Venes

Tinc sorra sota les parpelles i, amb el nas aixafat contra el mirall, ho veig ben clar. Tan clar, que no entenc per què no ho havia vist abans: les venes que m'enteranyinen el blanc de l'ull no són pas venes, perquè són jo. Jo, o tot allò que se'm cruspeix les entranyes, em rosega les vores, se'm repeteix a la boca com l'all i m'embolica el cervell de la mateixa manera que la mantellina embolica les mandonguilles. I com que no són venes les estiro, a poc a poc, d'una en una, fins que les he arrencades de soca-rel, i llavors les recargolo entre el dit gros i el dit del mig i es converteixen en boletes diminutes, fútils, insignificants. Cabdellets llefiscosos i de color vermelló, però que no són sang, no, perquè són jo. Jo, que visc massa cap endins i massa poc cap enfora i que faré un collaret amb els cabdellets de sang que no és sang i el regalaré al primer que passi.

Comèdia

S'han dit, pensat, intuït, dibuixat, imaginat, buscat, somrigut, esperat, plorat, temut, anhelat, callat, malentès, viscut i reviscut aproximadament un milió de detalls alliberadors, preuats, subtils, maldestres, involuntaris i aclaparadors, i tot plegat és tan absurd i irracional com inevitable i punyent. I sí, és clar, podríem fer-nos el ferm propòsit d'abandonar el camp de batalla, assegurar amb convicció que arraconarem les esperances vanes i començarem a tocar de peus a terra i fins i tot marcar-nos objectius insospitats en un mapa nou de límits molt difusos, però per què ens hem d'enganyar? Sabem que el subconscient es dedicarà a trepitjar-nos la voluntat, que la nostra resistència es fondrà en mirades fleumes i que nosaltres mentrestant ens limitarem a anar fent la viu-viu i a disfressar-nos de vençuts orgullosos, de vencedors miserables o de guerrers infatigables, segons el vent d'on bufi. Ens encanta presumir de sinceritat, però si hem de triar ens estimarem més fer comèdia.

[time to pretend]

Agost

Fa dies que visc de nits: m'estalvio els matins sufocants, em deixo enredar per la llum -a les fulles de Napoleó o rere els cims endormiscats de les Guilleries- i abuso dels dos punts amb l'excusa de la versatilitat i la timidesa, com faria amb els punts lliures si sabés repartir les sardanes. Respirem la fosca a ritme de ska i de cançoners versionats per expulsar de l'organisme la canícula i, parlo per mi, l'excés de converses imaginades. Em sento observada pel cinturó d'Orió i la supèrbia de Cassiopea i certes cares sorprenentment pàl·lides i brillants em provoquen -ho sento, no ho puc evitar- atacs d'incontinència verbal.

[despertar de no dormir]

Matines

Arriba el moment: la penombra desapareix i pels carrers i les venes hi corre la satisfacció un pèl estrambòtica d'haver burlat el rellotge i haver convertit les normes nocturnes en un escampall de gots buits i un món a deshora. Frankfurts, parpelles que es tanquen, iaies que ja han tret els cabassos i se'n fan creus, croissants, converses profundes o que ho semblen, amistats inventades o fingides o recuperades -momentànies-, sentits mig balbs, rotllanes inesperades, pedres mil·lenàries, cotxes que beuen, frases malèfiques, rialles escandaloses, mofes irracionals, satisfaccions secretes, anàlisis prematures, la consciència d'un surrealisme que flota. Bon dia, o bona nit, o totes dues coses.

Nova

Penjaré els Beatles a la paret sense imants quan m'atreveixi a fer malabarismes. Un fil verd i olors barrejades, lavanda, calor, sabó de Marsella, sardines: és la finestra que no dóna a enlloc, però i qui ho diu, que enlloc no sigui algun lloc? A més a més, no plou però sembla que hi plogui, a la finestra que no dóna a enlloc: tim, tim, tim, tim, i el tim, tim, tim, tim fa de música perquè no se'n sent cap més o potser sí que se'n sent alguna i jo no la vull dir. Som -jo, aquí i l'Unicorn i l'Adri i en Zar i en Gavrila- com el suro en blanc i com un mareig d'aquells que s'enfilen cap al coll des de l'estómac, t'acluquen els ulls, t'ennuvolen, s'esvaeixen a glops d'aigua. Le Chat Noir observa, solitari i malcarat. Falten Londres, la Guinness i el tramvia. Cal omplir cada racó d'andròmines inútils i meravelloses. Paraules xiulades, capses vermelles, calaixos oberts. Qui sap.

Capacitat

M'agradaria ser capaç d'escriure
paraules sense història
i històries sense paraules.


[if you wanna complain]

Potser

Potser si ploréssim quan tenim ganes de plorar, vinguéssim quan tenim ganes de venir, saltéssim quan tenim ganes de saltar, insultéssim quan tenim ganes d'insultar, ens n'anéssim quan tenim ganes de desaparèixer i ens llancéssim al buit quan sabem que no hi ha xarxa tots seríem més desagradables, més incòmodes i més lliures.

[and nothing is the matter]