He deixat passar dies i setmanes. Un silenci llarg i aparent, ple de veus i llengües estranyes, nutritiu i energètic. Beneït silenci que retruny...! Llàstima que ara em torni a notar fossilitzar-me. Que se'm menja la mandra. Sobretot als matins, que ho sento tot però m'amago, amb els peus enfredolits i una esgarrifança d'anticipació. Sortir del meu amagatall vol dir la teva veu estrident i desagradable i el metro, que cada dia s'assembla més al túnel de la por. Patetisme tètric i tuf de resclosit, i sentir-me engavanyada per la foscor, perquè les cases sense finestres no són cases i només em fan venir ganes de fugir. En algun moment, ja deu fer mitja eternitat, vaig pensar que es feia fosc amb un blau electritzat, com el que hi ha darrere la Mary Poppins quan es passeja pels teulats de Londres amb els nens i l'escura-xemeneies. Per sort, aviat es farà fosc sense fer-se fred i també podré caminar per les teulades. La música se'ns beurà a les places de pedra que supuren històries mai dites i, entre plat i plat de tagliatelle al pesto assegudes en tamborets de fusta, podrem intentar construir-nos les vides. Noves. Incertes. Potencials. Sobretot això.
dilluns, 24 de maig del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada