Esclat (dos de cinc)

La ciutat es preparava per emmudir en un silenci carregós, ple de mals humors i de ja-deia-jos. Mentre esperava el xiulet, complia al peu de la lletra les exigències del procés de mentalització, del tot imprescindible: buidava les ampolles a glops curts i enfurismats, resistia heroicament la coïssor envermellida dels reveixins (ja no li quedava cap ungla per mossegar, és clar) i, encara que de tant en tant se li escapés algun renec indignat, es contenia i remugava en veu molt baixa. Com que tot estava perdut i era una ciutat assenyada, sabia que el millor que podia fer era maleir-se els ossos a si mateixa i repetir-se que ja n'hi havia prou de suportar el fum del tabac, la calor de l'energia malgastada, l'aire inexistent i la necessitat exasperant (i inútil) de no decaure. S'ha acabat, es va dir tot fregant-se els ulls, mai més.

Però llavors, ah, llavors! Llavors la ciutat es va tornar pólvora i va esclatar. Va esclatar, de primer, en crits incrèduls i ulls com taronges. Tot seguit, en abraçades desconegudes i rialles escandaloses. I, al cap d'uns segons, en esbufecs alleugerits i adrenalina en quantitats industrials. La ciutat tenia prou pólvora per esclatar cent mil vegades més, si calia, i es va convertir tota ella en un esclat. Un esclat d'eufòria, de foc, de cava, de cridòria, de somriures gegants, de salts, de clàxons, de banderes, d'expectació acumulada, d'himnes, de trucades, de cants improvisats, de felicitat extrema i absoluta i col·lectiva...! La ciutat es va moure amb un ritme únic, es va envair els carrers amb l'alegria de saber-se valenta i va pensar que la festa tot just havia començat. La ciutat va esclatar i la nit va decidir ser d'estiu per donar-li la raó.