Insignificant

Et plantes davant meu i qualsevol diria que som dos coneguts ben avinguts que fa temps que no es veuen i s'han d'explicar la vida. Beneit del cabàs! Tu somrius, i jo somric, però en realitat sàpigues que per mi no tens ni rostre ni identitat. Ets només una de les clapes fantasmagòriques de la meva adolescència grisa. I, de fet, dins de la massa inconsistent de llançadors de frases absurdes, tu ni tan sols no hi destacaves especialment. Si hi hagués hagut campionats de perforar autoestimes, atonyinar sensibilitats i tirotejar la intel·ligència, tu ni tan sols no hauries pujat al podi! Me'n ric de tu i els teus intents imbècils a la teva cara.  Tu ni te n'adones, és clar, però tranquil, no passa res. És ben propi de tu, i jo riuré igualment.

[I'm glad I'm not back in school]

Caduc

Em cauen les fulles i al costat esquerre de la carretera, suspès sobre el riu, hi ha un arbre vermell com les granes d'una magrana. A mitja tarda la llum es descompon en pampallugues daurades, espurnejos beix, canyella, avellana, groc, nespra, mostassa. Penso en colors que no veig com toca, i em cremo. Tot hauria estat perfecte si haguessis estat només foc d'encenalls, roig pinetell, fènix, sanguina, cirera d'arboç, escarlatí.  

[Comptine d'un autre été]

Viu

Són dies estranys, dels de pensar massa i dormir massa poc. Avui tot era gris i blanc i negre, els cabells esbullats i les fulles esquerdades i la mitja fred escandalosa. Tot esventat i tot viu. No com l'altre dia, que a fora tot era fals i assolellat però a dins, enmig de la grisor de tanta pedra, tot era tan insuportablement cert com la pastilla taronja extraviada sota un banc, al terra de l'església. I em va ser ben igual que no hi tingués res a veure. Li vaig donar les culpes de tanta distorsió, a la píndola inoportuna que no curaria mai res. Llàgrimes, singlot i mocadors, entesos. Però el silenci trencat per tantes veus tan robòtiques fent tants sermons tan llargs amb tants mots tan buits, no, gràcies. No, si us plau! Collonades, vaig pensar. Collonades, penso, i quan em toqui a mi ja us les podeu ben estalviar, o em sentireu.


[I had a million things to do, baby]

Certesa

Tu segueix-me la veta i fes veure que saps de què parlo quan et dic que ser del tot certa, com a objectiu incert.

Hi ha carrers petits, i acudits estranys, i et puc veure la cara quan encara no és fosc. Hauria de ser fàcil, escriure sense temps ni bolígraf. Sense tu per destriar les frases negociables, sense ser de sucre, sense dibuixos inacabats, sense calaixos de fotos on refugiar-nos d'un demà que no podem preveure, sense que tot això se'ns enganxi a la pell.

Però som ritmes que fan trontollar el terra i missatges subliminals, i entendre-ho o no, què canviaria? Se m'escapen, com fum pels queixals, les intencions. I quin greu, que mai no miri qui ha de mirar! Tinc els sons encallats racionalitat enllà i avui, oh, sorpresa. S'han entelat la llet a punt de bullir i els vidres de les meves ulleres. M'emmirallo en qualsevol gargot, em faig l'alfabet per desxifrar, i si cridar hagués de servir per a alguna cosa cridaria que em sembla que ara vull veure arribar els ulls rere els vidres entelats d'aquelles altres ulleres, però que no puc.

[A Sunday Smile]

Por

C'est la fin de l'été. Han obert finestres a les entranyes de Barcelona i l'ascensor, ric-ric ric-ric, és ple de grills. Hem arribat, una sola setmana incolora, i ens hem trobat perdudes i desemparades. Diu que el món ens espera al capdavall del carrer, però ens sentim petites, vulnerables, incapaces de caminar com si el futur no fos incert, com fan elles, que encara han de travessar tot el carrer. Porten les ungles pintades d'un vermell cridaner i una cigarreta entre els dits i aspiren a la sofisticació, però jo, que només els veig els pulmons ennegrits, em moc per les classes mig buides com si en qualsevol moment alguna cosa s'hagués de trencar i una pluja de vidres esmicolats m'hagués de caure al damunt. Si tan sols pogués esquivar les acusacions inoportunes i exasperants per explicar-los que, senyores i senyors, els dies són massa curts i el món, saben, és tan immens i tan nou que, per molt que s'omplin la boca retraient-nos tot el que no sabem, mai no aconseguiran atrapar-lo si no paren de mirar-se aquests seus melics tan meravellosament cultes...!