L'home de la jaqueta marró té una muntanya de sobres esgrogueïts a les mans tremoloses. M'imagino amors clandestins, quatre ratlles apassionades escrites a corre-cuita, aventures perverses, secrets d'una ciutat esvaïda. La seva mirada indiferent, però, em fa témer un assumpte banal (una herència, un contracte, postals de Nadal gargotejades a la impensada) i la respiració se'm torna bleix. Un pes opressiu m'esclafa el pit. M'adono que jo, de les cartes que només m'ha semblat rebre, n'he fet castells que m'han tornat expugnable: he anat construint parets de paper sobre fonaments d'aire i ara, amb la teulada encara per fer, m'esfondro. Se m'esquerda la pell, caic a trossos, m'escolo pel desguàs quan deixo que l'aigua m'escaldi les galtes bullents. Tot és tan fred.
dimecres, 9 de desembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada