Pols

Hi ha dies que s'esquerden mil vegades, per mil punts diferents, amb mil conseqüències inesperades. Sóc aquí, quieta, immòbil, aparentment apàtica i com si res no hagués canviat, però no. Què més voldria. Per una vegada, què més voldria. Tinc un nus a la gola, de tants desconcerts mal verbalitzats. Alguns vaig escopir-los, i sempre en els moments menys adequats. Em sap greu. Però, vols que t'ho digui, he començat a veure estavellar-se contra un mur amb prou feines perceptible bocinets molt menuts d'alguna cosa molt meva però que tampoc no sé anomenar. I, a més a més, ja fa dies que aquest lloc tan nostre, tan com sempre, tan perpetu, és massa buit de res que realment importi. Massa buit i prou, de fet. Arrasat i devastat, víctima d'alguna mena d'antiteoria cosmològica perversa. Pertot hi ha pols, petites partícules del que va ser. Ens hem tornat pol·len, una dèria conqueridora empesa pel vent sorrut, i ara mateix, aquí, només hi veig rastres. És la primavera, un altre cop, però potser una mica més: rajos espessos que xisclen verds i grocs i liles nounats amb una sobrecàrrega d'energia que atabala. Brilla molt i m'escau ben poc, perquè tinc els dintres atuïts per l'escalfor de primera hora de la tarda i l'aparença esmolada. Però, amb tot, ara sé que he après a ser indivisible, a fer-me contínua, a no redefinir-me segons l'estació o segons el medi, i aquí és on et guanyo.

[entre que ho veig i ho entenc]

Episodi

Penso en cadascuna de les vegades que hem caminat pel mig del carrer i segueixo sense entendre la incapacitat generalitzada per arribar a alguna cosa que s'assembli a la perfecció. Són hores que puc comptar amb els dits d'una mà, com aquell qui diu, però estic plàcidament alterada (la comoditat em resulta d'allò més absurda) i als racons foscos les idees se m'exalten. Tancar la porta i llençar la clau, o que s'acabin les fugides, les preguntes a mig fer, les evasives, les incògnites... Que s'acabi no saber la teva versió de la no-història, que em costa de creure't impassible i vull sentir-te-la explicar. Perquè ara quan tanqui el llum l'habitació serà de verd de plàstic, fluorescent de la cuina dels veïns, lletja, i just quan tanqui la llibreta se m'acudirà exactament què dir-te i què fer per sortir d'aquest espiral ferotge, però demà al matí ja no ho recordaré, així que bah. Seguiré inventant-me mil versions amb finals més feliços i il·luminacions més cinematogràfiques mentre em persegueixes en aquesta olor que va instal·lar-se als meus narius sense contemplacions de cap mena. Si els altres paressin de fer-me preguntes que jo també em faig i no hagués de contenir tants impulsos primaris podria centrar-me en visualitzar el punt del circuit on el sistema falla, on la connexió es perd, on dos i dos no fan quatre, on no hi ha respostes correctes. Construcció, deconstrucció i au-tornem-hi-que-no-ha-estat-res. Amb els finals jo m’hi perdo i t’has construït una muralla tan alta que no puc desxifrar-te els moviments, així que, mira, em disperso. Tanta serenor desemboca inevitablement en certs atacs de còlera i en divagacions pseudoromàntiques per culpa de no haver vist certs camins de petjades a la neu.

[shush!]

Neutralització

Per avui, apago el món. Sense respirar, el silenci de ningú. L'objectiu és desactivar les bombes, neutralitzar les causes, impossibilitar els efectes. Sóc tríptica, ulls de sorra i la sal de les pipes en una tassa de llet molt freda. I què? I molt. I molt. I molt... La idea és travessar oceans i deixar de veure't com un vespre, just després que el sol s'hagi amagat, però no vulguis que una cosa expliqui l'altra, perquè no. Enlluernes perquè ets això, una terra de foscor indecisa i un cel de llum neta i llavors, entremig, tot de foc negre i siluetes impol·lutes i una concreció sense precedents. M'he de tornar claror diürna i absoluta, però. Març que promet abril, convicció, cap història que vulgui explicar-te. Desbastiré les muntanyes d'acumulacions i, de debò, no somriguis, si no en tens ganes. Amaga tanta simpatia ben lluny de mi, si saps que tard o d'hora t'acabaràs disfressant de punyalada. Peso tres tones, sóc de ferro forjat, de pòrtland humit, de roure massís, de marbre blanc... Au, va! Que sóc una falsificació i ho sap tothom! El fum d'un pes incorpori. Però em faré créixer esperances entre les barres i pensaré tus que pensaran jos. Hauré parat d'espiar-te les mires i ja no maleiré finestres obsoletes que deixen passar milers de corrents d'aire. És clar que també podria aparèixer una tremolor sobtada que, tot d'una, fes que et decidissis. Hi hauria passos en ferm —res d'arenes movedisses ni de zones de turbulències—, camins assossegats i arbres nous, nascuts ben frescos. I aleshores jo voldria i tindria moltes coses, i en acabat em despertaria. Per això val més que, per ara, em quedi a la possibilitat del Gran Nord, fred i europeu a les Amèriques i amb minuts menys escassos per a una independència vital.

[tell each other everything]