Nòmada

Em tanco en un silenci que em rebrega els lacrimals -la tràquea, l'esòfag, la vena cava- i que, ah, sí, també em fa escopir dards de bilis i sucs gàstrics. No deu ser estrany que em costi respirar, doncs, i tampoc no m'hauria d'estranyar que un dia d'aquests algú volgués fer-me una cara nova. Que quan no tinc un ai tinc una ceba, que diuen, i que quan sóc aquí vull ser allà i quan sóc allà vull ser aquí, tot i que no sé mai on és aquí i on és allà, que ja té mèrit, també. Deu ser per això que vaig deixar de comprar-me els bitllets d'anada i tornada, perquè no sabia pas mai què era l'anada i què la tornada. Que com que d'aquí a allà hi ha la mateixa distància que d'allà a aquí i de totes maneres tant és que sigui aquí com que sigui allà, que sempre busco i mai no trobo, tant pot ser que aquí sigui aquí i allà sigui allà, com que aquí sigui allà i allà sigui aquí, com que ni aquí ni allà no siguin aquí ni siguin allà, i embolica que fa fort. Que tot em sembla fugir i tot em sembla una trampa, i deu ser que sóc com el cul d'en Jaumet i a més a més exigent, intransigent i repel·lent. I si desbarro, més que no pas parlar, és només perquè em fa una por terrible pensar que potser algun dia ja no serà acceptable utilitzar aquí i allà com a conceptes impunement intercanviables i ja no podré dir aquí sense que això m'impedeixi de fugir cap allà quan tingui ganes de dir que allà i aquí i no pas aquí i allà, o a la inversa. M'enteneu, què vull dir?

[D'You Know What I Mean]

Escàndol

La cuina trontolla: l'aigua borbolleja, els cops de la llossa contra les parets metàl·liques de l'olla retrunyen, la rentadora és un animalot inquiet i feréstec i els meus ulls es pensen que el dibuix blau aigualit de les rajoles, infatigablement repetit, s'ha empescat una coreografia per a la cançó de l'enfadós que fa hores que em ronda pel cap: voler escriure i no encertar ni les idees ni les paraules és com tenir gana però no tenir ganes de menjar, però al revés. Uf.

[tired of being polite]

Cap-rodo

Puja fins al tercer pis: no hi trobaràs cap fòssil editorial, només fascicles efímers i un sostre de bigues blanques i teules al descobert. La llum hi pal·lideja, l'ordre hi és absolut -gairebé dictatorial- i no trigaràs gaire a adonar-te que pots asseure't al capdamunt de la barana, amb els peus penjant cap al precipici de les escales i un abisme al teu davant, però que de fet no fa falta que t'acostis a cap ampit. La sensació de vertigen sura al voltant dels prestatges, sota l'atapeïment de taules, a l'oxigen que t'omple i et buida els pulmons. És com un ofec, però t'oprimeix les vies amb una netedat brutal. (Freda, incisiva. Més freda que no pas la vidriera imponent esmicolada sobre la pell. Passa desapercebuda.) T'arrossegarà, és la blancor grisa i inusitada, o potser l'espai reconvertit. T'amagaràs enmig de les torres de pols petrificada i acabaràs arraulit vora els volums inhòspits. Com un cuc de terra, bla, menut, rabassut. Les pàgines esgrogueïdes del teu voltant emmagatzemen cadenes de caràcters infinites, però no has de patir gens. Són coneixement impersonal, sense màgia ni escalfor ni imaginació ni vida latent. I concentra't. Quan puguis dissimular la interrupció desafortunada de l'olor de clor i piscina, insòlita, potser aconseguiràs pensar i que no et travessi la fulla esmolada de cap punyal.

[Pontífex]

Matí

El despertador. Sona a les vuit, a les vuit i cinc, a dos quarts menys cinc de nou, a tres quarts, a les nou. Pipipipip, pipipipip, pipipipip. Amb la poca paciència que té normalment, si no s'hi estigués tan bé, al llit, ja hauria rebotat el cub escandalós contra la paret. Si algú altre deixés sonar el despertador fins a l'infinit amb tan poca consideració, de fet, tindria ganes de trencar-li la cara.

L'ordinador. És un acte reflex, que trist. Posa els peus a terra, busca les ulleres a les palpentes i prem tres interruptors: el del lladre, el del llum verd pistatxo i el de l'ordinador. Una manera com qualsevol altra de comunicar-se amb el món a (més o menys) primera hora del matí. Elimina mitja dotzena de correus brossa, sospira perquè no ha arribat cap e-mail interessant, llegeix les actualitzacions d'uns quants blocs que segueix d'amagat, fa el tafaner per murs aliens, deixa que el programa de reproducció decideixi la primera cançó del dia i perd el temps durant mitja hora ben bona.

La finestra. Estira el cordó de la cortina i les làmines de plàstic surten disparades i es repleguen al capdamunt, just per sobre del marc. Obre. Ho fa més per costum que per utilitat. Mmmm, les olors (ehem) dels celoberts! Una delícia.

L'esmorzar. Està afamada. Endolla l'espremedor i parteix tres taronges amb un ganivet massa gros però que és l'únic que és prou gros. Rescata un quart de barra de pa del fons del congelador, el fica al torrapà (torradora?, no n'ha dit mai torradora, del torrapà), número 4, décongelation. Omple un got dels grossos de suc, llença la polpa acumulada, esbandeix totes les peces de l'espremedor, passa la baieta pel marbre (que no és de marbre, evidentment). Xuca (suca, si hi insistiu) el pa amb mitja tomata del got que sembla que mai no es buidi, sal, oli, pernil dolç que de fet és gall dindi. Posa aigua a bullir i una bosseta de te caducat des del mes de maig  (a Anglaterra el venen més bé de preu, què hi farem) al fons d'una tassa. Engega el televisor (tertúlia de cridaners) i s'entaula. Endrapa: el pa, el suc, un kiwi, un iogurt amb mel, un briox industrial d'aquells que et fan pujar el colesterol només de mirar-te'ls, el te. Encara té un budell buit.

La cuina. Hi ha una muntanya de plats a la pica i una altra a l'escorredor. Al vespre li fa sempre tanta mandra, rentar els plats. Endreça. Se sent el microones dels veïns i hi ha algú que es dutxa. Quines parets més gruixudes. S'arremanga i es treu el rellotge (sense mirar-se'l, no fos cas) i tot seguit engega l'aigua calenta i frega amb un rajolí de sabó verd brillant: plats, gots, una paella, un grapat de coberts, tres tuppers de plàstic desagraïts, les peces de l'espremedor. Sort que avui no s'ha hagut de preparar el dinar! (Els concerts amb la carmanyola a l'esquena fan de mal fer.)

La dutxa. El xampú blau, una avellana de suavitzant al palmell de la mà, cauen cabells per tot arreu. Li encanta l'olor del gel nou. Aquesta setmana toquen tovalloles blaves. Crema hidratant, es renta les dents,  després d'uns quants intents aconsegueix posar-se les lentilles. S'ha de tallar el serrell i les ungles de les mans, però això demà, que tindrà més temps. L'assecador li transforma el cap en un embull i arriba aquell moment del dia en què voldria tenir poders màgics. Pentinar-se no ha sigut mai el seu fort.

La roba. Els pantalons li cauen, és un fet, i sense el cinturó (el cinturó, que només en té un, i a més a més és ben lleig) ja no és persona. Un monstre rosa a la samarreta i jersei, sí, ves, l'únic que té net. Un dia d'aquests que tingui temps i diners (ha ha ha ha!, quin acudit més bo!) hauria de fer un pensament. De calçat tampoc no en té pas gaire per triar. Es podria haver vestit amb els ulls tancats. Encara rai que la capseta de les arracades no és tan previsible.

La bossa. S'havia de deixar la grossa a casa precisament aquesta setmana, no? Agafa l'única alternativa plausible (petita, vella i entranyable) i hi entafora els quatre papers que no es pot deixar, un parell de bolis, l'USB, el moneder, la targeta del metro (estaria molt bé no haver de tornar enrere, com ahir), l'entrada per al vespre!, l'agenda, el llibre que ja hauria d'haver tornat a la biblioteca, les claus, el mòbil, els cinc euros que tenia en una altra butxaca, un paquet de mocadors.

L'habitació. Estira el llençol, el cobrellit i la manta, tot a lloc. (En aquesta ciutat no hi fa mai fred, però aquest pis és una nevera on no hi toca mai el sol i no té calefacció. Si posés el nòrdic, fer el llit seria més pràctic, però  després al gener es moriria de fred. Estratègies psicològiques d'autoengany.) Apaga l'ordinador, el llum, el lladre. Amaga el pijama sota el coixí, es posa la jaqueta (encara que sap que encara no haurà baixat les escales que ja se l'haurà hagut de tornar a treure), es penja la bossa a l'espatlla i desentortolliga els auriculars. Un a cada orella, on, shuffle songs (el dia que pugui veure-les en català deixarà d'haver de veure totes les pantalles en anglès), play.

El carrer. Surt per la porta (evidentment), baixa els escalons de dos en dos (una mania que té), obre el portal i ja és al carrer. Llavors, i només llavors, gira el canell esquerre (amb aquests bracets que té l'esfera del rellotge sempre acaba al costat que no toca) i mira l'hora. Dos quarts i mig de dotze. Una mica tard, no?  Fa espetegar la llengua i apuja el volum de la cançó amb el dit índex de la mà dreta, però no s'afanya pas més. El català afrancesat dels mals professors no es mereix pas una hora sencera d'atenció.

[Dance With Me]

Estiuet

S'encén a poc a poc. És la màgia incandescent del baix consum i és altres coses igualment inútils, com per exemple els vespres de mig minut que em deixen els ulls secs, el cor encongit i les ganes... ai, les ganes...

He d'aprendre a descarregar les energies malgastades en dianes sense sentit, i saber que el problema no ets pas tu, que tu només ets l'excusa. He perdut el nord o potser no n'he tingut mai. Seria tot un detall trobar un instant congelat, un segon gèlid, una mica de no res de temps glacial en aquest Sant Martí artificial, setmanal, carregós, innecessari. Prou!

Recullo paraules trencades als racons, significats esgarriats, regalims d'un jo... perdut? Dormir dies i nits de somnis que no m'angoixin, o imaginar-m'ho: visites a París, o París a l'horitzó, o fins i tot fugides menys extraordinàries. Escapar-me de mi, de tu, del desencís. Que tremolo, tota jo, menys la veu, que només la podria deixar desengorjar en un cas molt hipotètic. Molt saturat. El que no sap ningú és que no aspiro a res del que s'espera. Diguem que, ara mateix, ho engegaria tot a rodar. Patims i patams, però tu no sentiries pas ben res. Tu, que te m'has apoderat de les arrels!

Vull espantar-te. Vull dir que vull sorprendre't. En un somni a mitjanit que se t'escapi del subconscient. Sóc un dubte malvat, uns ulls que es tanquen i voldrien plorar. Em sento buida i furiosa, vulnerable, no puc enfilar-me a cap terrat. Enyoro. I no pas en general, és clar, però els pronoms em fan molt de respecte. Trobar-me entre la multitud potser seria poc cerimoniós.

Ets nas, llavis, coll. No sé dibuixar, i encara menys dibuixar-te. Massa línies perfectes, perfils com carenes, penombres, llum roent.

[lost and forgotten]

Prosa

Em poso límits que mai no compleixo. Tinc els genolls plens de blaus, pols volàtil a les pestanyes, les idees enteranyinades, miratges sota les parpelles. M'agraden els matins plens de bons dies i haver-me fos en la meva pròpia invenció. La lletra se'm recargola, les hores es repeteixen, rutina insuportable. Vull passejar pels carrers plens, tenir converses infinites, escriure durant tardes eternes. Serrells massa llargs, mantes de ratlles, llibres en alemany, no sentiré el despertador. Parets de paper, mitjons gruixuts, dits de gel. Espases mentals, terrossos de sucre, cadires flotants. Butxaca foradada, budells de ronc perpetu. Voldria ser poeta i no escriure mai versos, llunàtica misteriosa, rabiüda, eficient, la teva perdició.

[and you want to travel blind]

Trau

Com la gota d'aigua impertorbable amb què es torturava els presoners fins a fer-los embogir, tot aquest degoteig. Em fa por dir res, per si de cas, però encara me'n fa més no dir-ho, per si de cas: no suporto que sempre siguis tu el que té la paella pel mànec. No sóc impermeable i m'és igual el que diguin els altres, no vaig pas ser jo la que es va deixar l'aixeta oberta. Que jo no volia, no volia, no volia. I encara que potser tu tampoc no vulguis, no puc evitar deixar que em trepanis el crani. Però has de saber que amb el cervell al descobert em torno transparent i començo a dir veritats, encara que jo no vulgui, no vulgui, no vulgui, perquè tinc por.

[you hold me up, you hold me down]