Música-somriure

Si em passa que, per despistada, no puc aconseguir la meva dosi diària de música directa al cervell, els meus nivells d'angoixa pugen fins a límits poc recomanables.

O si em passa que, per golafre i perquè sé que n'hi ha tanta que encara no he escoltat que no me l'acabaria ni amb tres vides de gat, començo a engolir música sense mastegar, sense respirar i sense temps per pair, acabo per empatxar-me i llavors m'he d'aturar per mirar de digerir-ne ni que sigui una mica (amb el menjar no s'hi juga, ja se sap).

Però si em passa que, perquè la música és inexplicable, sento una cançó que em deixa bocabadada, una lletra que se'm grava al cervell o una melodia que em posa la pell de gallina, aquella música ja me la sento una mica meva i me la faig banda sonora del dia.

I, encara, si a vegades em passa que, per la genialitat de certes ments privilegiades, tinc la sort de sentir músiques que, simplement, em fan somriure, de tan senzilles i tan petites i tan de veritat que són, llavors, ni que sigui per un moment i encara que quedi cursi dir-ho, sóc feliç.

El primer dia que vaig escoltar Manel em va fer precisament aquesta sensació: no sabia si era un disc o un somriure, i quan es van acabar les cançons, vaig fer que tornessin començar perquè no desaparegués aquell benestar. I les he sentides totes tants cops que ja les hauria d'haver avorrit. Però en lloc d'això, ahir, en una plaça plena de cadires que feien nosa i de gent que frisava per acostar-se més a l'escenari, vaig cantar, vaig ballar, vaig xiular, vaig aplaudir, vaig somriure, vaig riure i vaig ser feliç com si fos la primera vegada que sentia aquelles cançons que, quan es van acabar, hauria volgut que tornessin a començar.

No sabria quina cançó triar, però tots sabem que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, no?

I perdoneu-me la carrinclonada. Són coses de la música-somriure.