Caos

El sol l'enlluerna i li torra la pell de les cames nues, llargues. Té el front cobert de suor. Els cabells negres se li enganxen a les temples i al clatell. L'esquena una mica corbada cap endavant, els braços mig flexionats cap enrere i les mans clavades a l'esglaó on s'ha assegut. Com si la pell i el gres s'haguessin soldat, pensa. Com si l'escala i ella no fossin dues coses diferents, sinó una de sola. Idees extravagants per culpa de la insolació. La calor es belluga, remou onades per sobre de la sorra, enllà del carrer. Fa estona que hauria d'haver entrat. Segurament ja no hauria d'haver sortit, els peus descalços contra el terra fred són l'única manera de fugir de la calor asfixiant. Però avui s'estima més el terra ardent. Se sent el cos adormit però la lucidesa amatent i sí, avui es quedarà aquí, aquí on no hi passa res, aquí on tot seria silenci si no fos pel ric-ric dels grills i per algun coet o petard despistat a l'altre costat de poble. Es quedarà aquí i desitjarà tenir el cos amatent i la lucidesa ben adormida. Vol veure com s'acosta. Amb els ulls aclucats i una mà que intentarà recuperar fent de visera per no haver de forçar tant la vista, esperarà. Potser en va, però esperarà. Un caos momentani, una catarsi estival, un creuament de mirades decisiu, el començament d'alguna cosa que fa molt que hauria d'haver començat. Esperarà.

[Sunburnt Noon]