Divagar

Aviat aprendré a decidir el silenci. Mentrestant, vagarejo. Asseguro el convenciment d'haver-m'ho inventat tot i llavors sona el timbre -he dormit massa-, però no hi ha ningú. La gràcia d'avui en dia és que ja no cal ningú per explicar-nos res. Tots ho sabem tot, i tots estem ben sols. Fer, desfer, refer. El camí amb un peu al davant de l'altre, una fila índia de formiguetes desorientades. He de trobar la sortida d'aquest laberint, però els forats per on desaparèixer s'esvaeixen en el no-res. Em sento com la bola blanca errant pel feltre verd d'una taula de billar francès. Carambola, carambola, carambola. Estic cansada de picar ferro fred, encara que els problemes siguin tan bàsics -menysteniment, ignorància, absurditat-! Per fer córrer els dits pel teclat necessito versos elèctrics o aquells ullets de murri, rotundament somrients, dels dies que et ve bé. Em despistes, sents? Cada mil·límetre de la teva pell i cada segon dels teus pensaments, que és exagerar tant com els meus llavis terriblement vermells. Si només volgués tocar de peus a terra, inventar-me una vida fictícia no seria la millor solució.