Èxode

Cada dia com una tarda de diumenge insignificant, un castell de pedra, un cop sord. Daurat sobre negre, reflexos de grills, gripaus, i algun mussol; al sostre, amb el silenci fresc de bon matí. Qui pogués quedar-se aquí, així, i emmudir. Desfer en un gotet de paper totes aquestes discussions que encadenem com garlandes descolorides quan al vespre la humitat s'enganxa als cabells, les cuixes i les veus, i engolir. Com he fet amb la resta -tota la resta, els miratges, les delusions, tot el drama-, que s'ha anat dissolent i ara ja només en queden les escorrialles, ben bé per tenir alguna cosa per enyorar quan les tardes s'eternitzen. En aquest estiu estrany (curt i inestable, un pèl sísmic) potser la pell se'ns ha fet petita. Tenim mil terres promeses, en venim, hi tornem, ens movem a càmera lenta, desenfocats: tan a tocar de la mà que ja no sabem qui hem de ser, què hem de fer, quan ens convindria de callar. Esborro més que no pas escric, paraules amb comptagotes, pocs verbs, pocs xàfecs, poques matinades. Et je vais partir... 

[time to live out]

Callar

He deixat passar dies i setmanes. Un silenci llarg i aparent, ple de veus i llengües estranyes, nutritiu i energètic. Beneït silenci que retruny...! Llàstima que ara em torni a notar fossilitzar-me. Que se'm menja la mandra. Sobretot als matins, que ho sento tot però m'amago, amb els peus enfredolits i una esgarrifança d'anticipació. Sortir del meu amagatall vol dir la teva veu estrident i desagradable i el metro, que cada dia s'assembla més al túnel de la por. Patetisme tètric i tuf de resclosit, i sentir-me engavanyada per la foscor, perquè les cases sense finestres no són cases i només em fan venir ganes de fugir. En algun moment, ja deu fer mitja eternitat, vaig pensar que es feia fosc amb un blau electritzat, com el que hi ha darrere la Mary Poppins quan es passeja pels teulats de Londres amb els nens i l'escura-xemeneies. Per sort, aviat es farà fosc sense fer-se fred i també podré caminar per les teulades. La música se'ns beurà a les places de pedra que supuren històries mai dites i, entre plat i plat de tagliatelle al pesto assegudes en tamborets de fusta, podrem intentar construir-nos les vides. Noves. Incertes. Potencials. Sobretot això. 

[as lucky can be]

Nàusea

Repetició: tot, dins el meu cap, és vomitiu, té gust de fel, em fa venir arcades. T'has allargassat, com una ombra que fa nosa i que no em deixa veure bé res del que faig ni dic ni crec. Hi ets, hi ets, hi ets. Hi ets quan hi ets i hi ets, potser més i tot, pesat, quan sembla que no hi siguis. Fas una fressa sorda i constant, com el motor d'una nevera o com una vespa enfiblonada. I llavors sempre arriba aquell moment en què, amb tan poques paraules que ni tan sols et passa pel cap que calgui mesurar-les, m'aboques al buit. Sóc una bleda assolellada, tan senzill com això, i no cal que t'hi encaparris, perquè segurament cap paraula hauria desencadenat tempestes. Mal per mal, val més així, aquesta mica de boira i aquest regust agredolç, tristoi, estrany. És una sensació d'assossec que tot seguit em desgavella i dura dies i dies i no me'n puc desfer: em fa l'efecte que les mans i les galtes i l'orella dreta em guspiregen i és tan... M'enclaustro per engabiar-te, tancat dins el calaix de l'enèsim moment que no entenc que es desfaci en l'aire i es torni res, i somio truites. Si pogués dir-ho cridant, sense que ningú se n'adonés. Si pogués fer-te la mateixa cara de sé qui ets però te me'n refots que segons com domino amb tanta destresa... no ho sé pas. Em tremolen els dits de pensar que et penso massa, que no te'n vas ni que supliqui, que t'has fet paràsit a les meves idees, que no seràs al meu futur, que és ben confús. De pensar que...

[wait]

Pols

Hi ha dies que s'esquerden mil vegades, per mil punts diferents, amb mil conseqüències inesperades. Sóc aquí, quieta, immòbil, aparentment apàtica i com si res no hagués canviat, però no. Què més voldria. Per una vegada, què més voldria. Tinc un nus a la gola, de tants desconcerts mal verbalitzats. Alguns vaig escopir-los, i sempre en els moments menys adequats. Em sap greu. Però, vols que t'ho digui, he començat a veure estavellar-se contra un mur amb prou feines perceptible bocinets molt menuts d'alguna cosa molt meva però que tampoc no sé anomenar. I, a més a més, ja fa dies que aquest lloc tan nostre, tan com sempre, tan perpetu, és massa buit de res que realment importi. Massa buit i prou, de fet. Arrasat i devastat, víctima d'alguna mena d'antiteoria cosmològica perversa. Pertot hi ha pols, petites partícules del que va ser. Ens hem tornat pol·len, una dèria conqueridora empesa pel vent sorrut, i ara mateix, aquí, només hi veig rastres. És la primavera, un altre cop, però potser una mica més: rajos espessos que xisclen verds i grocs i liles nounats amb una sobrecàrrega d'energia que atabala. Brilla molt i m'escau ben poc, perquè tinc els dintres atuïts per l'escalfor de primera hora de la tarda i l'aparença esmolada. Però, amb tot, ara sé que he après a ser indivisible, a fer-me contínua, a no redefinir-me segons l'estació o segons el medi, i aquí és on et guanyo.

[entre que ho veig i ho entenc]

Episodi

Penso en cadascuna de les vegades que hem caminat pel mig del carrer i segueixo sense entendre la incapacitat generalitzada per arribar a alguna cosa que s'assembli a la perfecció. Són hores que puc comptar amb els dits d'una mà, com aquell qui diu, però estic plàcidament alterada (la comoditat em resulta d'allò més absurda) i als racons foscos les idees se m'exalten. Tancar la porta i llençar la clau, o que s'acabin les fugides, les preguntes a mig fer, les evasives, les incògnites... Que s'acabi no saber la teva versió de la no-història, que em costa de creure't impassible i vull sentir-te-la explicar. Perquè ara quan tanqui el llum l'habitació serà de verd de plàstic, fluorescent de la cuina dels veïns, lletja, i just quan tanqui la llibreta se m'acudirà exactament què dir-te i què fer per sortir d'aquest espiral ferotge, però demà al matí ja no ho recordaré, així que bah. Seguiré inventant-me mil versions amb finals més feliços i il·luminacions més cinematogràfiques mentre em persegueixes en aquesta olor que va instal·lar-se als meus narius sense contemplacions de cap mena. Si els altres paressin de fer-me preguntes que jo també em faig i no hagués de contenir tants impulsos primaris podria centrar-me en visualitzar el punt del circuit on el sistema falla, on la connexió es perd, on dos i dos no fan quatre, on no hi ha respostes correctes. Construcció, deconstrucció i au-tornem-hi-que-no-ha-estat-res. Amb els finals jo m’hi perdo i t’has construït una muralla tan alta que no puc desxifrar-te els moviments, així que, mira, em disperso. Tanta serenor desemboca inevitablement en certs atacs de còlera i en divagacions pseudoromàntiques per culpa de no haver vist certs camins de petjades a la neu.

[shush!]

Neutralització

Per avui, apago el món. Sense respirar, el silenci de ningú. L'objectiu és desactivar les bombes, neutralitzar les causes, impossibilitar els efectes. Sóc tríptica, ulls de sorra i la sal de les pipes en una tassa de llet molt freda. I què? I molt. I molt. I molt... La idea és travessar oceans i deixar de veure't com un vespre, just després que el sol s'hagi amagat, però no vulguis que una cosa expliqui l'altra, perquè no. Enlluernes perquè ets això, una terra de foscor indecisa i un cel de llum neta i llavors, entremig, tot de foc negre i siluetes impol·lutes i una concreció sense precedents. M'he de tornar claror diürna i absoluta, però. Març que promet abril, convicció, cap història que vulgui explicar-te. Desbastiré les muntanyes d'acumulacions i, de debò, no somriguis, si no en tens ganes. Amaga tanta simpatia ben lluny de mi, si saps que tard o d'hora t'acabaràs disfressant de punyalada. Peso tres tones, sóc de ferro forjat, de pòrtland humit, de roure massís, de marbre blanc... Au, va! Que sóc una falsificació i ho sap tothom! El fum d'un pes incorpori. Però em faré créixer esperances entre les barres i pensaré tus que pensaran jos. Hauré parat d'espiar-te les mires i ja no maleiré finestres obsoletes que deixen passar milers de corrents d'aire. És clar que també podria aparèixer una tremolor sobtada que, tot d'una, fes que et decidissis. Hi hauria passos en ferm —res d'arenes movedisses ni de zones de turbulències—, camins assossegats i arbres nous, nascuts ben frescos. I aleshores jo voldria i tindria moltes coses, i en acabat em despertaria. Per això val més que, per ara, em quedi a la possibilitat del Gran Nord, fred i europeu a les Amèriques i amb minuts menys escassos per a una independència vital.

[tell each other everything]

Reflex

Per molt que ara m'hi escarrassi, els engranatges s'han encallat. Actuo sense resolució, per pur instint de supervivència. No, és clar. La seguretat, desterrada; l'espontaneïtat, prohibida; no immutar-se, una utopia. Ja em diràs. Tan senzill com adonar-me que no sóc només música, que l'idealisme m'emboira la raó i que potser no estic en condicions de defensar res, amb les quatre tristes engrunes de seny que m'han tocat, però que si certes coses em toquen tant el voraviu, alguna raó hi deu haver! És igual. Quan em veig als miralls, no sóc més que la pell i l'os, i una nebulosa platejada a sobre el cap: empetiteixo a una velocitat alarmant! Però sóc jo, al capdavall, amb totes les peces menys les de les puntes. Els costats rectes, algú se’ls deu haver amagat a la butxaca. Com si se’ls han venut, mira què et dic. Imperfecta, irregular, inacabada. I doncs! No vull ser polida ni exacta, només tenir racons expansius, creixences possibles, arestes tacades, somnis compartits, coses d’aquestes tan adolescents, saps? Com qui busca un tresor, obsedida, tinc les mans encetades i fang enganxós sota les ungles. Però bé deus ser sota alguna pedra, la persistència bé ha de tenir recompensa! Un fort càndid, escriure de gairell, una línia prou recta, un matí desconegut, un tot més lliure i més... més... més de tot! Necessito amagar-me en llençols esgarriats. Trobar-hi universos on desprendre’m de mi mateixa i on crear il•lusions de color sèpia. Res de totxos incomprensibles ni de records escantonats. Sargiré els sets, si n’hi ha, amb pedaços de cabells negres i d’ulls d’un color qualsevol, per no deixar que res s’escapi d’aquesta cabanya improbable. He entès que es pot ser directe i groller i causar fascinació, però això tampoc no vol dir que hagi entès gaire res, a veure si ens entenem.

[who's that]

Moviment

És aquella sensació dels dies que no paro de desaparellar-ho tot. Les arracades, els mitjons, les coincidències. Com si els calaixos em xuclessin la meitat de tot el que toco. Els ulls em fan pampallugues plenes de mentides o de mitges veritats. I de remors tan estridents i ressons tan deserts, me n'he omplert tantes butxaques! Remugo a mig confondre'm mentre barrino, àrida, pàl·lida, ingràvida, tàbida. Paradoxal i adjectival. Llàstima que la impavidesa em superi.

Si dels dits me'n vessés tinta, ja no em quedarien fulls per tacar, i si fos més convincent... no ho sóc. Reculo, torno a tenir sis anys: em tempten els rodolins fàcils, escupo les paraules mal dites, busco la seguretat en la blancor de quan els llençols són nets i el pijama és net i tot fa tanta olor de net. Més tard emergirem, plorarem de tant riure i no recordarem la insistència de la meticulositat, de nosaltres mateixos, tan ben ordenats. 

Gargotejo amb les parpelles mig closes i sempre recordo la ratlla dels ulls quan ja és massa tard. Em sembla que sóc noctàmbula per omplir pàgines amb la ment buida i avui m'he despertat sense haver dormit, buidant pàgines amb la ment plena. Cançons per a les primeres hores del dia, un poder perdut en algun moment inexacte, la capacitat visual d'un humanoide que no ha tingut infantesa, quin espant. M'il·lumina la transparència uniforme, aquella frase que ja m'ha fugit del cap... I necessito moure'm. Moure'm per entrar en edificis estranys i escoltar tot el que s'hi digui, per posar nom a gent que encara no conec i per abandonar tot el que em fa excessiva i incomprensible. Moure'm per ser, ser, ser. Ser sense límits, un vendaval desfermat i un volcà en erupció.

Valdria més que deixés de llegir Sylvia Plath i tornés a la ironia analítica de Wilde (Oscar, que poc nom per tant de geni). 

[good morning to you]

Quimera

I què, si només em surten frases falsament profundes i sintagmes inconnexos amb una sonoritat poderosa? La simplicitat m'esgarrifa. De tant en tant decideixo que ja n'hi ha prou, que els mons petits em provoquen claustrofòbia i que la manca de compromís es castiga amb penes de fins a tres dies de fúria. Però, i si resulta que les fiances es paguen amb curts onírics que se m'estampen a la pell? Noto sospirs a la punta dels dits, al pòmul enrogit, al braç dret, als genolls que em fan figa. Que ni tan sols hagi estat real no té cap mena d'importància, és clar. I hauria de tenir gust de fruita massa madura, ja ho sé, però m'ho crec per poder, no ho sé, per poder respirar, potser. Som inevitables, constants un parell de vegades al mes i rasos i curts però només si no parlem del desig. Inútil, tot plegat, no? Perquè si les converses són les mateixes però les conclusions difereixen, no cal donar-hi més voltes. Tot d'una, falta una eternitat poc encertada. Se m'acaba la paciència. Ja seria prou hora. No m'ho crec ni jo.

[turned into slush]

Velocitats

Sempre se m'acaba fent de matinada. És tan inevitable com arribar tard a la primera classe del dimecres o com no entendre la probabilitat d'una paraula donada la probabilitat de l'anterior condicionada per la probabilitat de la tercera en una cadena de Markov. Esmorzo abans d'anar-me'n a dormir per compensar les hores sobreres i, si no fos per la mala consciència, mentre les galetes es desfan a la llet massa calenta em sentiria més lúcida que a qualsevol altra hora del dia. Se m'acut que ens agrada viure en excessos o que potser no sabem viure de cap altra manera. Entre embalar-me i no moure'm d'on sóc, no hi ha cap mena de moderació possible.

[you try to make me wait]

Expectatives

Quin cel tan serè i tan precís. Fa el dia perfecte per precipitar-nos al buit i arrossegar-hi les nostres expectatives. Perquè estan malmeses i desfetes, si tu vols, però no crec que haguem de patir. Al capdavall són com cues de sargantana i la regeneració espontània és ràpida i efectiva... no? Estic segura de la resposta, però, tanmateix... digues, m'he d'espantar, si començo a veure-ho tot borrós? Si començo a pensar que les màscares de sis mesos no em faran més sàvia, sinó només més poruga? Si les dates de caducitat preestablertes han començat a semblar-me innecessàries, temibles o perjudicials? Si tinc la sensació que la via lliure m'estancarà en un món amb contracte temporal? Si em fa l'efecte que canviar d'idea és més important que no pas entossudir-me a perseguir les metes que em vaig marcar ja fa molt de temps? Si diria que tot el que volia potser ja no és tot el que vull? Que algú em faci un esbós de com se suposa que he de ser demà i l'any que ve. Que algú em traci en un plànol els carrers que em convé creuar a partir d'ara. Que algú m'imposi un complement directe, perquè sóc el subjecte d'un verb sense cap més argument i tot es desfigura.

[take your time]

Habitable

Batallar pels indrets inhòspits de la meva hostilitat i quedar-me en punt mort a mig camí d'algun lloc que encara no hem pogut determinar. Allargar el dia amb fils de pestanya tot esperant revelacions inesperades o frases transcendentals. Paral·leles, transversals, convergents. Aquesta dualitat inconstant. I com una dalla esmolada, cabells de palla, mal tenyits: tot sembla grotesc i desolat, els dies que plou sense gotes. L'aigua sura per deixar-te xop fins al moll de l'os. M'amago rere una cortina de rampells. Puc retrocedir fins al dia que no em vaig atrevir a robar-te els dubtes dels iris rutilants, les mans de grapat, jo de puntetes? Potser ara ho veuria tot més clar. Potser ja m'hauria desempallegat d'aquesta teranyina encofurnada. Canviar d'horitzó sense canviar de vida. Créixer no hauria de ser més fàcil que renéixer? Si pogués decidir els misteris obriria mons nous envaïts per idees antigues. Hàbitats despoblats per a les vides a mig fer. Selves verges per a les ments en procés de desforestació.

[don't hide the treasures you've found]

Divagar

Aviat aprendré a decidir el silenci. Mentrestant, vagarejo. Asseguro el convenciment d'haver-m'ho inventat tot i llavors sona el timbre -he dormit massa-, però no hi ha ningú. La gràcia d'avui en dia és que ja no cal ningú per explicar-nos res. Tots ho sabem tot, i tots estem ben sols. Fer, desfer, refer. El camí amb un peu al davant de l'altre, una fila índia de formiguetes desorientades. He de trobar la sortida d'aquest laberint, però els forats per on desaparèixer s'esvaeixen en el no-res. Em sento com la bola blanca errant pel feltre verd d'una taula de billar francès. Carambola, carambola, carambola. Estic cansada de picar ferro fred, encara que els problemes siguin tan bàsics -menysteniment, ignorància, absurditat-! Per fer córrer els dits pel teclat necessito versos elèctrics o aquells ullets de murri, rotundament somrients, dels dies que et ve bé. Em despistes, sents? Cada mil·límetre de la teva pell i cada segon dels teus pensaments, que és exagerar tant com els meus llavis terriblement vermells. Si només volgués tocar de peus a terra, inventar-me una vida fictícia no seria la millor solució. 

Ales

Volia que nevés per amagar la tremolor sota el silenci assossegat dels flocs caient a poc a poc. L'un darrere l'altre, sobre les ales massa grosses i amb basarda a cada raconet. Com que el pànic i jo estem fets uns ploramiques. Eh que em deixaràs petjades pel camí? Com monedes perdudes que no aconsegueixo veure. És que aquest forat... no és l'abisme, només és l'impàs, però... Un neguit impertinent, una porta massa oberta, tots els pams de terreny... tan conegut? No. A l'hora de la veritat, illes inexplorades, no et sembla? Es busquen descobridors, aventurers sense por a les altures! Colgar-me de neu, això volia. Per no errar ni el gest ni la paraula, per dir coses amb una mica de sentit. Perquè m'entenguessis malgrat els ulls incontrolablement negats. Per ajudar-te a espolsar les volves de les teves ales fetes a mida. Volia que nevés perquè els ulls et vessessin de blanc acabat d'estrenar i arrenquessis el vol sense cap recança. Això, volia.

[wish me well]