Porta una brusa de color rosa xiclet molt cenyida i uns pantalons blancs que s'hauria hagut de comprar dues talles més grans. Té els peus ficats en unes sabates de taló negres, força horribles, i duu una bossa blanca i sintètica penjada a l'espatlla dreta. S'ha empresonat els cabells, tenyits d'un ros rogenc, en una trena gruixuda i curta que li estira la pell de les galtes i un serrell de rínxols encartonats, nascut molt enrere i molt cap a l'esquerra, li amaga el front. Si te la mires bé, li pots veure dos centímetres de maquillatge sobrer, t'atabala el vermell exagerat dels seus llavis i t'adones que el que dringa des de fa estona són els cercles daurats que li envolten els canells.
La noia esbufega, nerviosa, mentre m'envaeix l'espai vital i renya sense motiu el nen de la motxilla blava i les ulleres quadrades que l'acompanya, resignat, sense badar boca. Mastega xiclet ensenyant totes les dents, sembla que vulgui rebentar el terra a cops de peu i em va empenyent més i més més cap a la porta tancada, com si així haguéssim d'anar més de pressa. Renega en un castellà impacient i desagradable i no para de repetir, ai pobreta, que aquest tren és la cosa més lenta que volta per les vies del continent.
-¡Qué lento, joder, no puede ir más despacio el puto tren, coño!
La primera vegada que ho diu, amb els auriculars a punt de desintegrar-se entaforats a les orelles, faig veure que no la sento.
-¡Joder, hostia puta, ya! ¡No podemos ir más lentos, por Dios, qué mierda de tren!
Quan ha deixat anar les mateixes paraules una desena de vegades, somric cap a la porta i ella es pensa que li dono la raó i somriu, satisfeta, sense parar de remugar.
-¡Por fin! ¡No le ha costao ni ná, al tren de los cojones!
S'obre la porta i m'afanyo per no barrar-li el pas, no fos cas que m'estimbés escales avall. Ella corre fent equilibris enfilada als seus talons, el nen la segueix sense escoltar-se-la per res del món i jo torno a somriure, perquè si no hagués somrigut li hauria clavat un moc i li hauria dit que per què no prova d'agafar el tren més sovint.
Finalment els perdo de vista i surto al carrer vestida de groc, amb just a song ressonant-me cap endins, mentre penso que, tanmateix, per un dia que el tren arriba a l'hora que toca!
La noia esbufega, nerviosa, mentre m'envaeix l'espai vital i renya sense motiu el nen de la motxilla blava i les ulleres quadrades que l'acompanya, resignat, sense badar boca. Mastega xiclet ensenyant totes les dents, sembla que vulgui rebentar el terra a cops de peu i em va empenyent més i més més cap a la porta tancada, com si així haguéssim d'anar més de pressa. Renega en un castellà impacient i desagradable i no para de repetir, ai pobreta, que aquest tren és la cosa més lenta que volta per les vies del continent.
-¡Qué lento, joder, no puede ir más despacio el puto tren, coño!
La primera vegada que ho diu, amb els auriculars a punt de desintegrar-se entaforats a les orelles, faig veure que no la sento.
-¡Joder, hostia puta, ya! ¡No podemos ir más lentos, por Dios, qué mierda de tren!
Quan ha deixat anar les mateixes paraules una desena de vegades, somric cap a la porta i ella es pensa que li dono la raó i somriu, satisfeta, sense parar de remugar.
-¡Por fin! ¡No le ha costao ni ná, al tren de los cojones!
S'obre la porta i m'afanyo per no barrar-li el pas, no fos cas que m'estimbés escales avall. Ella corre fent equilibris enfilada als seus talons, el nen la segueix sense escoltar-se-la per res del món i jo torno a somriure, perquè si no hagués somrigut li hauria clavat un moc i li hauria dit que per què no prova d'agafar el tren més sovint.
Finalment els perdo de vista i surto al carrer vestida de groc, amb just a song ressonant-me cap endins, mentre penso que, tanmateix, per un dia que el tren arriba a l'hora que toca!
m'ha fet molta gràcia, quina gran descripció... al tren hi ha més d'una espècie que valdria la pena estudiar.. :) sort que no perdem el bon humor!
ResponEliminaun petó
M'ha agradat molt aquest!
ResponEliminaLo de Hostia puta ya m'ha recordat a la Lomi!