Embarbussada

Fa tants dies que acumulo paraules. M'embarbusso mirant de dir coses que ja he dit però encara no he après a dir. Perquè suposo que n'hi hauria d'haver prou dient que pensava en la imminència de no sé ben bé què i que me'n vaig anar a dormir tan enfadada que t'hauria clavat una queixalada i que l'endemà no sabia quina cara fer-te i que a l'hora de la veritat em vaig empassar la ràbia amb una facilitat indignant, però no em serveix. No em serveix perquè el que vull és xiuxiuejar-te el gavadal d'imatges que tinc tancades als punys i recordar-te que primer tot era molt normal, però després ja no tant. Que el món se'ns va fer molt petit, que els llums ens tenien a les fosques, que potser només sabíem mirar i somriure perquè sóc incapaç de recordar les torrentades enriolades de frases endarrerides, que els gots ja només hi eren per tenir les mans ocupades, que vam parar d'escapar-nos, que ni tan sols ens vam fixar en l'estrèpit. I que a vegades ja ens passen, aquestes coses. Encara que tu facis veure que no i jo no sàpiga llegir-te als ulls si aquestes coses són molt o són molt poc.

[noches reversibles]