Repetició: tot, dins el meu cap, és vomitiu, té gust de fel, em fa venir arcades. T'has allargassat, com una ombra que fa nosa i que no em deixa veure bé res del que faig ni dic ni crec. Hi ets, hi ets, hi ets. Hi ets quan hi ets i hi ets, potser més i tot, pesat, quan sembla que no hi siguis. Fas una fressa sorda i constant, com el motor d'una nevera o com una vespa enfiblonada. I llavors sempre arriba aquell moment en què, amb tan poques paraules que ni tan sols et passa pel cap que calgui mesurar-les, m'aboques al buit. Sóc una bleda assolellada, tan senzill com això, i no cal que t'hi encaparris, perquè segurament cap paraula hauria desencadenat tempestes. Mal per mal, val més així, aquesta mica de boira i aquest regust agredolç, tristoi, estrany. És una sensació d'assossec que tot seguit em desgavella i dura dies i dies i no me'n puc desfer: em fa l'efecte que les mans i les galtes i l'orella dreta em guspiregen i és tan... M'enclaustro per engabiar-te, tancat dins el calaix de l'enèsim moment que no entenc que es desfaci en l'aire i es torni res, i somio truites. Si pogués dir-ho cridant, sense que ningú se n'adonés. Si pogués fer-te la mateixa cara de sé qui ets però te me'n refots que segons com domino amb tanta destresa... no ho sé pas. Em tremolen els dits de pensar que et penso massa, que no te'n vas ni que supliqui, que t'has fet paràsit a les meves idees, que no seràs al meu futur, que és ben confús. De pensar que...
[wait]
[wait]
