Pedra

Era un divendres de finals de juliol, carregós i irrespirable. La xafogor se'ns fonia a la pell, l'aire semblava fet de brases i ens notàvem el cap espès. A mitja tarda, el gris del cel es va anar ennegrint, ennegrint, ennegrint i el vent esverat d'abans de la tempesta va començar a entrar pels balcons delerosos, deslliurats de les persianes para-sol.

Esperàvem aigua: aigua fresca i rabiosa, gotes grosses i escandaloses que fumegessin sobre l'asfalt, hi deixessin taques fosques i rodones i omplissin els carrers d'olor d'humitat reescalfada. En lloc d'això, però, unes pedres grosses com ous van començar a estavellar-se contra el món i ens van rebentar les persianes, ens van fer bocins el llum de l'escala, ens van deixar sense cadires del jardí i ens van pintar la porta blanca de fulles i branques. Em va agafar un atac de riure histèric i no sentia el meu pare, que era a l'habitació del costat renegant ferros i claus, perquè la pedregada feia un rebombori de cal déu.

Això sí, l'assegurança va pagar els desperfectes.