Cosmos

Surto a buscar un futur que no sé on dormirà i no acabo de veure'm amb cor d'allunyar-me d'aquesta Barcelona que, vulguis que no, he après a estimar-me: cops de patí a Plaça Universitat, la calma farcida de turistes de Rambla Catalunya, busos i cinemes a la Gran Via, el Passeig de Gràcia majestuós i una mica fanfarró, Pelai odiós i evasiu, la rotunditat de Tallers, el principi d'un Raval que sé que no conec, la Rambla amb flors i estàtues (com l'enyoro!), el laberint del Gòtic, el Portal de l'Àngel o la massificació consumista, el Born mig màgic a escapades, la grisor d'Urquinaona que ja és frontera...

Me l'he feta meva i en el fons no tinc gaires ganes de marxar-ne, d'aquesta Barcelona que és tenir-ho tot a cinc minuts i que és sentir-se una mica al centre de l'univers i que no pot deixar mai de sorprendre't. Aquesta Barcelona que a les vuit del matí et diu bon dia sempre amb les mateixes cares, les mateixes veus i els mateixos gestos familiars, però que, més enllà en el dia, és sempre diferent, sempre canviant, sempre nova i radiant i curiosa i incessant i plena de vida exaltada: cosmos inquiet, tan petit i tan gran, tan propi i tan aliè, tan sabut i tan desconegut!



[Mira que no m'ha agradat mai, l'acordió, però Astor Piazzolla em té el cor robat.]