En los reinos de Inglaterra el son de campanas ya es uno de los hábitos de la tarde, pero el hombre, de niño, ha visto la cara de Woden, el horror divino y la exultación, el torpe ídolo de madera recargado de monedas romanas y de vestiduras pesadas, el sacrificio de caballos, perros y prisioneros. Antes del alba morirá y con él morirán, y no volverán, las últimas imágenes inmediatas de los ritos paganos; el mundo será un poco más pobre cuando este sajón haya muerto.

Hechos que pueblan el espacio y que tocan a su fin cuando alguien se muere pueden maravillarnos, pero una cosa, o un número infinito de cosas, muere en cada agonía, salvo que exista una memoria del universo, como han conjeturado los teósofos. En el tiempo hubo un día que apagó los últimos ojos que vieron a Cristo; la batalla de Junín y el amor de Helena murieron con la muerte de un hombre. ¿Qué morirá conmigo cuando yo muera, qué forma patética o deleznable perderá el mundo? ¿La voz de Macedonio Fernández, la imagen de un caballo colorado en el baldío de Serrano y de Charcas, una barra de azufre en el cajón de un escritorio de caoba?

Jorge Luis Borges

Podria dir moltes coses, però ni les vull dir totes ni sé massa com dir-les. Massa paraules, massa llàgrimes, un pes al pit que encara és massa insistent. Massa temps i massa poc.

Llegeixo per enèsima vegada una barra de azufre en el cajón de un escritorio de caoba i em fascina la màgia de les paraules, però sé que no. Que no és això. Que la nostra pròpia mort ens és del tot indiferent, perquè l'única mort que importa és la dels altres. I, al mateix temps, que no es tracta de preguntar-se què desapareixerà, sinó què quedarà: què deixarem, als altres, perquè puguin anar tirant?

Jo, afortunada de mi, sé des del primer dia que me'n vas deixar tantes, de coses...!

I la ironia de dir-te que... per molts anys.

[living in my head]

Noms

A sobre el meu llit hi ha divuit llibres de noms de deu llengües diferents (perquè en lloc de buscar botigues de souvenirs, quan volto pel món busco llibreries), un treball de recerca sobre els antropònims dels anglesencs (perquè em va encantar passar-me un estiu entre papers esgrogueïts) i un treball sobre la morfologia dels hipocorístics catalans (perquè m'agrada parlar de coses que no interessen a ningú). M'encanten els noms i no sabria pas dir per què.

Visions

He vist un home groc, unes ulleres roses, dos parells d'ulls verds, una dona vestida de Papagena, cent-cinquanta samarretes blaugrana de tres talles i sis temporades diferents, un noi amb un lloro a l'espatlla dreta i una noia amb una rata a la mà esquerra, mitja Sagrada Família ennuvolada, una maleta de color pistatxo (festuc), un home xop de dalt a baix, un paraigua punxegut, una nena que plorava, el fill il·legítim d'en Bob Marley i el bessó perdut d'en Chris Martin, una àvia xinesa adormida al metro, gotes de pluja a la finestra d'un tren de rodalies, una parella que discutia, gots verd fluorescent, un món paral·lel, un japonès fent fotos a la torre Agbar i dos alemanys intentant pronunciar Palau Reial, una esquena, una dansa inversemblant, un tutú negre, unes ulleres de fa vint anys sense vidres, un banc al terrat de la Colometa, unes sabates amb lluentons platejats, una criatura que s'ha descobert les mans, una jaqueta de quadres escocesos, un braç ple de gargots, una nevera de finals de setmana, un durum de vedella, la protagonista d'un còmic manga, un rellotge que no caminava, un sobre blanc, un boig amb gavardina i un bolígraf-cigar a la mà, una actriu sortida d'una pel·lícula dels anys vint, unes botes d'aigua taronges, vint persones que parlaven vuit llengües que no conec i dues nectarines vermelles en un plat blanc.

Esclat (tres de cinc)

Som tan petits i, alhora, tenim certes coses tan grans, que no ens en sabem avenir. Ahir l'univers va fer un regal a l'autoestima de les coses petites. Ahir, hi va haver un esclat d'eufòria que, per fi!, va poder ser ben de veritat.


Les pilotes de goma i les celebracions multitudinàries no casen. La força s'ha de saber fer servir i el noi del nas trencat i la cara tacada de vermell no en tenia cap culpa, del que haguessin fet els altres. Estic indignada.

Música-somriure

Si em passa que, per despistada, no puc aconseguir la meva dosi diària de música directa al cervell, els meus nivells d'angoixa pugen fins a límits poc recomanables.

O si em passa que, per golafre i perquè sé que n'hi ha tanta que encara no he escoltat que no me l'acabaria ni amb tres vides de gat, començo a engolir música sense mastegar, sense respirar i sense temps per pair, acabo per empatxar-me i llavors m'he d'aturar per mirar de digerir-ne ni que sigui una mica (amb el menjar no s'hi juga, ja se sap).

Però si em passa que, perquè la música és inexplicable, sento una cançó que em deixa bocabadada, una lletra que se'm grava al cervell o una melodia que em posa la pell de gallina, aquella música ja me la sento una mica meva i me la faig banda sonora del dia.

I, encara, si a vegades em passa que, per la genialitat de certes ments privilegiades, tinc la sort de sentir músiques que, simplement, em fan somriure, de tan senzilles i tan petites i tan de veritat que són, llavors, ni que sigui per un moment i encara que quedi cursi dir-ho, sóc feliç.

El primer dia que vaig escoltar Manel em va fer precisament aquesta sensació: no sabia si era un disc o un somriure, i quan es van acabar les cançons, vaig fer que tornessin començar perquè no desaparegués aquell benestar. I les he sentides totes tants cops que ja les hauria d'haver avorrit. Però en lloc d'això, ahir, en una plaça plena de cadires que feien nosa i de gent que frisava per acostar-se més a l'escenari, vaig cantar, vaig ballar, vaig xiular, vaig aplaudir, vaig somriure, vaig riure i vaig ser feliç com si fos la primera vegada que sentia aquelles cançons que, quan es van acabar, hauria volgut que tornessin a començar.

No sabria quina cançó triar, però tots sabem que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, no?

I perdoneu-me la carrinclonada. Són coses de la música-somriure.

Pensar

Escoltar música, llegir, mirar pel·lícules, anar al teatre, anar a concerts, viatjar, pensar, parlar, callar, somiar. Escriure, escriure molt, escriure compulsivament. I pensar, pensar massa, pensar a totes hores, pensar en tot i tenir ganes de tenir sempre a la mà aquesta llibreta i un boli, perquè els pensaments fugen, són ràpids, com el vent que avui ja no bufa, i no vull que se m'escapi res, perquè penso tant que vull que algun dia pensis el que ara penso. I com més penso més escric, i com més escric més penso. I potser em tornaré boja, de tant pensar i tant escriure, i tant pensar en el que escric i tant escriure el que penso, escriure el que vull pensar, pensar el que vull escriure, escriure el que vol dir escriure i el que vol dir pensar. Posar algun punt, de tant en tant. Respirar. Però pensar, encara...

I penso, penso, penso i no tinc ganes de dir res, perquè el que penso només es pot escriure. Si ho digués seria ben diferent. Si ho digués, desapareixeria.

[11/02/09]

'Unless they jam, run out of ammunition, or get so hot they melt,' Robert Jordan said in English.
'What do you say?' Anselmo asked him.
'Nothing,' Robert Jordan said. 'I was only looking into the future in English.'

For whom the bell tolls, Ernest Hemingway.

Silenci

No entenc res, i com que al meu cap hi ha una batalla campal d'idees que no es posen d'acord, em sembla que val més que calli i ho deixi per un altre dia.


Pas de mots, aujourd'hui.
Le silence et réfléchir, c'est tout.


[un jour je partirai sans me poser de questions]

Primavera

Girona m'enamora amb flors i sense flors, m'encanten les sardanes i em meravellen les Sardanes de Corda de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà.

Esclat (dos de cinc)

La ciutat es preparava per emmudir en un silenci carregós, ple de mals humors i de ja-deia-jos. Mentre esperava el xiulet, complia al peu de la lletra les exigències del procés de mentalització, del tot imprescindible: buidava les ampolles a glops curts i enfurismats, resistia heroicament la coïssor envermellida dels reveixins (ja no li quedava cap ungla per mossegar, és clar) i, encara que de tant en tant se li escapés algun renec indignat, es contenia i remugava en veu molt baixa. Com que tot estava perdut i era una ciutat assenyada, sabia que el millor que podia fer era maleir-se els ossos a si mateixa i repetir-se que ja n'hi havia prou de suportar el fum del tabac, la calor de l'energia malgastada, l'aire inexistent i la necessitat exasperant (i inútil) de no decaure. S'ha acabat, es va dir tot fregant-se els ulls, mai més.

Però llavors, ah, llavors! Llavors la ciutat es va tornar pólvora i va esclatar. Va esclatar, de primer, en crits incrèduls i ulls com taronges. Tot seguit, en abraçades desconegudes i rialles escandaloses. I, al cap d'uns segons, en esbufecs alleugerits i adrenalina en quantitats industrials. La ciutat tenia prou pólvora per esclatar cent mil vegades més, si calia, i es va convertir tota ella en un esclat. Un esclat d'eufòria, de foc, de cava, de cridòria, de somriures gegants, de salts, de clàxons, de banderes, d'expectació acumulada, d'himnes, de trucades, de cants improvisats, de felicitat extrema i absoluta i col·lectiva...! La ciutat es va moure amb un ritme únic, es va envair els carrers amb l'alegria de saber-se valenta i va pensar que la festa tot just havia començat. La ciutat va esclatar i la nit va decidir ser d'estiu per donar-li la raó.

Fam

De paciència, feia molt que no li'n quedava ni una engruna i, de mandra, en guardava tan sols un grapat que feia servir per a les foteses inevitables del dia a dia.

Al rebost, en canvi, se li havien acumulat deu sacs d'avidesa, una dotzena de quintars de deler, prop de vint mallals de set, vuitanta-vuit unces de voracitat, mig miler de lliures d'entusiasme i milions d'embostes de somnis i desitjos ficats en unes àmfores gregues que feien goig de veure.

Tenia tantes ganes de menjar-se el món que corria el risc d'ennuegar-se.

[que ja sé respirar]

A poc a poc i bona lletra

Aquesta tarda, segurament per culpa d'Obabakoak (que fa molts i molts dies que l'arrossego perquè se m'està fent llarg i pesat, però com que sóc tossuda de mena me'n llegiré fins l'última paraula), he decidit que volia escriure un conte.

Però aquestes coses volen el seu temps. És com la massa dels brunyols (així amb erra, que si no, no són tan bons): s'ha de deixar reposar i esperar que pugi.

Sé perfectament que només faig que escriure bajanades. La d'avui és una excusa per dir matafaluga, que deu ser la paraula amb l'olor més dolça de tot el diccionari.

Somnis

Aquest matí, en aquell moment en què no estàs ni despert ni adormit, sinó que ets un mig mig, he tingut un somni. No el recordo, però recordo que era molt bonic i que no volia que s'acabés. Als somnis hi hauria d'haver la possibilitat de fer un to be continued...!

[will you be in my dreams tonight?]






(Algun dia trobaré una paraula més bonica que bonic per descriure les coses boniques...)

Petites revolucions

El món havia arribat a creure's invencible i les coses petites, bah!, no tenien cap importància. Però a casa meva la llet ja no es compra al supermercat: ara omplim ampolles reutilitzables de llet amb gust de llet d'una màquina que omple directament el pagès. Petites revolucions i cues molt llargues, us ho podeu ben creure.

I avui aquest país se n'anirà a dormir enmig d'una eufòria col·lectiva en forma de número 6. Una altra d'aquellas pequeñas cosas que cantava Serrat.

[we'll aim for the stars]

La clau

Quan la clau va aparèixer entre papers i monedes, desconeguda i en una butxaca inesperada (tan inesperada que va estar molt a punt de caure i potser desaparèixer, per insabuda) no va saber si riure amb un riure histèric o plorar amb un plor esgotat.

No li feien pas falta més misteris per resoldre, aquella setmana. Els últims dies eren un garbuix d'imatges borroses, de converses que només recordava a mitges (per sort o per desgràcia, encara no ho havia decidit) i de confusió. L'última cosa que necessitava era una clau que no sabia ni què obria, ni de qui era, ni com o quan havia anat a parar a la seva butxaca.

Va deixar la clau a sobre la taula. Era platejada, petita i rodona. Una clau com qualsevol altra, amb una sola pista que no resolia res: el número de telèfon de la ferreteria on l'havien tallat, que limitava les possibilitats de procedència a la meitat de la seva vida.

Se la va mirar i remirar durant hores. Va intentar recordar, però no se'n va sortir. Cap cara, cap veu, cap gest. Cap explicació. Com si això volgués dir res.

Les coses passen. I normalment passen perquè han de passar. Tot té un motiu: les causes, els efectes, els començaments, els finals. Però això no vol pas dir que els motius tinguin cap explicació.

Va arribar a la conclusió que, segurament, com tot el que havia passat aquells últims dies, simplement arribaria un dia que ja no ho recordaria. No en trauria mai l'entrellat. S'hauria de limitar a acceptar-ho. Amb una diferència: la clau no deixaria d'existir; la resta, per sort, s'esvairia.

Voltes

Saber què passarà. Saber si passarà alguna cosa.

Perquè una vida que no gira, és vida?

[in the future, where will I be?]

Insectes i misteris

La clau de tot plegat és el color de les papallones. Clar que fotre-li les culpes de tot al meu semi-daltonisme seria una mica trist. (I una mica injust, però la vida és injusta.)

També hi ha claus que no saps pas d'on poden haver sortit ni quines portes deuen obrir. Misteris.


Entre moltes altres coses, sóc una cagadubtes:
[la miel en los labios] [disculpad mi osadía]

Preguntes

El problema és que per saber s'ha de preguntar. I tot i així, en tinc cap garantia, que acabaré sabent? No, not at all. I per preguntar s'ha de saber fer preguntes. Et j'en sais pas, moi. Fer senyals de fum és una cosa, però fer foguerons ja és molt més complicat... o si més no més delicat (pot acabar sent humiliant, parlem clar). I jugo amb desavantatge. Remember that. Que jo no en sé, d'aquestes coses.

[06/02/09]

I a vegades fas preguntes, encara que siguin indirectes, i l'única resposta que t'espera és el terra. Fred i dur i amb una bassa d'alcohol.



(Quan les coses em fan massa vergonya les escric en anglès o, segons com, en francès. En canvi, no em surt mai d'escriure en castellà. I de veritat que no ho faig pas expressament.)

Dues frases, un sisplau i una cançó

La invisibilitat és opcional.

M'agrada que ja no m'agradi la pluja i pensar que és perquè sóc una persona més feliç.

Que arribi l'estiu i m'apagui la set...

[el cap ple de pardals]

Vermell

[Another Day]

M'assec al terra del balcó i no fa gens de fred.

En una finestra de l'altre costat de pati hi ha algú que apaga el televisor i se'n va a dormir. A baix, al pis del pati llarg i estret on per Sant Joan hi van penjar rastelleres de fanalets de colors que s'hi van quedar tot l'estiu, acaben d'encendre un llum. Se sent un home que riu, noies que xerren i un noi que truca a un amic que fa massa dies que no veu per preguntar-li que com li va la vida. Però de veritat, eh, com estàs? És que no parlem mai i em sap greu, nano.

I els veïns de dalt tenen el balcó obert i la casa plena de gent amb ganes de festa.

Jo que només volia una mica de tranquil·litat.

I el noi que parla per telèfon i que troba a faltar tant el seu amic que em sembla que està a punt de plorar, pobre.

On són els gats? Abans xisclaven tot el dia i tota la nit. Ara hi ha una grua.

De nit, el cel de Barcelona és vermell. I la frase no volia pas ser una metàfora dolenta sobre les roses. El cel de Barcelona és vermell i l'amic del noi es diu Jordi. Felicitats, doncs.



There goes another day. Don't supose I'll come out to play with you. I'll just sit at home, write another song about how I wanted to...

Esperar (coses que no saben que les espero)

Aaaaargh. Aquests nervis. A la panxa. Sempre a la panxa. Que feien veure que dormien, però avui (vés a saber perquè precisament avui) han decidit que s'havien cansat de fer comèdia. I sant tornem-hi.

Una sensació tota curiosa. Esperar. Així en general. Sense saber ben bé què espero. Espero coses que no saben que les espero.

Encara que els nervis em fan rum-rum, rum-rum, rum-rum a la panxa i estic massa atabalada com per dissimular.

I mira que és estrany, tot plegat. Pensar i esperar. I que el que penses i esperes ni pensi ni esperi.

O sí, però clar, vés a saber. Vés a saber, perquè ara sembla que sí, ara sembla que no. I quan et penses que sí que sí que sí... puf, resulta que no. I quan ja penses que no... oh, mira!, un sí d'aquells petitons que es torna un somriure gros, gros, gros. I el meu cap és un batibull de sís i de nos i a veure qui crida més.

I llavors passen tants dies que ja no penses ni que sí ni que no i només esperes.

Esperes moltes coses, però sobretot esperes poder tornar a pensar. Pensar que sí o pensar que no. Tant és. Al capdavall, tant és. Es tracta només de poder pensar alguna cosa, perquè si no, de tant esperar acabes desesperant.

I ja ho sé, que no toca pas, encara, desesperar. I que segurament corro massa. No, si ja ho sé. Però és que... és que... és que...!

I volia dir-ho tot i no dic res, ves.


(I això d'escriure coses sense cap ni peus i saber que ho pot llegir tothom i no saber si ho llegeix ningú també és una cosa tota curiosa. I avui poso massa is a tot arreu, també.)

Família

I aquest qui és? És pastat al seu avi. El fill de la petita de can X. Marededéusantíssima, poc que l'hauria pas conegut. (Que vells que ens fem...) Com s'ha passat, la tia Y. L'última vegada que et vaig veure eres així petit. Té el caràcter de l'àvia R, eh...! Que et dic que no, que l'última vegada que ens vam veure va ser a l'enterru de la Z. Ai, però si tu ets de les de casa, no t'havia ni conegut, ja, imagina't, amb tanta gent! (Quant fa, que no es parlen, aquests dos?) Quants anys dius que tens, ja? Em sembla que et vaig veure un dia pel carrer però com que no sabia si eres tu no et vaig dir res. I tu què hi fas, aquí amb el jovent? Però la P no s'havia casat? Poc que sé qui és qui, jo, d'aquella casa. Va ser l'any 58. Que no, que va ser el 59, quan va néixer el meu gran. Te'n recordes, d'aquella vegada que...?


Les famílies són com nines russes. Hi ha famílies petites, que formen part de famílies més grans, que formen part de famílies encara més grans, i així fins a l'infinit. O potser fins que desapareix el record d'aquelles persones que les uneixen en un punt incert del passat i que fan que totes aquelles petites petites famílies s'assemblin, ni que sigui una mica. Perquè totes són diferents, cadascuna amb les seves petites grans rareses i genialitats, però asseu-les totes a la mateixa taula per fer un bon àpat i beure una mica massa de ratafia (que és el que es fa en aquest país quan es necessita una excusa per reunir la família) i veuràs que, en el fons, totes són iguals.


Ja ho diuen: els testos s'assemblen a les olles.

Relativitat

La importància de les coses és molt relativa. La importància dels sentiments i els pensaments (que a vegades són la mateixa cosa i a vegades no s'assemblen ni gens ni mica) és molt relativa.

Però la importància relativa dels sentiments i els pensaments que ets incapaç d'expressar, d'entendre o fins i tot de processar (i llavors són tan sols sensacions que diries que et cremen les entranyes) et sembla tan poc relativa, tan absoluta i aclaparadora, que se't fa un nus a la gola i gairebé no pots ni respirar.

[Where you go...]

Llunes

Amunt, avall, gros, petit. Tota una odissea d'humors bons i d'humors dolents, de llunes que canvien sense que ningú sàpiga per què. Ben bé com la primavera.

Ha pedregat.

[Send me your position, it's getting lonely down here.]

Fitxes

He trobat la capsa verda descolorida plena de fitxes en blanc d'aquella vegada (that time) que em va agafar la dèria de fer una fitxa dels llibres que llegia i havia llegit (i en llegia molts) i m'han vingut ganes de fer-hi llistes o alguna cosa que se li assembli.

Hi ha gent que fa llistes per tot. Llistes de la compra, llistes de coses per fer, llistes de gent a qui trucar, llistes de tot el que s'ha de ficar a la maleta, llistes dels aniversaris que s'acosten, llistes de regals que volen fer i que volen que els facin, llistes, llistes, llistes. Jo no. Jo només faig llistes de noms (que, dit així, deu semblar una cosa ben estranya i de fet ho és, no ens enganyem).

Però el cas és que tinc ganes de fer-les servir, aquestes 300 fitxes blanques, rectangulars, petitones, amb dotze línies grises i una de vermella doble a dalt de tot que m'he trobat a la capsa verda i descolorida.

Potser podria fer-hi un herbari, com a 5è de primària amb la Miss Pilar (Pílar, Number One i Number Two), però sé que no és una idea gaire realista.

O podria fer-hi dibuixos, encara que no sàpiga dibuixar. Amb un llapis amb molta punta. O amb un pilot blau i un de vermell. O amb el boli verd que no faig servir per res.

També me'n podria posar unes quantes a la butxaca cada cop que agafo el tren i inventar-me vides per la gent que va al mateix vagó que jo. Com al llibre aquell blanc amb el llom verd que m'agradava tant quan era petita i que no aconsegueixo recordar com es deia. Hi sortien un noi, una noia, màscares de porquets per una obra de teatre i una llibreta plena de dibuixos de persones de veritat amb vides inventades. Diria.

O fins i tot podria agafar les fitxes i fer-hi llistes de totes les coses que em treuen de polleguera. De la gent, del món i de mi mateixa. Però em fa l'efecte que hauria d'anar a comprar un altre paquet de cartolines ratllades.

N'he de fer alguna cosa, de les fitxes. I que no sigui un diccionari, sisplau.

******

Acabo Petons de diumenge i començo Obabakoak mentre espero que torni la rutina (...) i obro el balcó perquè entri la primavera (...).

De llibres i rellotges i hores petites

Em bec sense adonar-me'n i sense poder parar pàgines i pàgines d'una història petita que passa en un lloc conegut, prop del mar i del vent i de la terra.

Les hores s'escolen entre paraules senzilles i, encara que les frases no acabin de semblar-me del tot ben travades, tic-tac, tic-tac, tic-tac.

M'agrada el clec clec (clinc!) de la màquina d'escriure, però no suporto el tic-tac dels rellotges. Com més tard és, més fressa fa el silenci i més fressa fan les broques imparables, com per recordar-me que no són hores.

Shhht, podeu callar, sisplau, i deixar-me acabar el llibre?


[Potser un dia onomatopeic; i sense que vingui massa a tomb, penso en el "Rellotge" de Joan Miquel Oliver i en "Tic Tac", que era una pel·lícula mig màgica, mig tètrica.]

Clec, clec, clec

(i una banda sonora per això que ara escriuré)

La cinta de tinta és aquella tira negra i gruixuda que apareix entre el foli i la palanca metàl·lica que surt disparada quan prems una tecla d'una màquina d'escriure perquè la lletra quedi impresa al paper. (O potser, ben mirat, la cinta de tinta era aquella tira negra i gruixuda que apareixia entre el foli i la palanca metàl·lica que sortia disparada quan premies una tecla d'una màquina d'escriure perquè la lletra quedés impresa al paper, però això ara és igual.)

No sé d'on devia sortir, però una dia, quan era petita, a casa meva hi va aparèixer una màquina d'escriure. Era enorme, vella i fascinant. El full (que no era blanc, perquè jo només tenia sis o set anys i els meus pares van ser prou assenyats com per donar-me folis guixats per un cantó) sempre quedava tort, o massa amunt, o massa avall. Les lletres blanques s'havien mig esborrat de les tecles negres. Les palanques s'encallaven si tenies prou força per prémer més de quatre tecles en 20 segons. La cinta de tinta emplenava el paper de taques negres i rabiüdes, es cargolava i de tant en tant decidia que feia vaga i no deixava que la lletra la colpegés i l'obligués a escopir tinta.

Però jo em sentia important: asseguda a la taula de la cuina (amb un parell de coixins a sota el cul, que si no, no veia el full), amb aquella bestiota al davant, omplint desenes de fulls amb centenars de paraules que no volien dir res i empastifant-me els dits cada vegada que dues palanques s'enganxaven o la cinta de tinta es revoltava. Clinc!, cada vegada que arribava al final de la línia. Clec, clec, clec, cada vegada que premia una tecla.

Clec, clec, clec, clec, clinc! Clec, clec, clec, clec, clinc!

Cinta de tinta. Com a nom, sembla prou coherent. O potser no, perquè tot això ho escric a mà i ho reescric amb l'ordinador i fa anys que no veig una màquina d'escriure. Però jo i els noms tenim una relació molt... íntima? Per ara, diguem-ho així. Cinta de tinta sonava bé, sonava lògic, sonava còmode. I a més, clec, clec, clec. Clinc! És la idea romàntica de la màquina d'escriure. És la idea romàntica de l'escriure, suposo... És el clec, clec, clec. Clec, clec clec. I llavors, clinc! El clec, clec lent i feixuc de les màquines d'escriure, que t'obliga a pensar més a poc a poc. I, amb tot, també el clec,clec,clec,clec,clec excessiu i accelerat dels ordinadors, que et fa cas si el cap et va més de pressa que les mans. Cinta de tinta.

En deuen vendre en algun lloc, encara, de màquines d'escriure?



[I quan he escrit excessiu i accelerat, m'ha vingut al cap avec tous ces "x" dans le texte i aquesta cançó que feia molt de temps que no escoltava. Fem veure que no sabem que aquesta dona està casada amb en Sarkozy, que els prejudicis fan molt de mal a la humanitat.]

Escric

Escric a les fosques i si no hi ha ningú. Trec el cap per respirar i les paraules tornen: del cap al braç, del braç a la mà, de la mà al líquid blau mig elèctric que s'escampa per sobre del blanc groguenc d'aquestes pàgines.

[16/02/09, 02:15]

La llibreta

Sempre havia volgut tenir una llibreta d’aquelles que demanen a crits que n’omplis les pàgines. Sempre havia volgut, de fet, que escriure deixés de ser una idea i es convertís en un fet. I just abans d’anar-me’n d’Erasmus, fa més d'un any i mig, em vaig comprar una llibreta. Una llibreta de tapes negres i dures, amb una goma que fa de clau, una cinta-punt d’un to lilós apagat, una butxaca de paper inútil i misteriosa i centenars de fulls de color blanc trencat preparats per emmagatzemar tot el que estigués disposada a fabricar.

Però la llibreta es va passar més d’un any tancada. La llibreta vivia a la motxilla, a la maleta, al calaix, a la tauleta, sempre a prop, però buida de paraules. La llibreta era l’amenaça latent del full en blanc. La llibreta hi era per si algun dia.

I l’algun dia va arribar. Un dimecres de gener vaig sentir la necessitat vital d’escriure una frase estúpida a la primera pàgina d’aquell bloc immaculat:

Fins a quin punt la raresa en el caminar d'una persona pot ser senzillament un reflex del seu grau de raresa en la vida en general? (Pensament absurd a les 9 del matí.)

A hores d'ara, les tres quartes parts dels fulls de la llibreta són plens. És la llibreta de buidar el pap. És una llibreta farcida de frases i pensaments inconnexos, de reflexions irreflexives, de paraules que decideixen escapar-se'm del caparró sense demanar permís. I és una llibreta que fa dies que em demana que la deixi sortir a passejar perquè vol descobrir el món.