La clau

Quan la clau va aparèixer entre papers i monedes, desconeguda i en una butxaca inesperada (tan inesperada que va estar molt a punt de caure i potser desaparèixer, per insabuda) no va saber si riure amb un riure histèric o plorar amb un plor esgotat.

No li feien pas falta més misteris per resoldre, aquella setmana. Els últims dies eren un garbuix d'imatges borroses, de converses que només recordava a mitges (per sort o per desgràcia, encara no ho havia decidit) i de confusió. L'última cosa que necessitava era una clau que no sabia ni què obria, ni de qui era, ni com o quan havia anat a parar a la seva butxaca.

Va deixar la clau a sobre la taula. Era platejada, petita i rodona. Una clau com qualsevol altra, amb una sola pista que no resolia res: el número de telèfon de la ferreteria on l'havien tallat, que limitava les possibilitats de procedència a la meitat de la seva vida.

Se la va mirar i remirar durant hores. Va intentar recordar, però no se'n va sortir. Cap cara, cap veu, cap gest. Cap explicació. Com si això volgués dir res.

Les coses passen. I normalment passen perquè han de passar. Tot té un motiu: les causes, els efectes, els començaments, els finals. Però això no vol pas dir que els motius tinguin cap explicació.

Va arribar a la conclusió que, segurament, com tot el que havia passat aquells últims dies, simplement arribaria un dia que ja no ho recordaria. No en trauria mai l'entrellat. S'hauria de limitar a acceptar-ho. Amb una diferència: la clau no deixaria d'existir; la resta, per sort, s'esvairia.