Hi ets sense ser-hi, presència intermitent. Verd, vermell, blanc i negre: gris. Els crits de les no-paraules, que acumulen dramatisme innecessari. Em dibuixo a la ment situacions que seran o violentes o absurdes, o totes dues coses. I tot per no parlar. La pantalla massa freda, la ciutat massa gran. Busco i evito, guerra i pau interiors, les treves no existeixen, el terra tremola i m'esclaten els timpans. Dir-ho tot amb un gest, amb una mirada sense espectadors, i ja està. Tiptoe-smile, tiptoe-smile. Impaciència de vida, anhel del món que són dues lletres, i quina bestiesa, voler que es descobreixi tot.
divendres, 5 de juny del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
M'ha agradat molt, i en realitat és força el que pensava quan vaig escriure allò ahir, o sigui que suposo que últimament ens llegim una mica la ment :)
ResponEliminaI això de buscar i evitar, de la guerra i pau i de les frases a mitges, és perjudicial però necessari.
Busquem desemmascarar els enigmes, però un cop trobades les solucions ens desencisem i cridem fort que preferiem el dubte i ens aferrem a les il·lusions, perquè com va dir l'Oscar:
ResponElimina- La il·lusió és el primer de tots els plaers.
Bap