Embarbussada

Fa tants dies que acumulo paraules. M'embarbusso mirant de dir coses que ja he dit però encara no he après a dir. Perquè suposo que n'hi hauria d'haver prou dient que pensava en la imminència de no sé ben bé què i que me'n vaig anar a dormir tan enfadada que t'hauria clavat una queixalada i que l'endemà no sabia quina cara fer-te i que a l'hora de la veritat em vaig empassar la ràbia amb una facilitat indignant, però no em serveix. No em serveix perquè el que vull és xiuxiuejar-te el gavadal d'imatges que tinc tancades als punys i recordar-te que primer tot era molt normal, però després ja no tant. Que el món se'ns va fer molt petit, que els llums ens tenien a les fosques, que potser només sabíem mirar i somriure perquè sóc incapaç de recordar les torrentades enriolades de frases endarrerides, que els gots ja només hi eren per tenir les mans ocupades, que vam parar d'escapar-nos, que ni tan sols ens vam fixar en l'estrèpit. I que a vegades ja ens passen, aquestes coses. Encara que tu facis veure que no i jo no sàpiga llegir-te als ulls si aquestes coses són molt o són molt poc.

[noches reversibles]

Hivern

El cel, blanc que enlluerna, i les muntanyes, de color avellana. Les branques de pedra, despullades, són forques -exèrcits pollancrals de forques que travessen la llum somorta- i s'arrengleren a les vores del riu, tan negre i tan glaçat. Hi ha clapes de gebre platejat als camps adormits. Ermites, masies, camins sense vies, campanars sense campanes, xemeneies sense tut i sense sutge. Núvols de fum al fons de la vall, que fa olor de desembre. L'aire és ple de torrades fetes al caliu i de pebrots escalivats a les brases. Res no es mou, tot hiverna, i enmig de la quietud immensa jo em sento petita, petita, petita...

[in the quivering forest]

Traveta

M'ha semblat que potser tot era una mica, mica massa ensucrat i no sé per què he recordat que feia dies que tenia ganes de dir que m'agradaria fer-te entrebancar. Fer-te entrebancar i riure'm de tu quan no poguessis recuperar l'equilibri i descobrissis, esparverat, els universos de mots que he desgastat per parlar de tu sense parlar-ne. El problema és que avui no tinc cap somriure maquiavèl·lic als llavis mig torçats i que ara l'armari de sobre els fogons fa olor de menta. Potser jo també em vaig tornar una mica, mica massa ensucrada i tu ja t'has entrebancat i has volgut marxar corrents.

[silence]

Cartes

L'home de la jaqueta marró té una muntanya de sobres esgrogueïts a les mans tremoloses. M'imagino amors clandestins, quatre ratlles apassionades escrites a corre-cuita, aventures perverses, secrets d'una ciutat esvaïda. La seva mirada indiferent, però, em fa témer un assumpte banal (una herència, un contracte, postals de Nadal gargotejades a la impensada) i la respiració se'm torna bleix. Un pes opressiu m'esclafa el pit. M'adono que jo, de les cartes que només m'ha semblat rebre, n'he fet castells que m'han tornat expugnable: he anat construint parets de paper sobre fonaments d'aire i ara, amb la teulada encara per fer, m'esfondro. Se m'esquerda la pell, caic a trossos, m'escolo pel desguàs quan deixo que l'aigua m'escaldi les galtes bullents. Tot és tan fred.

[Running To Stand Still]