Nit

Sant Felip Neri, ciris vermells, mitja basarda i un boig borratxo que demana cigarros a la porta de l'església.

Podria ser el títol excessivament llarg d'una novel·la de misteri, però va ser una nit freda de febrer.


[people are fragile things]

Esclat (cinc de cinc)

És veritat: hi ha coses més importants, els problemes que teníem abans de tanta celebració no han pas desaparegut i jo avui només tinc un fil de veu.

Però he sentit a dir que fins i tot els sismògrafs van percebre els esclats d'eufòria i sé que vaig caminar per carrers plens a vessar de cares il·lusionades i córrer enmig d'una multitud que només volia acostar-se una mica més a aquella gespa impacient que per unes hores va ser el centre de l'univers. Recordo dos colors que es van apoderar de la meva retina i cants i crits pletòrics, i encara se'm posa la pell de gallina quan penso en aquell estadi immens pràcticament a les fosques, ple d'una energia encomanadissa i infatigable, de milers de flaixos que es disparaven alhora i de veus emocionades que, des del mig del camp o des del seient més allunyat de l'última grada, s'agraïen mútuament una gesta que pocs creien factible.

Em sembla que el món ja és prou complicat i no penso ser pas jo qui renunciï a participar d'aquesta alegria que es respira pertot!

Espero recordar per sempre més el dia que vaig veure somriure una ciutat.

Caixes

M'imagino el pis ple de caixes de cartró, la nostra vida empaquetada.

Però deu ser que he vist massa pel·lícules, perquè som mig nòmades i la nostra vida només és un trosset de la nostra vida i no hi haurà caixes: ens ho anirem enduent tot a cops de maleta, potser per no adonar-nos de què vol dir, anar-se'n.

Vull

Vull no sentir-me com si tingués quinze anys, no haver de fer veure que no passa res, veure-ho tot de color verd llampant, treure'm el blau elèctric del cap, no sentir res i sentir-ho tot, escopir les paraules, sacsejar el teu silenci fins a fer-ne una massa compacta que es pugui esquarterar, embolicar tots els trossets amb un paper de diari i llançar-los daltabaix del balcó, abandonar els meus pensaments i que se n'ocupi un altre, forçar les casualitats, dir-te que tot m'és igual i que t'adonis que és mentida, parar de fer llistes com aquesta i trobar una altra manera d'escapar (encara que així me'n surti prou bé), arrencar-te la veritat i en acabat enterrar-la en un forat, fer un salt i que em sembli que volo, ser un bumerang en el lloc adequat (roda el món i torna al born), anar més de pressa, obrir-te els ulls, apartar la mirada de la pantalla de l'ordinador, cridar-te tot el que no vols sentir ben a prop de l'orella, mirar-te als ulls fins que la fressa del no-res ens eixordi, atabalar-me amb la vida dels altres (que sempre és tan fàcil), aprendre a xiular per no haver de fer cas a ningú, tornar-me sorda per no haver de sentir les veus que em despisten, ser un imant per fer parar boja la brúixola, fer-me una bola negra i llefiscosa i rodolar, rodolar, rodolar fins que em torni translúcida i faci una mica d'angúnia.

Volia menjar-me un gelat de nata amb caramel, però ja me n'han passat les ganes.

[you've been a'messin']

Permís

Se'n va adonar de seguida: en aquella ciutat la bogeria estava permesa. Podies fer el primer que et passés pel cap en qualsevol lloc i en qualsevol moment i estar segura que absolutament ningú no s'hi fixaria ni gens ni mica.

Que bé, va pensar.

O potser no, va pensar una mica més tard: en aquella ciutat la desgràcia estava permesa. Podies caure i esberlar-te el cap contra una vorera (per dir-ho d'alguna manera) i estar segura que absolutament ningú no s'hi fixaria ni gens ni mica.

Fills i cordills

Omples la cuina de maduixes i cireres i tomates madures i fins i tot has comprat mitja síndria que amb prou feines cap al teu raconet de nevera. Fa dies que esperes senyals de l'univers i les paraules et brollen dels dits perquè per fi han arribat els dies brillants, plens de sol i de sandàlies i de vespres suaus, però a tu et sembla que ets com el pare que volia lligar els fills, que quan tenia els cordills no tenia els fills i quan tenia els fills no tenia els cordills.

Vas fer esclatar la bombolla per ficar-te en un hivernacle i ara que la fruita ja madura tota sola tu tens fred i no saps pas què se suposa que n'has de fer, de tanta primavera. Només se t'acut devorar quilos de vitamines que ni t'atipen ni t'apaguen la set.

Sospires i esbufegues, o desesperes i saps que tot podria ser més fàcil, tant se val. Ja no saps què és veritat i què és mentida i la incertesa se't menja. Ja no saps si véns o si te'n vas i la provisionalitat t'ofega.

No vols esquivar ni que t'esquivin.

Vols tan sols que passin les hores, els dies, les setmanes: que arribi l'estiu que t'alliberarà la ment i les hores. Després, ja ho veurem.



[feeling kinda anxious?]

Desaparèixer

El testigo

En un establo que está casi a la sombra de la nueva iglesia de piedra, un hombre de ojos grises y barba gris, tendido entre el olor de los animales, humildemente busca la muerte como quien busca el sueño. El día, fiel a vastas leyes secretas, va desplazando y confundiendo las sombras en el pobre recinto; afuera están las tierras aradas y un zanjón cegado por hojas muertas y algún rastro de lobo en el barro negro donde empiezan los bosques. El hombre duerme y sueña, olivdado. El toque de oración lo despierta. En los reinos de Inglaterra el son de campanas ya es uno de los hábitos de la tarde, pero el hombre, de niño, ha visto la cara de Woden, el horror divino y la exultación, el torpe ídolo de madera recargado de monedas romanas y de vestiduras pesadas, el sacrificio de caballos, perros y prisioneros. Antes del alba morirá y con él morirán, y no volverán, las últimas imágenes inmediatas de los ritos paganos; el mundo será un poco más pobre cuando este sajón haya muerto.

Hechos que pueblan el espacio y que tocan a su fin cuando alguien se muere pueden maravillarnos, pero una cosa, o un número infinito de cosas, muere en cada agonía, salvo que exista una memoria del universo, como han conjeturado los teósofos. En el tiempo hubo un día que apagó los últimos ojos que vieron a Cristo; la batalla de Junín y el amor de Helena murieron con la muerte de un hombre. ¿Qué morirá conmigo cuando yo muera, qué forma patética o deleznable perderá el mundo? ¿La voz de Macedonio Fernández, la imagen de un caballo colorado en el baldío de Serrano y de Charcas, una barra de azufre en el cajón de un escritorio de caoba?

Jorge Luis Borges

Podria dir moltes coses, però ni les vull dir totes ni sé massa com dir-les. Massa paraules, massa llàgrimes, un pes al pit que encara és massa insistent. Massa temps i massa poc.

Llegeixo per enèsima vegada una barra de azufre en el cajón de un escritorio de caoba i em fascina la màgia de les paraules, però sé que no. Que no és això. Que la nostra pròpia mort ens és del tot indiferent, perquè l'única mort que importa és la dels altres. I, al mateix temps, que no es tracta de preguntar-se què desapareixerà, sinó què quedarà: què deixarem, als altres, perquè puguin anar tirant?

Jo, afortunada de mi, sé des del primer dia que me'n vas deixar tantes, de coses...!

I la ironia de dir-te que... per molts anys.

[living in my head]

Noms

A sobre el meu llit hi ha divuit llibres de noms de deu llengües diferents (perquè en lloc de buscar botigues de souvenirs, quan volto pel món busco llibreries), un treball de recerca sobre els antropònims dels anglesencs (perquè em va encantar passar-me un estiu entre papers esgrogueïts) i un treball sobre la morfologia dels hipocorístics catalans (perquè m'agrada parlar de coses que no interessen a ningú). M'encanten els noms i no sabria pas dir per què.

Visions

He vist un home groc, unes ulleres roses, dos parells d'ulls verds, una dona vestida de Papagena, cent-cinquanta samarretes blaugrana de tres talles i sis temporades diferents, un noi amb un lloro a l'espatlla dreta i una noia amb una rata a la mà esquerra, mitja Sagrada Família ennuvolada, una maleta de color pistatxo (festuc), un home xop de dalt a baix, un paraigua punxegut, una nena que plorava, el fill il·legítim d'en Bob Marley i el bessó perdut d'en Chris Martin, una àvia xinesa adormida al metro, gotes de pluja a la finestra d'un tren de rodalies, una parella que discutia, gots verd fluorescent, un món paral·lel, un japonès fent fotos a la torre Agbar i dos alemanys intentant pronunciar Palau Reial, una esquena, una dansa inversemblant, un tutú negre, unes ulleres de fa vint anys sense vidres, un banc al terrat de la Colometa, unes sabates amb lluentons platejats, una criatura que s'ha descobert les mans, una jaqueta de quadres escocesos, un braç ple de gargots, una nevera de finals de setmana, un durum de vedella, la protagonista d'un còmic manga, un rellotge que no caminava, un sobre blanc, un boig amb gavardina i un bolígraf-cigar a la mà, una actriu sortida d'una pel·lícula dels anys vint, unes botes d'aigua taronges, vint persones que parlaven vuit llengües que no conec i dues nectarines vermelles en un plat blanc.

Esclat (tres de cinc)

Som tan petits i, alhora, tenim certes coses tan grans, que no ens en sabem avenir. Ahir l'univers va fer un regal a l'autoestima de les coses petites. Ahir, hi va haver un esclat d'eufòria que, per fi!, va poder ser ben de veritat.


Les pilotes de goma i les celebracions multitudinàries no casen. La força s'ha de saber fer servir i el noi del nas trencat i la cara tacada de vermell no en tenia cap culpa, del que haguessin fet els altres. Estic indignada.

Música-somriure

Si em passa que, per despistada, no puc aconseguir la meva dosi diària de música directa al cervell, els meus nivells d'angoixa pugen fins a límits poc recomanables.

O si em passa que, per golafre i perquè sé que n'hi ha tanta que encara no he escoltat que no me l'acabaria ni amb tres vides de gat, començo a engolir música sense mastegar, sense respirar i sense temps per pair, acabo per empatxar-me i llavors m'he d'aturar per mirar de digerir-ne ni que sigui una mica (amb el menjar no s'hi juga, ja se sap).

Però si em passa que, perquè la música és inexplicable, sento una cançó que em deixa bocabadada, una lletra que se'm grava al cervell o una melodia que em posa la pell de gallina, aquella música ja me la sento una mica meva i me la faig banda sonora del dia.

I, encara, si a vegades em passa que, per la genialitat de certes ments privilegiades, tinc la sort de sentir músiques que, simplement, em fan somriure, de tan senzilles i tan petites i tan de veritat que són, llavors, ni que sigui per un moment i encara que quedi cursi dir-ho, sóc feliç.

El primer dia que vaig escoltar Manel em va fer precisament aquesta sensació: no sabia si era un disc o un somriure, i quan es van acabar les cançons, vaig fer que tornessin començar perquè no desaparegués aquell benestar. I les he sentides totes tants cops que ja les hauria d'haver avorrit. Però en lloc d'això, ahir, en una plaça plena de cadires que feien nosa i de gent que frisava per acostar-se més a l'escenari, vaig cantar, vaig ballar, vaig xiular, vaig aplaudir, vaig somriure, vaig riure i vaig ser feliç com si fos la primera vegada que sentia aquelles cançons que, quan es van acabar, hauria volgut que tornessin a començar.

No sabria quina cançó triar, però tots sabem que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, no?

I perdoneu-me la carrinclonada. Són coses de la música-somriure.

Pensar

Escoltar música, llegir, mirar pel·lícules, anar al teatre, anar a concerts, viatjar, pensar, parlar, callar, somiar. Escriure, escriure molt, escriure compulsivament. I pensar, pensar massa, pensar a totes hores, pensar en tot i tenir ganes de tenir sempre a la mà aquesta llibreta i un boli, perquè els pensaments fugen, són ràpids, com el vent que avui ja no bufa, i no vull que se m'escapi res, perquè penso tant que vull que algun dia pensis el que ara penso. I com més penso més escric, i com més escric més penso. I potser em tornaré boja, de tant pensar i tant escriure, i tant pensar en el que escric i tant escriure el que penso, escriure el que vull pensar, pensar el que vull escriure, escriure el que vol dir escriure i el que vol dir pensar. Posar algun punt, de tant en tant. Respirar. Però pensar, encara...

I penso, penso, penso i no tinc ganes de dir res, perquè el que penso només es pot escriure. Si ho digués seria ben diferent. Si ho digués, desapareixeria.

[11/02/09]

'Unless they jam, run out of ammunition, or get so hot they melt,' Robert Jordan said in English.
'What do you say?' Anselmo asked him.
'Nothing,' Robert Jordan said. 'I was only looking into the future in English.'

For whom the bell tolls, Ernest Hemingway.

Silenci

No entenc res, i com que al meu cap hi ha una batalla campal d'idees que no es posen d'acord, em sembla que val més que calli i ho deixi per un altre dia.


Pas de mots, aujourd'hui.
Le silence et réfléchir, c'est tout.


[un jour je partirai sans me poser de questions]

Primavera

Girona m'enamora amb flors i sense flors, m'encanten les sardanes i em meravellen les Sardanes de Corda de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà.

Esclat (dos de cinc)

La ciutat es preparava per emmudir en un silenci carregós, ple de mals humors i de ja-deia-jos. Mentre esperava el xiulet, complia al peu de la lletra les exigències del procés de mentalització, del tot imprescindible: buidava les ampolles a glops curts i enfurismats, resistia heroicament la coïssor envermellida dels reveixins (ja no li quedava cap ungla per mossegar, és clar) i, encara que de tant en tant se li escapés algun renec indignat, es contenia i remugava en veu molt baixa. Com que tot estava perdut i era una ciutat assenyada, sabia que el millor que podia fer era maleir-se els ossos a si mateixa i repetir-se que ja n'hi havia prou de suportar el fum del tabac, la calor de l'energia malgastada, l'aire inexistent i la necessitat exasperant (i inútil) de no decaure. S'ha acabat, es va dir tot fregant-se els ulls, mai més.

Però llavors, ah, llavors! Llavors la ciutat es va tornar pólvora i va esclatar. Va esclatar, de primer, en crits incrèduls i ulls com taronges. Tot seguit, en abraçades desconegudes i rialles escandaloses. I, al cap d'uns segons, en esbufecs alleugerits i adrenalina en quantitats industrials. La ciutat tenia prou pólvora per esclatar cent mil vegades més, si calia, i es va convertir tota ella en un esclat. Un esclat d'eufòria, de foc, de cava, de cridòria, de somriures gegants, de salts, de clàxons, de banderes, d'expectació acumulada, d'himnes, de trucades, de cants improvisats, de felicitat extrema i absoluta i col·lectiva...! La ciutat es va moure amb un ritme únic, es va envair els carrers amb l'alegria de saber-se valenta i va pensar que la festa tot just havia començat. La ciutat va esclatar i la nit va decidir ser d'estiu per donar-li la raó.

Fam

De paciència, feia molt que no li'n quedava ni una engruna i, de mandra, en guardava tan sols un grapat que feia servir per a les foteses inevitables del dia a dia.

Al rebost, en canvi, se li havien acumulat deu sacs d'avidesa, una dotzena de quintars de deler, prop de vint mallals de set, vuitanta-vuit unces de voracitat, mig miler de lliures d'entusiasme i milions d'embostes de somnis i desitjos ficats en unes àmfores gregues que feien goig de veure.

Tenia tantes ganes de menjar-se el món que corria el risc d'ennuegar-se.

[que ja sé respirar]

A poc a poc i bona lletra

Aquesta tarda, segurament per culpa d'Obabakoak (que fa molts i molts dies que l'arrossego perquè se m'està fent llarg i pesat, però com que sóc tossuda de mena me'n llegiré fins l'última paraula), he decidit que volia escriure un conte.

Però aquestes coses volen el seu temps. És com la massa dels brunyols (així amb erra, que si no, no són tan bons): s'ha de deixar reposar i esperar que pugi.

Sé perfectament que només faig que escriure bajanades. La d'avui és una excusa per dir matafaluga, que deu ser la paraula amb l'olor més dolça de tot el diccionari.

Somnis

Aquest matí, en aquell moment en què no estàs ni despert ni adormit, sinó que ets un mig mig, he tingut un somni. No el recordo, però recordo que era molt bonic i que no volia que s'acabés. Als somnis hi hauria d'haver la possibilitat de fer un to be continued...!

[will you be in my dreams tonight?]






(Algun dia trobaré una paraula més bonica que bonic per descriure les coses boniques...)

Petites revolucions

El món havia arribat a creure's invencible i les coses petites, bah!, no tenien cap importància. Però a casa meva la llet ja no es compra al supermercat: ara omplim ampolles reutilitzables de llet amb gust de llet d'una màquina que omple directament el pagès. Petites revolucions i cues molt llargues, us ho podeu ben creure.

I avui aquest país se n'anirà a dormir enmig d'una eufòria col·lectiva en forma de número 6. Una altra d'aquellas pequeñas cosas que cantava Serrat.

[we'll aim for the stars]

La clau

Quan la clau va aparèixer entre papers i monedes, desconeguda i en una butxaca inesperada (tan inesperada que va estar molt a punt de caure i potser desaparèixer, per insabuda) no va saber si riure amb un riure histèric o plorar amb un plor esgotat.

No li feien pas falta més misteris per resoldre, aquella setmana. Els últims dies eren un garbuix d'imatges borroses, de converses que només recordava a mitges (per sort o per desgràcia, encara no ho havia decidit) i de confusió. L'última cosa que necessitava era una clau que no sabia ni què obria, ni de qui era, ni com o quan havia anat a parar a la seva butxaca.

Va deixar la clau a sobre la taula. Era platejada, petita i rodona. Una clau com qualsevol altra, amb una sola pista que no resolia res: el número de telèfon de la ferreteria on l'havien tallat, que limitava les possibilitats de procedència a la meitat de la seva vida.

Se la va mirar i remirar durant hores. Va intentar recordar, però no se'n va sortir. Cap cara, cap veu, cap gest. Cap explicació. Com si això volgués dir res.

Les coses passen. I normalment passen perquè han de passar. Tot té un motiu: les causes, els efectes, els començaments, els finals. Però això no vol pas dir que els motius tinguin cap explicació.

Va arribar a la conclusió que, segurament, com tot el que havia passat aquells últims dies, simplement arribaria un dia que ja no ho recordaria. No en trauria mai l'entrellat. S'hauria de limitar a acceptar-ho. Amb una diferència: la clau no deixaria d'existir; la resta, per sort, s'esvairia.