Volar

Em vénen atacs de nostàlgia anticipada: potser és que em fa una mica de por perdre aquest trosset de cel blau (o vermell) que des del pati de la nostra illa ja és una mica meu o potser és només que es fa estrany saber que no em tornaré a despertar mai més entre aquestes quatre parets.

M'empatxo de cereals de xocolata asseguda davant de la veïna amb cara de pomes agres. Porta la mateixa bata de floretes roses i blaves que el primer dia i li dic adéu interiorment, perquè em sembla que no sap somriure però fa tres anys que esmorzo, dino i bereno amb ella.

Omplo una gran bossa de plàstic amb totes les ampolles de gel i xampú que s'afileren als peus de la banyera com peces de dòmino i la veu estrident de cada dimecres li explica a la senyora Enriqueta, que viu en alguna finestra del celobert, que avui per dinar menjarà sardines i que a la tarda la vindrà a veure la seva filla gran.

Trec dues tones de papers vells i inútils de les lleixes del passadís i ric tota sola quan em trobo el carnet de l'Angelita Cruz Pinto, un post-it que diu que és més divertit amb els braços enlaire i sis barrets de Pare Noel embolicats amb cintes daurades.

Faig esforços inútils per tancar la tercera maleta a punt de rebentar i els cops més o menys sincronitzats de les sabates dels bailaores contra el terra de fusta de l'escola de flamenc s'enfilen pel balcó al ritme de la mateixa cançó que fa trenta-sis mesos.

Sento un flabiolo repetitiu, en Carlos Alberto declarant amor etern a la Patricia Valentina i els rínxols daurats de la Marina que es riuen de l'espectacle mig en castellà mig en alemany que cada matí, a dos quarts de nou, li organitzen la mare i la mainadera per evitar-li els possibles traumes d'un fins després massa sobtat.

Calculo quants viatges haurem de fer per emportar-nos tots els electrodomèstics que tenim per duplicat i tots els tuppers que no sabem que han caigut a darrere la nevera i diria que encara se sent la pudor dels tres milions de torrades que hem socarrimat en aquesta cuina en miniatura.

La cadira es desinfla sota els meus genolls i si tanco els ulls puc veure un S escarxofat al sofà blau elèctric, una A que fa colacaos al balcó, un J que es pensa que no es mereix seure en una cadira, una T que cobreix les parets de cartolines de colors amb fotos de fa massa temps i una M que riu tant que no ens pot acabar d'explicar el seu acudit dos-cents trenta-vuit sobre bledes.

M'encanto amb la finestra de colors que hi ha al costat de la porta. Quatre quadrats vermells i quatre rectangles blavosos: vuit quadrilàters brutíssims en un lloc del tot inversemblant.

Obro els ulls a poc a poc, vigilant de no caure. Time to fly, my friends...