Èxode

Cada dia com una tarda de diumenge insignificant, un castell de pedra, un cop sord. Daurat sobre negre, reflexos de grills, gripaus, i algun mussol; al sostre, amb el silenci fresc de bon matí. Qui pogués quedar-se aquí, així, i emmudir. Desfer en un gotet de paper totes aquestes discussions que encadenem com garlandes descolorides quan al vespre la humitat s'enganxa als cabells, les cuixes i les veus, i engolir. Com he fet amb la resta -tota la resta, els miratges, les delusions, tot el drama-, que s'ha anat dissolent i ara ja només en queden les escorrialles, ben bé per tenir alguna cosa per enyorar quan les tardes s'eternitzen. En aquest estiu estrany (curt i inestable, un pèl sísmic) potser la pell se'ns ha fet petita. Tenim mil terres promeses, en venim, hi tornem, ens movem a càmera lenta, desenfocats: tan a tocar de la mà que ja no sabem qui hem de ser, què hem de fer, quan ens convindria de callar. Esborro més que no pas escric, paraules amb comptagotes, pocs verbs, pocs xàfecs, poques matinades. Et je vais partir... 

[time to live out]