Immobilisme

Voltes, voltes. Voltes daurades, líquides, envidrades, fins que obro els ulls. Que les coses només giren quan em quedo quieta, quan no escolto i no sento i no veig i no miro i no parlo i no dic. I a partir d'ara mateix decideixo vomitar paraules inconsistents. Consciència? Immobilitat. No és que tot sigui gris, ja, no, clar. Però jo sí. I al capdavall la grisor em mareja i em fa venir mal de cap i jo ja no sóc jo: jo només sóc una peça que funciona mecànicament, jo només sóc un acte reflex. M'aixeco, no em desperto que només ho faig veure, arribo que ni per tu ni per mi, crido, actuo, retallo, pinto, esbufego, que malament que em cauen petits com són, els atrapo, m'amago, aplaudeixo, renyo, me'n vaig escales avall lluny ben lluny, menjo, em vesteixo de jo, em socialitzo sense sobrepassar els límits físics i humans preestablerts i aparentment invariables. Intocables. Infranquejables. Insuportables. A vegades desconnecto, perquè de fet no ens interessem. Sovint em queixo, i si ho faig per vici o perquè toca, a tu t'és igual. I m'avorreixo, molt i tothora, que és un sempre relatiu. De mi perquè només sóc voltes i voltes que no porten enlloc, de tu perquè no sé qui ets ni què penses ni a què jugues i d'ells perquè sí que sé qui són, que són els mateixos de sempre i són que res no canvia. Res de res de res de res. Com les taules del bar, que porten escrites a la brutícia generacions acumulades d'estaticisme congènit.