(i una banda sonora per això que ara escriuré)
La cinta de tinta és aquella tira negra i gruixuda que apareix entre el foli i la palanca metàl·lica que surt disparada quan prems una tecla d'una màquina d'escriure perquè la lletra quedi impresa al paper. (O potser, ben mirat, la cinta de tinta era aquella tira negra i gruixuda que apareixia entre el foli i la palanca metàl·lica que sortia disparada quan premies una tecla d'una màquina d'escriure perquè la lletra quedés impresa al paper, però això ara és igual.)
No sé d'on devia sortir, però una dia, quan era petita, a casa meva hi va aparèixer una màquina d'escriure. Era enorme, vella i fascinant. El full (que no era blanc, perquè jo només tenia sis o set anys i els meus pares van ser prou assenyats com per donar-me folis guixats per un cantó) sempre quedava tort, o massa amunt, o massa avall. Les lletres blanques s'havien mig esborrat de les tecles negres. Les palanques s'encallaven si tenies prou força per prémer més de quatre tecles en 20 segons. La cinta de tinta emplenava el paper de taques negres i rabiüdes, es cargolava i de tant en tant decidia que feia vaga i no deixava que la lletra la colpegés i l'obligués a escopir tinta.
Però jo em sentia important: asseguda a la taula de la cuina (amb un parell de coixins a sota el cul, que si no, no veia el full), amb aquella bestiota al davant, omplint desenes de fulls amb centenars de paraules que no volien dir res i empastifant-me els dits cada vegada que dues palanques s'enganxaven o la cinta de tinta es revoltava. Clinc!, cada vegada que arribava al final de la línia. Clec, clec, clec, cada vegada que premia una tecla.
Clec, clec, clec, clec, clinc! Clec, clec, clec, clec, clinc!
Cinta de tinta. Com a nom, sembla prou coherent. O potser no, perquè tot això ho escric a mà i ho reescric amb l'ordinador i fa anys que no veig una màquina d'escriure. Però jo i els noms tenim una relació molt... íntima? Per ara, diguem-ho així. Cinta de tinta sonava bé, sonava lògic, sonava còmode. I a més, clec, clec, clec. Clinc! És la idea romàntica de la màquina d'escriure. És la idea romàntica de l'escriure, suposo... És el clec, clec, clec. Clec, clec clec. I llavors, clinc! El clec, clec lent i feixuc de les màquines d'escriure, que t'obliga a pensar més a poc a poc. I, amb tot, també el clec,clec,clec,clec,clec excessiu i accelerat dels ordinadors, que et fa cas si el cap et va més de pressa que les mans. Cinta de tinta.
En deuen vendre en algun lloc, encara, de màquines d'escriure?
[I quan he escrit excessiu i accelerat, m'ha vingut al cap avec tous ces "x" dans le texte i aquesta cançó que feia molt de temps que no escoltava. Fem veure que no sabem que aquesta dona està casada amb en Sarkozy, que els prejudicis fan molt de mal a la humanitat.]
La cinta de tinta és aquella tira negra i gruixuda que apareix entre el foli i la palanca metàl·lica que surt disparada quan prems una tecla d'una màquina d'escriure perquè la lletra quedi impresa al paper. (O potser, ben mirat, la cinta de tinta era aquella tira negra i gruixuda que apareixia entre el foli i la palanca metàl·lica que sortia disparada quan premies una tecla d'una màquina d'escriure perquè la lletra quedés impresa al paper, però això ara és igual.)
No sé d'on devia sortir, però una dia, quan era petita, a casa meva hi va aparèixer una màquina d'escriure. Era enorme, vella i fascinant. El full (que no era blanc, perquè jo només tenia sis o set anys i els meus pares van ser prou assenyats com per donar-me folis guixats per un cantó) sempre quedava tort, o massa amunt, o massa avall. Les lletres blanques s'havien mig esborrat de les tecles negres. Les palanques s'encallaven si tenies prou força per prémer més de quatre tecles en 20 segons. La cinta de tinta emplenava el paper de taques negres i rabiüdes, es cargolava i de tant en tant decidia que feia vaga i no deixava que la lletra la colpegés i l'obligués a escopir tinta.
Però jo em sentia important: asseguda a la taula de la cuina (amb un parell de coixins a sota el cul, que si no, no veia el full), amb aquella bestiota al davant, omplint desenes de fulls amb centenars de paraules que no volien dir res i empastifant-me els dits cada vegada que dues palanques s'enganxaven o la cinta de tinta es revoltava. Clinc!, cada vegada que arribava al final de la línia. Clec, clec, clec, cada vegada que premia una tecla.
Clec, clec, clec, clec, clinc! Clec, clec, clec, clec, clinc!
Cinta de tinta. Com a nom, sembla prou coherent. O potser no, perquè tot això ho escric a mà i ho reescric amb l'ordinador i fa anys que no veig una màquina d'escriure. Però jo i els noms tenim una relació molt... íntima? Per ara, diguem-ho així. Cinta de tinta sonava bé, sonava lògic, sonava còmode. I a més, clec, clec, clec. Clinc! És la idea romàntica de la màquina d'escriure. És la idea romàntica de l'escriure, suposo... És el clec, clec, clec. Clec, clec clec. I llavors, clinc! El clec, clec lent i feixuc de les màquines d'escriure, que t'obliga a pensar més a poc a poc. I, amb tot, també el clec,clec,clec,clec,clec excessiu i accelerat dels ordinadors, que et fa cas si el cap et va més de pressa que les mans. Cinta de tinta.
En deuen vendre en algun lloc, encara, de màquines d'escriure?
[I quan he escrit excessiu i accelerat, m'ha vingut al cap avec tous ces "x" dans le texte i aquesta cançó que feia molt de temps que no escoltava. Fem veure que no sabem que aquesta dona està casada amb en Sarkozy, que els prejudicis fan molt de mal a la humanitat.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada