Nòmada

Em tanco en un silenci que em rebrega els lacrimals -la tràquea, l'esòfag, la vena cava- i que, ah, sí, també em fa escopir dards de bilis i sucs gàstrics. No deu ser estrany que em costi respirar, doncs, i tampoc no m'hauria d'estranyar que un dia d'aquests algú volgués fer-me una cara nova. Que quan no tinc un ai tinc una ceba, que diuen, i que quan sóc aquí vull ser allà i quan sóc allà vull ser aquí, tot i que no sé mai on és aquí i on és allà, que ja té mèrit, també. Deu ser per això que vaig deixar de comprar-me els bitllets d'anada i tornada, perquè no sabia pas mai què era l'anada i què la tornada. Que com que d'aquí a allà hi ha la mateixa distància que d'allà a aquí i de totes maneres tant és que sigui aquí com que sigui allà, que sempre busco i mai no trobo, tant pot ser que aquí sigui aquí i allà sigui allà, com que aquí sigui allà i allà sigui aquí, com que ni aquí ni allà no siguin aquí ni siguin allà, i embolica que fa fort. Que tot em sembla fugir i tot em sembla una trampa, i deu ser que sóc com el cul d'en Jaumet i a més a més exigent, intransigent i repel·lent. I si desbarro, més que no pas parlar, és només perquè em fa una por terrible pensar que potser algun dia ja no serà acceptable utilitzar aquí i allà com a conceptes impunement intercanviables i ja no podré dir aquí sense que això m'impedeixi de fugir cap allà quan tingui ganes de dir que allà i aquí i no pas aquí i allà, o a la inversa. M'enteneu, què vull dir?

[D'You Know What I Mean]