És una gàbia. Els barrots són transparents i pot ser que no la vegis, però és una gàbia, no t'enganyis. És una gàbia i és plena de la mateixa gent de sempre, les mateixes converses de sempre, els mateixos llocs de sempre, les mateixes burles de sempre, les mateixes cançons dolentes de sempre. És una gàbia que fa que tinguis ganes de viure dins d'una sèrie americana (enmig dels nens rics, els vestits impossibles i els drames constants i ridículs) o en aquella ciutat on parlen amb un accent estrany i incomprensible (et pensaves que ja no el trobaves a faltar, no?). És una gàbia i avui tens claustrofòbia. Has preguntat si algú havia vist la sortida?
[the city's no longer mine]
[the city's no longer mine]
Em sembla que les ciutats d'accents estranys i incomprensibles les trobarem a faltar sempre, encara que sigui de forma intermitent, per tot el que representen.
ResponEliminaAi, la gàbia de la rutina... (there's sadness written on every corner fa molt per aquests carrers)
som tots dins la gàbia o fem tots la gàbia?????
ResponElimina(ja ho sé, i què? jo passo)
COM VOLS ESCAPAR D?UNA GÂBIA QUE NO TE BARROTS???? NO POTS
Ester
Sí que té barrots! Passa que no els veus... no són físics, són mentals, temporals, però existeixen! (Avui una nena m'ha preguntat que què era infinit... fan preguntes molt profundes, aquesta mainada.)
ResponElimina