U, -QUATRE

Miratges. Dies que s'encavallen. Miratges.

It's not what I want, it's just what I get.

Sort dels concerts de Mishima, havent dinat i des del sofà.

[tu no saps com em fas sentir]

Caos

El sol l'enlluerna i li torra la pell de les cames nues, llargues. Té el front cobert de suor. Els cabells negres se li enganxen a les temples i al clatell. L'esquena una mica corbada cap endavant, els braços mig flexionats cap enrere i les mans clavades a l'esglaó on s'ha assegut. Com si la pell i el gres s'haguessin soldat, pensa. Com si l'escala i ella no fossin dues coses diferents, sinó una de sola. Idees extravagants per culpa de la insolació. La calor es belluga, remou onades per sobre de la sorra, enllà del carrer. Fa estona que hauria d'haver entrat. Segurament ja no hauria d'haver sortit, els peus descalços contra el terra fred són l'única manera de fugir de la calor asfixiant. Però avui s'estima més el terra ardent. Se sent el cos adormit però la lucidesa amatent i sí, avui es quedarà aquí, aquí on no hi passa res, aquí on tot seria silenci si no fos pel ric-ric dels grills i per algun coet o petard despistat a l'altre costat de poble. Es quedarà aquí i desitjarà tenir el cos amatent i la lucidesa ben adormida. Vol veure com s'acosta. Amb els ulls aclucats i una mà que intentarà recuperar fent de visera per no haver de forçar tant la vista, esperarà. Potser en va, però esperarà. Un caos momentani, una catarsi estival, un creuament de mirades decisiu, el començament d'alguna cosa que fa molt que hauria d'haver començat. Esperarà.

[Sunburnt Noon]

Volar

Em vénen atacs de nostàlgia anticipada: potser és que em fa una mica de por perdre aquest trosset de cel blau (o vermell) que des del pati de la nostra illa ja és una mica meu o potser és només que es fa estrany saber que no em tornaré a despertar mai més entre aquestes quatre parets.

M'empatxo de cereals de xocolata asseguda davant de la veïna amb cara de pomes agres. Porta la mateixa bata de floretes roses i blaves que el primer dia i li dic adéu interiorment, perquè em sembla que no sap somriure però fa tres anys que esmorzo, dino i bereno amb ella.

Omplo una gran bossa de plàstic amb totes les ampolles de gel i xampú que s'afileren als peus de la banyera com peces de dòmino i la veu estrident de cada dimecres li explica a la senyora Enriqueta, que viu en alguna finestra del celobert, que avui per dinar menjarà sardines i que a la tarda la vindrà a veure la seva filla gran.

Trec dues tones de papers vells i inútils de les lleixes del passadís i ric tota sola quan em trobo el carnet de l'Angelita Cruz Pinto, un post-it que diu que és més divertit amb els braços enlaire i sis barrets de Pare Noel embolicats amb cintes daurades.

Faig esforços inútils per tancar la tercera maleta a punt de rebentar i els cops més o menys sincronitzats de les sabates dels bailaores contra el terra de fusta de l'escola de flamenc s'enfilen pel balcó al ritme de la mateixa cançó que fa trenta-sis mesos.

Sento un flabiolo repetitiu, en Carlos Alberto declarant amor etern a la Patricia Valentina i els rínxols daurats de la Marina que es riuen de l'espectacle mig en castellà mig en alemany que cada matí, a dos quarts de nou, li organitzen la mare i la mainadera per evitar-li els possibles traumes d'un fins després massa sobtat.

Calculo quants viatges haurem de fer per emportar-nos tots els electrodomèstics que tenim per duplicat i tots els tuppers que no sabem que han caigut a darrere la nevera i diria que encara se sent la pudor dels tres milions de torrades que hem socarrimat en aquesta cuina en miniatura.

La cadira es desinfla sota els meus genolls i si tanco els ulls puc veure un S escarxofat al sofà blau elèctric, una A que fa colacaos al balcó, un J que es pensa que no es mereix seure en una cadira, una T que cobreix les parets de cartolines de colors amb fotos de fa massa temps i una M que riu tant que no ens pot acabar d'explicar el seu acudit dos-cents trenta-vuit sobre bledes.

M'encanto amb la finestra de colors que hi ha al costat de la porta. Quatre quadrats vermells i quatre rectangles blavosos: vuit quadrilàters brutíssims en un lloc del tot inversemblant.

Obro els ulls a poc a poc, vigilant de no caure. Time to fly, my friends...

Olfacte

La calor no em deixa pensar, els exàmens em tensen els nervis, els trasllats costen d'encaixar i creuo els dies amb els ulls tancats, les mans adormides, la llengua escaldada i les orelles saturades. Només em queda el nas: al migdia olor de gespa acabada de tallar a les vies del tramvia i els dissabtes olor de pa del dia a la taula de la cuina.

A la planta dels peus hi tinc una reserva d'energia.

[when the heat dies down]

Groc

Groc. Groc com el pijama d'estiu, groc com el plàtan maduríssim que m'he menjat per postres de dinar, groc com la samarreta amb una taca verda que em vaig comprar fa uns dies, groc com el cobrellit horrible que l'àvia va treure d'un armari vell, groc com aquella altra samarreta del dia que tot va ser tan normal ui sí, groc com els tramvies de Lisboa, groc com la paret del menjador, groc com la carpeta amb els apunts de semàntica, groc com el carnet de donant d'òrgans que hauria de ser taronja i haurem de tornar a imprimir, groc com la bossa de confits, groc com l'estoig, groc com el drap de la pols, groc com les meves tovalloles, groc com els llençols de quan era petita, groc com el pastís de formatge que es fa en vint minuts, groc com els llapis de tota la vida, groc com la cinta que hi ha penjada al mirall. Groc brillant, groc llampant, groc canari, groc llimona, groc estiu. Avui ho veig tot d'un color groc molt alegre, però és mentida.

Pedra

Era un divendres de finals de juliol, carregós i irrespirable. La xafogor se'ns fonia a la pell, l'aire semblava fet de brases i ens notàvem el cap espès. A mitja tarda, el gris del cel es va anar ennegrint, ennegrint, ennegrint i el vent esverat d'abans de la tempesta va començar a entrar pels balcons delerosos, deslliurats de les persianes para-sol.

Esperàvem aigua: aigua fresca i rabiosa, gotes grosses i escandaloses que fumegessin sobre l'asfalt, hi deixessin taques fosques i rodones i omplissin els carrers d'olor d'humitat reescalfada. En lloc d'això, però, unes pedres grosses com ous van començar a estavellar-se contra el món i ens van rebentar les persianes, ens van fer bocins el llum de l'escala, ens van deixar sense cadires del jardí i ens van pintar la porta blanca de fulles i branques. Em va agafar un atac de riure histèric i no sentia el meu pare, que era a l'habitació del costat renegant ferros i claus, perquè la pedregada feia un rebombori de cal déu.

Això sí, l'assegurança va pagar els desperfectes.

Clonc!

Clonc, clonc, clonc. Ahir mentre buscava (metro amunt, metro avall) vaig descobrir un poble amb terrasses que són com el terrat de cals avis, però sense patí vermell.

Clonc, clonc, clonc. Els ulls em fan pampallugues i badallo. Tu t'entrebanques, ell passeja, nosaltres ens perdem, vosaltres feu vacances i elles no saben on aniran a parar.

Clonc, clonc, clonc. Números, avui la cosa va de números: versos, pàgines, telèfons, matrícules, lloguers, hores, estadístiques, punts suspensius (tres, sempre tres).

Clonc, clonc, clonc. Em sembla que tinc uns quants esqueixos de diccionari plantats al cap i creixen, creixen, creixen. Més o menys com el cirerer de casa, que es vol menjar l'abricoquer.

Clonc, clonc, clonc. Tinc el cap ple de paraules, d'aquesta cançó que ha sonat de bon matí (I wish you'd stop ignoring me, because it's sending me to despair) i de clonc, clonc, clonc.

Diumenge

Diumenge a la una del migdia i els carrers són buits. Les pastisseries ja abaixen les persianes, les caixes de fusta i les restes de fruita podrida s'apilonen on fa una estona hi havia les parades del mercat i pel camí només em creuo amb uns quants ciclistes afamats.

Camino a poc a poc. El sol no vol acabar de sortir: hi ha un gran núvol negre que aquesta tarda deurà descarregar enfurismat. Les muntanyes no brillen, tot sembla lent i pesat i em fa ràbia que se m'encomani aquesta apatia generalitzada. M'agradaria caminar per cadascun dels carrers de sempre i espiar les famílies que dinen darrere les cortines i saludar amb el cap els cotxes coneguts i que passés alguna cosa que fes que no tingués ganes de fugir d'aquest racó de món que és el meu quan encara no fa ni quaranta-vuit hores que hi sóc.

Arribo i no hi ha ningú. Entaforo mitja dotzena de paperetes diferents al sobre blanc, em trec el carnet amb la bandera que no em representa i que m'obliguen a tenir de la butxaca dels pantalons i em busquen a la llista perquè pugui deixar caure el vot a l'urna amb desgana, amb desencís, amb ràbia, amb llàstima, amb indignació, amb vergonya i amb ganes d'agafar els que manen per les espatlles per xarbotar-los una mica la consciència, a veure si es desperten i fan el que se suposa que han de fer.

Presència

Hi ets sense ser-hi, presència intermitent. Verd, vermell, blanc i negre: gris. Els crits de les no-paraules, que acumulen dramatisme innecessari. Em dibuixo a la ment situacions que seran o violentes o absurdes, o totes dues coses. I tot per no parlar. La pantalla massa freda, la ciutat massa gran. Busco i evito, guerra i pau interiors, les treves no existeixen, el terra tremola i m'esclaten els timpans. Dir-ho tot amb un gest, amb una mirada sense espectadors, i ja està. Tiptoe-smile, tiptoe-smile. Impaciència de vida, anhel del món que són dues lletres, i quina bestiesa, voler que es descobreixi tot.

Cosmos

Surto a buscar un futur que no sé on dormirà i no acabo de veure'm amb cor d'allunyar-me d'aquesta Barcelona que, vulguis que no, he après a estimar-me: cops de patí a Plaça Universitat, la calma farcida de turistes de Rambla Catalunya, busos i cinemes a la Gran Via, el Passeig de Gràcia majestuós i una mica fanfarró, Pelai odiós i evasiu, la rotunditat de Tallers, el principi d'un Raval que sé que no conec, la Rambla amb flors i estàtues (com l'enyoro!), el laberint del Gòtic, el Portal de l'Àngel o la massificació consumista, el Born mig màgic a escapades, la grisor d'Urquinaona que ja és frontera...

Me l'he feta meva i en el fons no tinc gaires ganes de marxar-ne, d'aquesta Barcelona que és tenir-ho tot a cinc minuts i que és sentir-se una mica al centre de l'univers i que no pot deixar mai de sorprendre't. Aquesta Barcelona que a les vuit del matí et diu bon dia sempre amb les mateixes cares, les mateixes veus i els mateixos gestos familiars, però que, més enllà en el dia, és sempre diferent, sempre canviant, sempre nova i radiant i curiosa i incessant i plena de vida exaltada: cosmos inquiet, tan petit i tan gran, tan propi i tan aliè, tan sabut i tan desconegut!



[Mira que no m'ha agradat mai, l'acordió, però Astor Piazzolla em té el cor robat.]

Puntualitat

Porta una brusa de color rosa xiclet molt cenyida i uns pantalons blancs que s'hauria hagut de comprar dues talles més grans. Té els peus ficats en unes sabates de taló negres, força horribles, i duu una bossa blanca i sintètica penjada a l'espatlla dreta. S'ha empresonat els cabells, tenyits d'un ros rogenc, en una trena gruixuda i curta que li estira la pell de les galtes i un serrell de rínxols encartonats, nascut molt enrere i molt cap a l'esquerra, li amaga el front. Si te la mires bé, li pots veure dos centímetres de maquillatge sobrer, t'atabala el vermell exagerat dels seus llavis i t'adones que el que dringa des de fa estona són els cercles daurats que li envolten els canells.

La noia esbufega, nerviosa, mentre m'envaeix l'espai vital i renya sense motiu el nen de la motxilla blava i les ulleres quadrades que l'acompanya, resignat, sense badar boca. Mastega xiclet ensenyant totes les dents, sembla que vulgui rebentar el terra a cops de peu i em va empenyent més i més més cap a la porta tancada, com si així haguéssim d'anar més de pressa. Renega en un castellà impacient i desagradable i no para de repetir, ai pobreta, que aquest tren és la cosa més lenta que volta per les vies del continent.

-¡Qué lento, joder, no puede ir más despacio el puto tren, coño!

La primera vegada que ho diu, amb els auriculars a punt de desintegrar-se entaforats a les orelles, faig veure que no la sento.

-¡Joder, hostia puta, ya! ¡No podemos ir más lentos, por Dios, qué mierda de tren!

Quan ha deixat anar les mateixes paraules una desena de vegades, somric cap a la porta i ella es pensa que li dono la raó i somriu, satisfeta, sense parar de remugar.

-¡Por fin! ¡No le ha costao ni ná, al tren de los cojones!

S'obre la porta i m'afanyo per no barrar-li el pas, no fos cas que m'estimbés escales avall. Ella corre fent equilibris enfilada als seus talons, el nen la segueix sense escoltar-se-la per res del món i jo torno a somriure, perquè si no hagués somrigut li hauria clavat un moc i li hauria dit que per què no prova d'agafar el tren més sovint.

Finalment els perdo de vista i surto al carrer vestida de groc, amb just a song ressonant-me cap endins, mentre penso que, tanmateix, per un dia que el tren arriba a l'hora que toca!