Som tan petits i, alhora, tenim certes coses tan grans, que no ens en sabem avenir. Ahir l'univers va fer un regal a l'autoestima de les coses petites. Ahir, hi va haver un esclat d'eufòria que, per fi!, va poder ser ben de veritat.
Les pilotes de goma i les celebracions multitudinàries no casen. La força s'ha de saber fer servir i el noi del nas trencat i la cara tacada de vermell no en tenia cap culpa, del que haguessin fet els altres. Estic indignada.
Les pilotes de goma i les celebracions multitudinàries no casen. La força s'ha de saber fer servir i el noi del nas trencat i la cara tacada de vermell no en tenia cap culpa, del que haguessin fet els altres. Estic indignada.
Ja n'he sentit alguna cosa... i em fa ràbia, perquè m'agradaria anar a Canaletes aquests dies, però entre haver d'agafar l'autobús i veure que passa això...
ResponEliminaD'acord, et volia demanar abans si havies anat a Canaletes o no...
ResponEliminaAhir em vaig decebre tantíssim, amb les empentes d'aquesta gent que se suposa que ens protegeix, crits, ordres, i com miraven quan carregaven l'escopeta! Hauria plorat de ràbia! Quin final més fastigós per una nit tan maca.
Jo també estic indignada, avui. Almenys vaig poder pujar a la font (abansa que fessin agenollar amb les mans al cap els que van pujar-hi darrera meu, "ha començat la descàrrega policial").
OLE...
Angie
El pitjor de tot és que les pilotes les van disparar contra la parada del bus del meu carrer! Allà no hi havia merders! Ningú feia res que no es pogués fer! (A part de cantar i saltar com bojos, clar!) Va anar d'un pèl que no ens toquessin! :S
ResponElimina