Penso en cadascuna de les vegades que hem caminat pel mig del carrer i segueixo sense entendre la incapacitat generalitzada per arribar a alguna cosa que s'assembli a la perfecció. Són hores que puc comptar amb els dits d'una mà, com aquell qui diu, però estic plàcidament alterada (la comoditat em resulta d'allò més absurda) i als racons foscos les idees se m'exalten. Tancar la porta i llençar la clau, o que s'acabin les fugides, les preguntes a mig fer, les evasives, les incògnites... Que s'acabi no saber la teva versió de la no-història, que em costa de creure't impassible i vull sentir-te-la explicar. Perquè ara quan tanqui el llum l'habitació serà de verd de plàstic, fluorescent de la cuina dels veïns, lletja, i just quan tanqui la llibreta se m'acudirà exactament què dir-te i què fer per sortir d'aquest espiral ferotge, però demà al matí ja no ho recordaré, així que bah. Seguiré inventant-me mil versions amb finals més feliços i il·luminacions més cinematogràfiques mentre em persegueixes en aquesta olor que va instal·lar-se als meus narius sense contemplacions de cap mena. Si els altres paressin de fer-me preguntes que jo també em faig i no hagués de contenir tants impulsos primaris podria centrar-me en visualitzar el punt del circuit on el sistema falla, on la connexió es perd, on dos i dos no fan quatre, on no hi ha respostes correctes. Construcció, deconstrucció i au-tornem-hi-que-no-ha-estat-res. Amb els finals jo m’hi perdo i t’has construït una muralla tan alta que no puc desxifrar-te els moviments, així que, mira, em disperso. Tanta serenor desemboca inevitablement en certs atacs de còlera i en divagacions pseudoromàntiques per culpa de no haver vist certs camins de petjades a la neu.
[shush!]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada