El cel, blanc que enlluerna, i les muntanyes, de color avellana. Les branques de pedra, despullades, són forques -exèrcits pollancrals de forques que travessen la llum somorta- i s'arrengleren a les vores del riu, tan negre i tan glaçat. Hi ha clapes de gebre platejat als camps adormits. Ermites, masies, camins sense vies, campanars sense campanes, xemeneies sense tut i sense sutge. Núvols de fum al fons de la vall, que fa olor de desembre. L'aire és ple de torrades fetes al caliu i de pebrots escalivats a les brases. Res no es mou, tot hiverna, i enmig de la quietud immensa jo em sento petita, petita, petita...
[in the quivering forest]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada