Voltes

Saber què passarà. Saber si passarà alguna cosa.

Perquè una vida que no gira, és vida?

[in the future, where will I be?]

Insectes i misteris

La clau de tot plegat és el color de les papallones. Clar que fotre-li les culpes de tot al meu semi-daltonisme seria una mica trist. (I una mica injust, però la vida és injusta.)

També hi ha claus que no saps pas d'on poden haver sortit ni quines portes deuen obrir. Misteris.


Entre moltes altres coses, sóc una cagadubtes:
[la miel en los labios] [disculpad mi osadía]

Preguntes

El problema és que per saber s'ha de preguntar. I tot i així, en tinc cap garantia, que acabaré sabent? No, not at all. I per preguntar s'ha de saber fer preguntes. Et j'en sais pas, moi. Fer senyals de fum és una cosa, però fer foguerons ja és molt més complicat... o si més no més delicat (pot acabar sent humiliant, parlem clar). I jugo amb desavantatge. Remember that. Que jo no en sé, d'aquestes coses.

[06/02/09]

I a vegades fas preguntes, encara que siguin indirectes, i l'única resposta que t'espera és el terra. Fred i dur i amb una bassa d'alcohol.



(Quan les coses em fan massa vergonya les escric en anglès o, segons com, en francès. En canvi, no em surt mai d'escriure en castellà. I de veritat que no ho faig pas expressament.)

Dues frases, un sisplau i una cançó

La invisibilitat és opcional.

M'agrada que ja no m'agradi la pluja i pensar que és perquè sóc una persona més feliç.

Que arribi l'estiu i m'apagui la set...

[el cap ple de pardals]

Vermell

[Another Day]

M'assec al terra del balcó i no fa gens de fred.

En una finestra de l'altre costat de pati hi ha algú que apaga el televisor i se'n va a dormir. A baix, al pis del pati llarg i estret on per Sant Joan hi van penjar rastelleres de fanalets de colors que s'hi van quedar tot l'estiu, acaben d'encendre un llum. Se sent un home que riu, noies que xerren i un noi que truca a un amic que fa massa dies que no veu per preguntar-li que com li va la vida. Però de veritat, eh, com estàs? És que no parlem mai i em sap greu, nano.

I els veïns de dalt tenen el balcó obert i la casa plena de gent amb ganes de festa.

Jo que només volia una mica de tranquil·litat.

I el noi que parla per telèfon i que troba a faltar tant el seu amic que em sembla que està a punt de plorar, pobre.

On són els gats? Abans xisclaven tot el dia i tota la nit. Ara hi ha una grua.

De nit, el cel de Barcelona és vermell. I la frase no volia pas ser una metàfora dolenta sobre les roses. El cel de Barcelona és vermell i l'amic del noi es diu Jordi. Felicitats, doncs.



There goes another day. Don't supose I'll come out to play with you. I'll just sit at home, write another song about how I wanted to...

Esperar (coses que no saben que les espero)

Aaaaargh. Aquests nervis. A la panxa. Sempre a la panxa. Que feien veure que dormien, però avui (vés a saber perquè precisament avui) han decidit que s'havien cansat de fer comèdia. I sant tornem-hi.

Una sensació tota curiosa. Esperar. Així en general. Sense saber ben bé què espero. Espero coses que no saben que les espero.

Encara que els nervis em fan rum-rum, rum-rum, rum-rum a la panxa i estic massa atabalada com per dissimular.

I mira que és estrany, tot plegat. Pensar i esperar. I que el que penses i esperes ni pensi ni esperi.

O sí, però clar, vés a saber. Vés a saber, perquè ara sembla que sí, ara sembla que no. I quan et penses que sí que sí que sí... puf, resulta que no. I quan ja penses que no... oh, mira!, un sí d'aquells petitons que es torna un somriure gros, gros, gros. I el meu cap és un batibull de sís i de nos i a veure qui crida més.

I llavors passen tants dies que ja no penses ni que sí ni que no i només esperes.

Esperes moltes coses, però sobretot esperes poder tornar a pensar. Pensar que sí o pensar que no. Tant és. Al capdavall, tant és. Es tracta només de poder pensar alguna cosa, perquè si no, de tant esperar acabes desesperant.

I ja ho sé, que no toca pas, encara, desesperar. I que segurament corro massa. No, si ja ho sé. Però és que... és que... és que...!

I volia dir-ho tot i no dic res, ves.


(I això d'escriure coses sense cap ni peus i saber que ho pot llegir tothom i no saber si ho llegeix ningú també és una cosa tota curiosa. I avui poso massa is a tot arreu, també.)

Família

I aquest qui és? És pastat al seu avi. El fill de la petita de can X. Marededéusantíssima, poc que l'hauria pas conegut. (Que vells que ens fem...) Com s'ha passat, la tia Y. L'última vegada que et vaig veure eres així petit. Té el caràcter de l'àvia R, eh...! Que et dic que no, que l'última vegada que ens vam veure va ser a l'enterru de la Z. Ai, però si tu ets de les de casa, no t'havia ni conegut, ja, imagina't, amb tanta gent! (Quant fa, que no es parlen, aquests dos?) Quants anys dius que tens, ja? Em sembla que et vaig veure un dia pel carrer però com que no sabia si eres tu no et vaig dir res. I tu què hi fas, aquí amb el jovent? Però la P no s'havia casat? Poc que sé qui és qui, jo, d'aquella casa. Va ser l'any 58. Que no, que va ser el 59, quan va néixer el meu gran. Te'n recordes, d'aquella vegada que...?


Les famílies són com nines russes. Hi ha famílies petites, que formen part de famílies més grans, que formen part de famílies encara més grans, i així fins a l'infinit. O potser fins que desapareix el record d'aquelles persones que les uneixen en un punt incert del passat i que fan que totes aquelles petites petites famílies s'assemblin, ni que sigui una mica. Perquè totes són diferents, cadascuna amb les seves petites grans rareses i genialitats, però asseu-les totes a la mateixa taula per fer un bon àpat i beure una mica massa de ratafia (que és el que es fa en aquest país quan es necessita una excusa per reunir la família) i veuràs que, en el fons, totes són iguals.


Ja ho diuen: els testos s'assemblen a les olles.

Relativitat

La importància de les coses és molt relativa. La importància dels sentiments i els pensaments (que a vegades són la mateixa cosa i a vegades no s'assemblen ni gens ni mica) és molt relativa.

Però la importància relativa dels sentiments i els pensaments que ets incapaç d'expressar, d'entendre o fins i tot de processar (i llavors són tan sols sensacions que diries que et cremen les entranyes) et sembla tan poc relativa, tan absoluta i aclaparadora, que se't fa un nus a la gola i gairebé no pots ni respirar.

[Where you go...]

Llunes

Amunt, avall, gros, petit. Tota una odissea d'humors bons i d'humors dolents, de llunes que canvien sense que ningú sàpiga per què. Ben bé com la primavera.

Ha pedregat.

[Send me your position, it's getting lonely down here.]

Fitxes

He trobat la capsa verda descolorida plena de fitxes en blanc d'aquella vegada (that time) que em va agafar la dèria de fer una fitxa dels llibres que llegia i havia llegit (i en llegia molts) i m'han vingut ganes de fer-hi llistes o alguna cosa que se li assembli.

Hi ha gent que fa llistes per tot. Llistes de la compra, llistes de coses per fer, llistes de gent a qui trucar, llistes de tot el que s'ha de ficar a la maleta, llistes dels aniversaris que s'acosten, llistes de regals que volen fer i que volen que els facin, llistes, llistes, llistes. Jo no. Jo només faig llistes de noms (que, dit així, deu semblar una cosa ben estranya i de fet ho és, no ens enganyem).

Però el cas és que tinc ganes de fer-les servir, aquestes 300 fitxes blanques, rectangulars, petitones, amb dotze línies grises i una de vermella doble a dalt de tot que m'he trobat a la capsa verda i descolorida.

Potser podria fer-hi un herbari, com a 5è de primària amb la Miss Pilar (Pílar, Number One i Number Two), però sé que no és una idea gaire realista.

O podria fer-hi dibuixos, encara que no sàpiga dibuixar. Amb un llapis amb molta punta. O amb un pilot blau i un de vermell. O amb el boli verd que no faig servir per res.

També me'n podria posar unes quantes a la butxaca cada cop que agafo el tren i inventar-me vides per la gent que va al mateix vagó que jo. Com al llibre aquell blanc amb el llom verd que m'agradava tant quan era petita i que no aconsegueixo recordar com es deia. Hi sortien un noi, una noia, màscares de porquets per una obra de teatre i una llibreta plena de dibuixos de persones de veritat amb vides inventades. Diria.

O fins i tot podria agafar les fitxes i fer-hi llistes de totes les coses que em treuen de polleguera. De la gent, del món i de mi mateixa. Però em fa l'efecte que hauria d'anar a comprar un altre paquet de cartolines ratllades.

N'he de fer alguna cosa, de les fitxes. I que no sigui un diccionari, sisplau.

******

Acabo Petons de diumenge i començo Obabakoak mentre espero que torni la rutina (...) i obro el balcó perquè entri la primavera (...).

De llibres i rellotges i hores petites

Em bec sense adonar-me'n i sense poder parar pàgines i pàgines d'una història petita que passa en un lloc conegut, prop del mar i del vent i de la terra.

Les hores s'escolen entre paraules senzilles i, encara que les frases no acabin de semblar-me del tot ben travades, tic-tac, tic-tac, tic-tac.

M'agrada el clec clec (clinc!) de la màquina d'escriure, però no suporto el tic-tac dels rellotges. Com més tard és, més fressa fa el silenci i més fressa fan les broques imparables, com per recordar-me que no són hores.

Shhht, podeu callar, sisplau, i deixar-me acabar el llibre?


[Potser un dia onomatopeic; i sense que vingui massa a tomb, penso en el "Rellotge" de Joan Miquel Oliver i en "Tic Tac", que era una pel·lícula mig màgica, mig tètrica.]

Clec, clec, clec

(i una banda sonora per això que ara escriuré)

La cinta de tinta és aquella tira negra i gruixuda que apareix entre el foli i la palanca metàl·lica que surt disparada quan prems una tecla d'una màquina d'escriure perquè la lletra quedi impresa al paper. (O potser, ben mirat, la cinta de tinta era aquella tira negra i gruixuda que apareixia entre el foli i la palanca metàl·lica que sortia disparada quan premies una tecla d'una màquina d'escriure perquè la lletra quedés impresa al paper, però això ara és igual.)

No sé d'on devia sortir, però una dia, quan era petita, a casa meva hi va aparèixer una màquina d'escriure. Era enorme, vella i fascinant. El full (que no era blanc, perquè jo només tenia sis o set anys i els meus pares van ser prou assenyats com per donar-me folis guixats per un cantó) sempre quedava tort, o massa amunt, o massa avall. Les lletres blanques s'havien mig esborrat de les tecles negres. Les palanques s'encallaven si tenies prou força per prémer més de quatre tecles en 20 segons. La cinta de tinta emplenava el paper de taques negres i rabiüdes, es cargolava i de tant en tant decidia que feia vaga i no deixava que la lletra la colpegés i l'obligués a escopir tinta.

Però jo em sentia important: asseguda a la taula de la cuina (amb un parell de coixins a sota el cul, que si no, no veia el full), amb aquella bestiota al davant, omplint desenes de fulls amb centenars de paraules que no volien dir res i empastifant-me els dits cada vegada que dues palanques s'enganxaven o la cinta de tinta es revoltava. Clinc!, cada vegada que arribava al final de la línia. Clec, clec, clec, cada vegada que premia una tecla.

Clec, clec, clec, clec, clinc! Clec, clec, clec, clec, clinc!

Cinta de tinta. Com a nom, sembla prou coherent. O potser no, perquè tot això ho escric a mà i ho reescric amb l'ordinador i fa anys que no veig una màquina d'escriure. Però jo i els noms tenim una relació molt... íntima? Per ara, diguem-ho així. Cinta de tinta sonava bé, sonava lògic, sonava còmode. I a més, clec, clec, clec. Clinc! És la idea romàntica de la màquina d'escriure. És la idea romàntica de l'escriure, suposo... És el clec, clec, clec. Clec, clec clec. I llavors, clinc! El clec, clec lent i feixuc de les màquines d'escriure, que t'obliga a pensar més a poc a poc. I, amb tot, també el clec,clec,clec,clec,clec excessiu i accelerat dels ordinadors, que et fa cas si el cap et va més de pressa que les mans. Cinta de tinta.

En deuen vendre en algun lloc, encara, de màquines d'escriure?



[I quan he escrit excessiu i accelerat, m'ha vingut al cap avec tous ces "x" dans le texte i aquesta cançó que feia molt de temps que no escoltava. Fem veure que no sabem que aquesta dona està casada amb en Sarkozy, que els prejudicis fan molt de mal a la humanitat.]

Escric

Escric a les fosques i si no hi ha ningú. Trec el cap per respirar i les paraules tornen: del cap al braç, del braç a la mà, de la mà al líquid blau mig elèctric que s'escampa per sobre del blanc groguenc d'aquestes pàgines.

[16/02/09, 02:15]

La llibreta

Sempre havia volgut tenir una llibreta d’aquelles que demanen a crits que n’omplis les pàgines. Sempre havia volgut, de fet, que escriure deixés de ser una idea i es convertís en un fet. I just abans d’anar-me’n d’Erasmus, fa més d'un any i mig, em vaig comprar una llibreta. Una llibreta de tapes negres i dures, amb una goma que fa de clau, una cinta-punt d’un to lilós apagat, una butxaca de paper inútil i misteriosa i centenars de fulls de color blanc trencat preparats per emmagatzemar tot el que estigués disposada a fabricar.

Però la llibreta es va passar més d’un any tancada. La llibreta vivia a la motxilla, a la maleta, al calaix, a la tauleta, sempre a prop, però buida de paraules. La llibreta era l’amenaça latent del full en blanc. La llibreta hi era per si algun dia.

I l’algun dia va arribar. Un dimecres de gener vaig sentir la necessitat vital d’escriure una frase estúpida a la primera pàgina d’aquell bloc immaculat:

Fins a quin punt la raresa en el caminar d'una persona pot ser senzillament un reflex del seu grau de raresa en la vida en general? (Pensament absurd a les 9 del matí.)

A hores d'ara, les tres quartes parts dels fulls de la llibreta són plens. És la llibreta de buidar el pap. És una llibreta farcida de frases i pensaments inconnexos, de reflexions irreflexives, de paraules que decideixen escapar-se'm del caparró sense demanar permís. I és una llibreta que fa dies que em demana que la deixi sortir a passejar perquè vol descobrir el món.