Una trampa absurda. De silenci llarg, de possibilitat embastada, de miratge escapçat: dos petons de llavis encesos a les galtes ardents. Tantes ganes per acabar essent només l'excusa de tots dos? No ho crec pas. Massa complicació per un desfici tan net! Em mataves d'una placidesa amb massa obstacles i tot penjava d'un fil, primer jo, després tu, potser a la inversa, tot tan fràgil. Però tremolàvem. Tremolàvem de fred, vam dir, encara que sabíem que no. Que la calma se'ns havia trencat a les mirades i afamats, impacients, assedegats, ens delíem per menjar-nos a queixalades fins que ens vam desfer, esbocinats, fins que et vas desfer, ai, aporegat. L'esfereïment lògic d'un vertigen raonable, prou que ho sé. Aquest bullir del meu cap, a molt pocs metres multiplicats per una incertesa amb tantes cares. Tinc una ferida ignífera, que fa la recança roent.
[se te escapó de los dedos, ya lo sé]
[se te escapó de los dedos, ya lo sé]
