Canvis

No m'agrada gens, això del .es per defecte.

http://cintadetinta.wordpress.com/

Aire

Fugaços contra la pell, els teus gestos inútils s'inflamen. Quin atreviment més covard, el teu joc miserable, la teva falsedat inconscient. Has tingut la supèrbia de malgastar-me setmanes, de donar-me galivances i, finalment, d'emmetzinar-me amb indiferència i callar. Callar! El teu mea culpa afeblit i mancat d'arguments, amb el cap cot i els ulls atordits, fa xisclar el meu dilluns desastrós. Si ni tan sols no t'adones de l'abast del teu menyspreu, tan gratuït, farcit de disculpes tan pobres! Tot d'una et veig -infantil, irreflexiu, desconsiderat- i la meva ingènua fascinació es torna fum. Creix la ràbia, gruixuda, espessa, gelatinosa, tan corpulenta que gairebé es pot rosegar, i em provoca una repugnància infinita. Ets com l'ergativitat, que es veu que és rebuscada i tot sovint inestable.

[fuck you]

Nocturn

Entreditades
inexistències fugitives.
Atardada en cels de plom,
sostres amb boires,
hores aürtades,
infinituds diacròniques
i un espai curt,
i un defecte feixuc.

Vagant sobre un trapezi,
segrestar-te en un descuit.

[libertango]

Breu

Una trampa absurda. De silenci llarg, de possibilitat embastada, de miratge escapçat: dos petons de llavis encesos a les galtes ardents. Tantes ganes per acabar essent només l'excusa de tots dos? No ho crec pas. Massa complicació per un desfici tan net! Em mataves d'una placidesa amb massa obstacles i tot penjava d'un fil, primer jo, després tu, potser a la inversa, tot tan fràgil. Però tremolàvem. Tremolàvem de fred, vam dir, encara que sabíem que no. Que la calma se'ns havia trencat a les mirades i afamats, impacients, assedegats, ens delíem per menjar-nos a queixalades fins que ens vam desfer, esbocinats, fins que et vas desfer, ai, aporegat. L'esfereïment lògic d'un vertigen raonable, prou que ho sé. Aquest bullir del meu cap, a molt pocs metres multiplicats per una incertesa amb tantes cares. Tinc una ferida ignífera, que fa la recança roent.

[se te escapó de los dedos, ya lo sé]

Èxode

Cada dia com una tarda de diumenge insignificant, un castell de pedra, un cop sord. Daurat sobre negre, reflexos de grills, gripaus, i algun mussol; al sostre, amb el silenci fresc de bon matí. Qui pogués quedar-se aquí, així, i emmudir. Desfer en un gotet de paper totes aquestes discussions que encadenem com garlandes descolorides quan al vespre la humitat s'enganxa als cabells, les cuixes i les veus, i engolir. Com he fet amb la resta -tota la resta, els miratges, les delusions, tot el drama-, que s'ha anat dissolent i ara ja només en queden les escorrialles, ben bé per tenir alguna cosa per enyorar quan les tardes s'eternitzen. En aquest estiu estrany (curt i inestable, un pèl sísmic) potser la pell se'ns ha fet petita. Tenim mil terres promeses, en venim, hi tornem, ens movem a càmera lenta, desenfocats: tan a tocar de la mà que ja no sabem qui hem de ser, què hem de fer, quan ens convindria de callar. Esborro més que no pas escric, paraules amb comptagotes, pocs verbs, pocs xàfecs, poques matinades. Et je vais partir... 

[time to live out]

Callar

He deixat passar dies i setmanes. Un silenci llarg i aparent, ple de veus i llengües estranyes, nutritiu i energètic. Beneït silenci que retruny...! Llàstima que ara em torni a notar fossilitzar-me. Que se'm menja la mandra. Sobretot als matins, que ho sento tot però m'amago, amb els peus enfredolits i una esgarrifança d'anticipació. Sortir del meu amagatall vol dir la teva veu estrident i desagradable i el metro, que cada dia s'assembla més al túnel de la por. Patetisme tètric i tuf de resclosit, i sentir-me engavanyada per la foscor, perquè les cases sense finestres no són cases i només em fan venir ganes de fugir. En algun moment, ja deu fer mitja eternitat, vaig pensar que es feia fosc amb un blau electritzat, com el que hi ha darrere la Mary Poppins quan es passeja pels teulats de Londres amb els nens i l'escura-xemeneies. Per sort, aviat es farà fosc sense fer-se fred i també podré caminar per les teulades. La música se'ns beurà a les places de pedra que supuren històries mai dites i, entre plat i plat de tagliatelle al pesto assegudes en tamborets de fusta, podrem intentar construir-nos les vides. Noves. Incertes. Potencials. Sobretot això. 

[as lucky can be]

Nàusea

Repetició: tot, dins el meu cap, és vomitiu, té gust de fel, em fa venir arcades. T'has allargassat, com una ombra que fa nosa i que no em deixa veure bé res del que faig ni dic ni crec. Hi ets, hi ets, hi ets. Hi ets quan hi ets i hi ets, potser més i tot, pesat, quan sembla que no hi siguis. Fas una fressa sorda i constant, com el motor d'una nevera o com una vespa enfiblonada. I llavors sempre arriba aquell moment en què, amb tan poques paraules que ni tan sols et passa pel cap que calgui mesurar-les, m'aboques al buit. Sóc una bleda assolellada, tan senzill com això, i no cal que t'hi encaparris, perquè segurament cap paraula hauria desencadenat tempestes. Mal per mal, val més així, aquesta mica de boira i aquest regust agredolç, tristoi, estrany. És una sensació d'assossec que tot seguit em desgavella i dura dies i dies i no me'n puc desfer: em fa l'efecte que les mans i les galtes i l'orella dreta em guspiregen i és tan... M'enclaustro per engabiar-te, tancat dins el calaix de l'enèsim moment que no entenc que es desfaci en l'aire i es torni res, i somio truites. Si pogués dir-ho cridant, sense que ningú se n'adonés. Si pogués fer-te la mateixa cara de sé qui ets però te me'n refots que segons com domino amb tanta destresa... no ho sé pas. Em tremolen els dits de pensar que et penso massa, que no te'n vas ni que supliqui, que t'has fet paràsit a les meves idees, que no seràs al meu futur, que és ben confús. De pensar que...

[wait]