Velocitats

Sempre se m'acaba fent de matinada. És tan inevitable com arribar tard a la primera classe del dimecres o com no entendre la probabilitat d'una paraula donada la probabilitat de l'anterior condicionada per la probabilitat de la tercera en una cadena de Markov. Esmorzo abans d'anar-me'n a dormir per compensar les hores sobreres i, si no fos per la mala consciència, mentre les galetes es desfan a la llet massa calenta em sentiria més lúcida que a qualsevol altra hora del dia. Se m'acut que ens agrada viure en excessos o que potser no sabem viure de cap altra manera. Entre embalar-me i no moure'm d'on sóc, no hi ha cap mena de moderació possible.

[you try to make me wait]

Expectatives

Quin cel tan serè i tan precís. Fa el dia perfecte per precipitar-nos al buit i arrossegar-hi les nostres expectatives. Perquè estan malmeses i desfetes, si tu vols, però no crec que haguem de patir. Al capdavall són com cues de sargantana i la regeneració espontània és ràpida i efectiva... no? Estic segura de la resposta, però, tanmateix... digues, m'he d'espantar, si començo a veure-ho tot borrós? Si començo a pensar que les màscares de sis mesos no em faran més sàvia, sinó només més poruga? Si les dates de caducitat preestablertes han començat a semblar-me innecessàries, temibles o perjudicials? Si tinc la sensació que la via lliure m'estancarà en un món amb contracte temporal? Si em fa l'efecte que canviar d'idea és més important que no pas entossudir-me a perseguir les metes que em vaig marcar ja fa molt de temps? Si diria que tot el que volia potser ja no és tot el que vull? Que algú em faci un esbós de com se suposa que he de ser demà i l'any que ve. Que algú em traci en un plànol els carrers que em convé creuar a partir d'ara. Que algú m'imposi un complement directe, perquè sóc el subjecte d'un verb sense cap més argument i tot es desfigura.

[take your time]

Habitable

Batallar pels indrets inhòspits de la meva hostilitat i quedar-me en punt mort a mig camí d'algun lloc que encara no hem pogut determinar. Allargar el dia amb fils de pestanya tot esperant revelacions inesperades o frases transcendentals. Paral·leles, transversals, convergents. Aquesta dualitat inconstant. I com una dalla esmolada, cabells de palla, mal tenyits: tot sembla grotesc i desolat, els dies que plou sense gotes. L'aigua sura per deixar-te xop fins al moll de l'os. M'amago rere una cortina de rampells. Puc retrocedir fins al dia que no em vaig atrevir a robar-te els dubtes dels iris rutilants, les mans de grapat, jo de puntetes? Potser ara ho veuria tot més clar. Potser ja m'hauria desempallegat d'aquesta teranyina encofurnada. Canviar d'horitzó sense canviar de vida. Créixer no hauria de ser més fàcil que renéixer? Si pogués decidir els misteris obriria mons nous envaïts per idees antigues. Hàbitats despoblats per a les vides a mig fer. Selves verges per a les ments en procés de desforestació.

[don't hide the treasures you've found]

Divagar

Aviat aprendré a decidir el silenci. Mentrestant, vagarejo. Asseguro el convenciment d'haver-m'ho inventat tot i llavors sona el timbre -he dormit massa-, però no hi ha ningú. La gràcia d'avui en dia és que ja no cal ningú per explicar-nos res. Tots ho sabem tot, i tots estem ben sols. Fer, desfer, refer. El camí amb un peu al davant de l'altre, una fila índia de formiguetes desorientades. He de trobar la sortida d'aquest laberint, però els forats per on desaparèixer s'esvaeixen en el no-res. Em sento com la bola blanca errant pel feltre verd d'una taula de billar francès. Carambola, carambola, carambola. Estic cansada de picar ferro fred, encara que els problemes siguin tan bàsics -menysteniment, ignorància, absurditat-! Per fer córrer els dits pel teclat necessito versos elèctrics o aquells ullets de murri, rotundament somrients, dels dies que et ve bé. Em despistes, sents? Cada mil·límetre de la teva pell i cada segon dels teus pensaments, que és exagerar tant com els meus llavis terriblement vermells. Si només volgués tocar de peus a terra, inventar-me una vida fictícia no seria la millor solució. 

Ales

Volia que nevés per amagar la tremolor sota el silenci assossegat dels flocs caient a poc a poc. L'un darrere l'altre, sobre les ales massa grosses i amb basarda a cada raconet. Com que el pànic i jo estem fets uns ploramiques. Eh que em deixaràs petjades pel camí? Com monedes perdudes que no aconsegueixo veure. És que aquest forat... no és l'abisme, només és l'impàs, però... Un neguit impertinent, una porta massa oberta, tots els pams de terreny... tan conegut? No. A l'hora de la veritat, illes inexplorades, no et sembla? Es busquen descobridors, aventurers sense por a les altures! Colgar-me de neu, això volia. Per no errar ni el gest ni la paraula, per dir coses amb una mica de sentit. Perquè m'entenguessis malgrat els ulls incontrolablement negats. Per ajudar-te a espolsar les volves de les teves ales fetes a mida. Volia que nevés perquè els ulls et vessessin de blanc acabat d'estrenar i arrenquessis el vol sense cap recança. Això, volia.

[wish me well]