Pols

Hi ha dies que s'esquerden mil vegades, per mil punts diferents, amb mil conseqüències inesperades. Sóc aquí, quieta, immòbil, aparentment apàtica i com si res no hagués canviat, però no. Què més voldria. Per una vegada, què més voldria. Tinc un nus a la gola, de tants desconcerts mal verbalitzats. Alguns vaig escopir-los, i sempre en els moments menys adequats. Em sap greu. Però, vols que t'ho digui, he començat a veure estavellar-se contra un mur amb prou feines perceptible bocinets molt menuts d'alguna cosa molt meva però que tampoc no sé anomenar. I, a més a més, ja fa dies que aquest lloc tan nostre, tan com sempre, tan perpetu, és massa buit de res que realment importi. Massa buit i prou, de fet. Arrasat i devastat, víctima d'alguna mena d'antiteoria cosmològica perversa. Pertot hi ha pols, petites partícules del que va ser. Ens hem tornat pol·len, una dèria conqueridora empesa pel vent sorrut, i ara mateix, aquí, només hi veig rastres. És la primavera, un altre cop, però potser una mica més: rajos espessos que xisclen verds i grocs i liles nounats amb una sobrecàrrega d'energia que atabala. Brilla molt i m'escau ben poc, perquè tinc els dintres atuïts per l'escalfor de primera hora de la tarda i l'aparença esmolada. Però, amb tot, ara sé que he après a ser indivisible, a fer-me contínua, a no redefinir-me segons l'estació o segons el medi, i aquí és on et guanyo.

[entre que ho veig i ho entenc]