Moviment

És aquella sensació dels dies que no paro de desaparellar-ho tot. Les arracades, els mitjons, les coincidències. Com si els calaixos em xuclessin la meitat de tot el que toco. Els ulls em fan pampallugues plenes de mentides o de mitges veritats. I de remors tan estridents i ressons tan deserts, me n'he omplert tantes butxaques! Remugo a mig confondre'm mentre barrino, àrida, pàl·lida, ingràvida, tàbida. Paradoxal i adjectival. Llàstima que la impavidesa em superi.

Si dels dits me'n vessés tinta, ja no em quedarien fulls per tacar, i si fos més convincent... no ho sóc. Reculo, torno a tenir sis anys: em tempten els rodolins fàcils, escupo les paraules mal dites, busco la seguretat en la blancor de quan els llençols són nets i el pijama és net i tot fa tanta olor de net. Més tard emergirem, plorarem de tant riure i no recordarem la insistència de la meticulositat, de nosaltres mateixos, tan ben ordenats. 

Gargotejo amb les parpelles mig closes i sempre recordo la ratlla dels ulls quan ja és massa tard. Em sembla que sóc noctàmbula per omplir pàgines amb la ment buida i avui m'he despertat sense haver dormit, buidant pàgines amb la ment plena. Cançons per a les primeres hores del dia, un poder perdut en algun moment inexacte, la capacitat visual d'un humanoide que no ha tingut infantesa, quin espant. M'il·lumina la transparència uniforme, aquella frase que ja m'ha fugit del cap... I necessito moure'm. Moure'm per entrar en edificis estranys i escoltar tot el que s'hi digui, per posar nom a gent que encara no conec i per abandonar tot el que em fa excessiva i incomprensible. Moure'm per ser, ser, ser. Ser sense límits, un vendaval desfermat i un volcà en erupció.

Valdria més que deixés de llegir Sylvia Plath i tornés a la ironia analítica de Wilde (Oscar, que poc nom per tant de geni). 

[good morning to you]