Nova

Penjaré els Beatles a la paret sense imants quan m'atreveixi a fer malabarismes. Un fil verd i olors barrejades, lavanda, calor, sabó de Marsella, sardines: és la finestra que no dóna a enlloc, però i qui ho diu, que enlloc no sigui algun lloc? A més a més, no plou però sembla que hi plogui, a la finestra que no dóna a enlloc: tim, tim, tim, tim, i el tim, tim, tim, tim fa de música perquè no se'n sent cap més o potser sí que se'n sent alguna i jo no la vull dir. Som -jo, aquí i l'Unicorn i l'Adri i en Zar i en Gavrila- com el suro en blanc i com un mareig d'aquells que s'enfilen cap al coll des de l'estómac, t'acluquen els ulls, t'ennuvolen, s'esvaeixen a glops d'aigua. Le Chat Noir observa, solitari i malcarat. Falten Londres, la Guinness i el tramvia. Cal omplir cada racó d'andròmines inútils i meravelloses. Paraules xiulades, capses vermelles, calaixos oberts. Qui sap.