Diumenge

Diumenge a la una del migdia i els carrers són buits. Les pastisseries ja abaixen les persianes, les caixes de fusta i les restes de fruita podrida s'apilonen on fa una estona hi havia les parades del mercat i pel camí només em creuo amb uns quants ciclistes afamats.

Camino a poc a poc. El sol no vol acabar de sortir: hi ha un gran núvol negre que aquesta tarda deurà descarregar enfurismat. Les muntanyes no brillen, tot sembla lent i pesat i em fa ràbia que se m'encomani aquesta apatia generalitzada. M'agradaria caminar per cadascun dels carrers de sempre i espiar les famílies que dinen darrere les cortines i saludar amb el cap els cotxes coneguts i que passés alguna cosa que fes que no tingués ganes de fugir d'aquest racó de món que és el meu quan encara no fa ni quaranta-vuit hores que hi sóc.

Arribo i no hi ha ningú. Entaforo mitja dotzena de paperetes diferents al sobre blanc, em trec el carnet amb la bandera que no em representa i que m'obliguen a tenir de la butxaca dels pantalons i em busquen a la llista perquè pugui deixar caure el vot a l'urna amb desgana, amb desencís, amb ràbia, amb llàstima, amb indignació, amb vergonya i amb ganes d'agafar els que manen per les espatlles per xarbotar-los una mica la consciència, a veure si es desperten i fan el que se suposa que han de fer.