Aire

Fugaços contra la pell, els teus gestos inútils s'inflamen. Quin atreviment més covard, el teu joc miserable, la teva falsedat inconscient. Has tingut la supèrbia de malgastar-me setmanes, de donar-me galivances i, finalment, d'emmetzinar-me amb indiferència i callar. Callar! El teu mea culpa afeblit i mancat d'arguments, amb el cap cot i els ulls atordits, fa xisclar el meu dilluns desastrós. Si ni tan sols no t'adones de l'abast del teu menyspreu, tan gratuït, farcit de disculpes tan pobres! Tot d'una et veig -infantil, irreflexiu, desconsiderat- i la meva ingènua fascinació es torna fum. Creix la ràbia, gruixuda, espessa, gelatinosa, tan corpulenta que gairebé es pot rosegar, i em provoca una repugnància infinita. Ets com l'ergativitat, que es veu que és rebuscada i tot sovint inestable.

[fuck you]

Nocturn

Entreditades
inexistències fugitives.
Atardada en cels de plom,
sostres amb boires,
hores aürtades,
infinituds diacròniques
i un espai curt,
i un defecte feixuc.

Vagant sobre un trapezi,
segrestar-te en un descuit.

[libertango]

Breu

Una trampa absurda. De silenci llarg, de possibilitat embastada, de miratge escapçat: dos petons de llavis encesos a les galtes ardents. Tantes ganes per acabar essent només l'excusa de tots dos? No ho crec pas. Massa complicació per un desfici tan net! Em mataves d'una placidesa amb massa obstacles i tot penjava d'un fil, primer jo, després tu, potser a la inversa, tot tan fràgil. Però tremolàvem. Tremolàvem de fred, vam dir, encara que sabíem que no. Que la calma se'ns havia trencat a les mirades i afamats, impacients, assedegats, ens delíem per menjar-nos a queixalades fins que ens vam desfer, esbocinats, fins que et vas desfer, ai, aporegat. L'esfereïment lògic d'un vertigen raonable, prou que ho sé. Aquest bullir del meu cap, a molt pocs metres multiplicats per una incertesa amb tantes cares. Tinc una ferida ignífera, que fa la recança roent.

[se te escapó de los dedos, ya lo sé]