Plou

No sé ni tan sols si tinc ganes de dir res, però és igual. La pluja cau sobre la teulada, repetitiva, infatigable, i no hi ha cap onomatopeia que li escaigui prou. La falta de precisió, uix!, com tantes altres coses, em treu de polleguera. Milers de gotes, una darrere l'altra, que aterren només uns quants metres sobre meu. A intervals irregulars, la nit s'incendia sense avisar, fugaçment, i tot seguit, terrabastall. Els fanals i els llampecs són llum distorsionada a través de les escletxes de la persiana. L'aigua empeny el marc del balcó. Juraria que a fora l'aire ja és fred. Els nens ja van a l'escola, els llençols ja no fan nosa i avui ja m'he posat mitjons. Potser tot ha anat una mica cap per avall perquè me'ls he posat del revés. M'atrapen els minuts de les oracions sense sentit, de la tinta blava que travessa les pàgines en diagonal, de la incoherència que m'apropa a la desconnexió. M'adormo. Sense voler-ho, començo a comptar les gotes, una, dues, tres, quatre. Quan arribo a la gota dues-centes vint-i-vuit mil tres-centes cinquanta-nou la remor que fan ja no és la de la pluja. Han patit una metamorfosi i ara són un exèrcit incomprensiblement inflamable. Plou, plou, plou. Plou una pluja de lletres enceses i això, quan dorms, pot voler dir moltes coses o pot no voler dir res.

[pluja tòxica]

Vicis

L'Eva, de petita, era tres gestos consecutius. Un, fer uns morros de pam; dos, mirar amb una indiferència absoluta; i tres, ficar el nas en un llibre ben gruixut. Enfadada, perduda i golafre, l'Eva volia i dolia, i feia i desfeia només als mons paral·lels, escapatòries de paper. I sí, és ben cert, la distància relativitza les coses, però deixem-nos de romanços. Els vicis costen molt de perdre.

[The Great Escape]

Piquen

Un peix que es mossega la cua, un cercle viciós. Gairebé, gairebé, un forat negre. Quan molt és massa, però massa és massa poc i massa poc, a veure qui ho endevina, és molt i es converteix en massa. O m'odio, t'odio, l'odio, us odio, perquè al cap del carrer hi vaig arribar ja fa molt (massa), però des d'allà el cul queda molt lluny i amb la vista ben atrofiada, què voleu que hi faci, la imatge que me n'arriba no és precisament nítida, que diguéssim. Sí, desvariejo; sí, qualsevol diria que m'he trastocat; i no, tampoc seria tan estrany. La frustració s'ha penjat a la pala d'un ventilador de sostre. Jo me li he agafat als peus i ens hem passat el dia aspirant fum, expirant mal humor, mastegant silenci i tastant de lluny la dolçor alienant que es converteix en mal de cap, i tot per acabar mossegant-nos la llengua (i quant de verí). I com que el ventilador no ho sap, que s'ha acabat l'estiu, gira, gira, gira, però clar, amb un girar d'aquells que no va a parar enlloc. Fa ser burro.

[how we like to sing along
although the words are wrong]