divendres, 29 de maig del 2009

Esclat (cinc de cinc)

És veritat: hi ha coses més importants, els problemes que teníem abans de tanta celebració no han pas desaparegut i jo avui només tinc un fil de veu.

Però he sentit a dir que fins i tot els sismògrafs van percebre els esclats d'eufòria i sé que vaig caminar per carrers plens a vessar de cares il·lusionades i córrer enmig d'una multitud que només volia acostar-se una mica més a aquella gespa impacient que per unes hores va ser el centre de l'univers. Recordo dos colors que es van apoderar de la meva retina i cants i crits pletòrics, i encara se'm posa la pell de gallina quan penso en aquell estadi immens pràcticament a les fosques, ple d'una energia encomanadissa i infatigable, de milers de flaixos que es disparaven alhora i de veus emocionades que, des del mig del camp o des del seient més allunyat de l'última grada, s'agraïen mútuament una gesta que pocs creien factible.

Em sembla que el món ja és prou complicat i no penso ser pas jo qui renunciï a participar d'aquesta alegria que es respira pertot!

Espero recordar per sempre més el dia que vaig veure somriure una ciutat.



1 comentari:

  1. m'ha encantat l'última frase... és increïble i molt emocionant el que ha estat passant aquests dies, i no dic futbolísticament sinó sobretot, tots aquests sentiments q expliques.. :_)

    ResponElimina