Explosió

Quan va entrar-hi, una esgarrifança li va recórrer l'esquena i mirés on mirés només veia records. Records propers i records llunyans, records dolços i records amargs, records confusos, records eufòrics, records apàtics, records estrambòtics, records lúcids, records irreals, records que s'anaven apilonant al bell mig d'aquell lloc tan gran i tan fred, barrejats, desordenats, en plena revolta de la memòria, amenaçadors. Més horroritzat que no pas encuriosit, va voler empènyer la muntanya de records ben enllà, cap a la porta, cap a fora, fins on no els hagués de veure, però de seguida es va adonar del seu error, perquè tot de cop aquell lloc li va anar a parar a les mans: una caixa de vidre plena de records que, ara que els veia de prop se n'adonava, s'havien tornat bombes incendiàries. A vegades els llocs t'exploten a les mans i llavors l'ona expansiva t'omple els pulmons de metralla i et talla la respiració.

[Wrecking Ball]

Immobilisme

Voltes, voltes. Voltes daurades, líquides, envidrades, fins que obro els ulls. Que les coses només giren quan em quedo quieta, quan no escolto i no sento i no veig i no miro i no parlo i no dic. I a partir d'ara mateix decideixo vomitar paraules inconsistents. Consciència? Immobilitat. No és que tot sigui gris, ja, no, clar. Però jo sí. I al capdavall la grisor em mareja i em fa venir mal de cap i jo ja no sóc jo: jo només sóc una peça que funciona mecànicament, jo només sóc un acte reflex. M'aixeco, no em desperto que només ho faig veure, arribo que ni per tu ni per mi, crido, actuo, retallo, pinto, esbufego, que malament que em cauen petits com són, els atrapo, m'amago, aplaudeixo, renyo, me'n vaig escales avall lluny ben lluny, menjo, em vesteixo de jo, em socialitzo sense sobrepassar els límits físics i humans preestablerts i aparentment invariables. Intocables. Infranquejables. Insuportables. A vegades desconnecto, perquè de fet no ens interessem. Sovint em queixo, i si ho faig per vici o perquè toca, a tu t'és igual. I m'avorreixo, molt i tothora, que és un sempre relatiu. De mi perquè només sóc voltes i voltes que no porten enlloc, de tu perquè no sé qui ets ni què penses ni a què jugues i d'ells perquè sí que sé qui són, que són els mateixos de sempre i són que res no canvia. Res de res de res de res. Com les taules del bar, que porten escrites a la brutícia generacions acumulades d'estaticisme congènit.

Divuit

Cara vermella, que faries un forat a terra i au. I cridaries: ni històries de núvols ensucrats ni manipulacions, que potser no us vull ni sentir, que potser ja en tinc prou amb mi mateixa! Respira fondo, et dius, compta fins a deu, o fins a deu mil, o fins a deu milions, que tenim temps. Mira, tot brilla i a mi m'és ben igual, penses, quedar-me aquí o sortir i fer veure que. Que tremoles? Fugir, fugir, fugir, què tens, que només penses en fugir? I va, deixa-ho anar, que només et faltaria aquesta. Sí, diga-ho. Ben alt. Xiscla. Brama: ei, tu, tu, sí, tu, no facis veure que no em sents!

[Oh! You lost it...]

Infinitivitzar

Sobreviure enmig d'una munió de peus potencialment esclafadors. Submergir-se en la hipnosi giravoltant dels mons grocs suspesos en l'aire. Simular un interès mínim per l'entorn humà. Segar l'impuls estúpid d'enfilar-se pels troncs inacabables. Serrar les dents. Sospesar els pros i els contres de la situació. Sulfatar-se les idees amb líquid amargant. Sil·labejar punt per punt el pla d'actuació. Sufocar la indignació irracional, innecessària i intrínseca. Singlotar els efectes del líquid amargant. Segrestar la llum irreal de les altures. Sotmetre a votació secreta el projecte de llei. Silenciar-se els crits. Segellar el pacte vinculant. Sucumbir al volum excessiu. Sentenciar la desídia de les nits desganades. Sincopar.

Engabiada

És una gàbia. Els barrots són transparents i pot ser que no la vegis, però és una gàbia, no t'enganyis. És una gàbia i és plena de la mateixa gent de sempre, les mateixes converses de sempre, els mateixos llocs de sempre, les mateixes burles de sempre, les mateixes cançons dolentes de sempre. És una gàbia que fa que tinguis ganes de viure dins d'una sèrie americana (enmig dels nens rics, els vestits impossibles i els drames constants i ridículs) o en aquella ciutat on parlen amb un accent estrany i incomprensible (et pensaves que ja no el trobaves a faltar, no?). És una gàbia i avui tens claustrofòbia. Has preguntat si algú havia vist la sortida?

[the city's no longer mine]