Reflex

Per molt que ara m'hi escarrassi, els engranatges s'han encallat. Actuo sense resolució, per pur instint de supervivència. No, és clar. La seguretat, desterrada; l'espontaneïtat, prohibida; no immutar-se, una utopia. Ja em diràs. Tan senzill com adonar-me que no sóc només música, que l'idealisme m'emboira la raó i que potser no estic en condicions de defensar res, amb les quatre tristes engrunes de seny que m'han tocat, però que si certes coses em toquen tant el voraviu, alguna raó hi deu haver! És igual. Quan em veig als miralls, no sóc més que la pell i l'os, i una nebulosa platejada a sobre el cap: empetiteixo a una velocitat alarmant! Però sóc jo, al capdavall, amb totes les peces menys les de les puntes. Els costats rectes, algú se’ls deu haver amagat a la butxaca. Com si se’ls han venut, mira què et dic. Imperfecta, irregular, inacabada. I doncs! No vull ser polida ni exacta, només tenir racons expansius, creixences possibles, arestes tacades, somnis compartits, coses d’aquestes tan adolescents, saps? Com qui busca un tresor, obsedida, tinc les mans encetades i fang enganxós sota les ungles. Però bé deus ser sota alguna pedra, la persistència bé ha de tenir recompensa! Un fort càndid, escriure de gairell, una línia prou recta, un matí desconegut, un tot més lliure i més... més... més de tot! Necessito amagar-me en llençols esgarriats. Trobar-hi universos on desprendre’m de mi mateixa i on crear il•lusions de color sèpia. Res de totxos incomprensibles ni de records escantonats. Sargiré els sets, si n’hi ha, amb pedaços de cabells negres i d’ulls d’un color qualsevol, per no deixar que res s’escapi d’aquesta cabanya improbable. He entès que es pot ser directe i groller i causar fascinació, però això tampoc no vol dir que hagi entès gaire res, a veure si ens entenem.

[who's that]

Moviment

És aquella sensació dels dies que no paro de desaparellar-ho tot. Les arracades, els mitjons, les coincidències. Com si els calaixos em xuclessin la meitat de tot el que toco. Els ulls em fan pampallugues plenes de mentides o de mitges veritats. I de remors tan estridents i ressons tan deserts, me n'he omplert tantes butxaques! Remugo a mig confondre'm mentre barrino, àrida, pàl·lida, ingràvida, tàbida. Paradoxal i adjectival. Llàstima que la impavidesa em superi.

Si dels dits me'n vessés tinta, ja no em quedarien fulls per tacar, i si fos més convincent... no ho sóc. Reculo, torno a tenir sis anys: em tempten els rodolins fàcils, escupo les paraules mal dites, busco la seguretat en la blancor de quan els llençols són nets i el pijama és net i tot fa tanta olor de net. Més tard emergirem, plorarem de tant riure i no recordarem la insistència de la meticulositat, de nosaltres mateixos, tan ben ordenats. 

Gargotejo amb les parpelles mig closes i sempre recordo la ratlla dels ulls quan ja és massa tard. Em sembla que sóc noctàmbula per omplir pàgines amb la ment buida i avui m'he despertat sense haver dormit, buidant pàgines amb la ment plena. Cançons per a les primeres hores del dia, un poder perdut en algun moment inexacte, la capacitat visual d'un humanoide que no ha tingut infantesa, quin espant. M'il·lumina la transparència uniforme, aquella frase que ja m'ha fugit del cap... I necessito moure'm. Moure'm per entrar en edificis estranys i escoltar tot el que s'hi digui, per posar nom a gent que encara no conec i per abandonar tot el que em fa excessiva i incomprensible. Moure'm per ser, ser, ser. Ser sense límits, un vendaval desfermat i un volcà en erupció.

Valdria més que deixés de llegir Sylvia Plath i tornés a la ironia analítica de Wilde (Oscar, que poc nom per tant de geni). 

[good morning to you]

Quimera

I què, si només em surten frases falsament profundes i sintagmes inconnexos amb una sonoritat poderosa? La simplicitat m'esgarrifa. De tant en tant decideixo que ja n'hi ha prou, que els mons petits em provoquen claustrofòbia i que la manca de compromís es castiga amb penes de fins a tres dies de fúria. Però, i si resulta que les fiances es paguen amb curts onírics que se m'estampen a la pell? Noto sospirs a la punta dels dits, al pòmul enrogit, al braç dret, als genolls que em fan figa. Que ni tan sols hagi estat real no té cap mena d'importància, és clar. I hauria de tenir gust de fruita massa madura, ja ho sé, però m'ho crec per poder, no ho sé, per poder respirar, potser. Som inevitables, constants un parell de vegades al mes i rasos i curts però només si no parlem del desig. Inútil, tot plegat, no? Perquè si les converses són les mateixes però les conclusions difereixen, no cal donar-hi més voltes. Tot d'una, falta una eternitat poc encertada. Se m'acaba la paciència. Ja seria prou hora. No m'ho crec ni jo.

[turned into slush]