El despertador. Sona a les vuit, a les vuit i cinc, a dos quarts menys cinc de nou, a tres quarts, a les nou. Pipipipip, pipipipip, pipipipip. Amb la poca paciència que té normalment, si no s'hi estigués tan bé, al llit, ja hauria rebotat el cub escandalós contra la paret. Si algú altre deixés sonar el despertador fins a l'infinit amb tan poca consideració, de fet, tindria ganes de trencar-li la cara.
L'ordinador. És un acte reflex, que trist. Posa els peus a terra, busca les ulleres a les palpentes i prem tres interruptors: el del lladre, el del llum verd pistatxo i el de l'ordinador. Una manera com qualsevol altra de comunicar-se amb el món a (més o menys) primera hora del matí. Elimina mitja dotzena de correus brossa, sospira perquè no ha arribat cap e-mail interessant, llegeix les actualitzacions d'uns quants blocs que segueix d'amagat, fa el tafaner per murs aliens, deixa que el programa de reproducció decideixi la primera cançó del dia i perd el temps durant mitja hora ben bona.
La finestra. Estira el cordó de la cortina i les làmines de plàstic surten disparades i es repleguen al capdamunt, just per sobre del marc. Obre. Ho fa més per costum que per utilitat. Mmmm, les olors (ehem) dels celoberts! Una delícia.
L'esmorzar. Està afamada. Endolla l'espremedor i parteix tres taronges amb un ganivet massa gros però que és l'únic que és prou gros. Rescata un quart de barra de pa del fons del congelador, el fica al torrapà (torradora?, no n'ha dit mai torradora, del torrapà), número 4, décongelation. Omple un got dels grossos de suc, llença la polpa acumulada, esbandeix totes les peces de l'espremedor, passa la baieta pel marbre (que no és de marbre, evidentment). Xuca (suca, si hi insistiu) el pa amb mitja tomata del got que sembla que mai no es buidi, sal, oli, pernil dolç que de fet és gall dindi. Posa aigua a bullir i una bosseta de te caducat des del mes de maig (a Anglaterra el venen més bé de preu, què hi farem) al fons d'una tassa. Engega el televisor (tertúlia de cridaners) i s'entaula. Endrapa: el pa, el suc, un kiwi, un iogurt amb mel, un briox industrial d'aquells que et fan pujar el colesterol només de mirar-te'ls, el te. Encara té un budell buit.
La cuina. Hi ha una muntanya de plats a la pica i una altra a l'escorredor. Al vespre li fa sempre tanta mandra, rentar els plats. Endreça. Se sent el microones dels veïns i hi ha algú que es dutxa. Quines parets més gruixudes. S'arremanga i es treu el rellotge (sense mirar-se'l, no fos cas) i tot seguit engega l'aigua calenta i frega amb un rajolí de sabó verd brillant: plats, gots, una paella, un grapat de coberts, tres tuppers de plàstic desagraïts, les peces de l'espremedor. Sort que avui no s'ha hagut de preparar el dinar! (Els concerts amb la carmanyola a l'esquena fan de mal fer.)
La dutxa. El xampú blau, una avellana de suavitzant al palmell de la mà, cauen cabells per tot arreu. Li encanta l'olor del gel nou. Aquesta setmana toquen tovalloles blaves. Crema hidratant, es renta les dents, després d'uns quants intents aconsegueix posar-se les lentilles. S'ha de tallar el serrell i les ungles de les mans, però això demà, que tindrà més temps. L'assecador li transforma el cap en un embull i arriba aquell moment del dia en què voldria tenir poders màgics. Pentinar-se no ha sigut mai el seu fort.
La roba. Els pantalons li cauen, és un fet, i sense el cinturó (el cinturó, que només en té un, i a més a més és ben lleig) ja no és persona. Un monstre rosa a la samarreta i jersei, sí, ves, l'únic que té net. Un dia d'aquests que tingui temps i diners (ha ha ha ha!, quin acudit més bo!) hauria de fer un pensament. De calçat tampoc no en té pas gaire per triar. Es podria haver vestit amb els ulls tancats. Encara rai que la capseta de les arracades no és tan previsible.
La bossa. S'havia de deixar la grossa a casa precisament aquesta setmana, no? Agafa l'única alternativa plausible (petita, vella i entranyable) i hi entafora els quatre papers que no es pot deixar, un parell de bolis, l'USB, el moneder, la targeta del metro (estaria molt bé no haver de tornar enrere, com ahir), l'entrada per al vespre!, l'agenda, el llibre que ja hauria d'haver tornat a la biblioteca, les claus, el mòbil, els cinc euros que tenia en una altra butxaca, un paquet de mocadors.
L'habitació. Estira el llençol, el cobrellit i la manta, tot a lloc. (En aquesta ciutat no hi fa mai fred, però aquest pis és una nevera on no hi toca mai el sol i no té calefacció. Si posés el nòrdic, fer el llit seria més pràctic, però després al gener es moriria de fred. Estratègies psicològiques d'autoengany.) Apaga l'ordinador, el llum, el lladre. Amaga el pijama sota el coixí, es posa la jaqueta (encara que sap que encara no haurà baixat les escales que ja se l'haurà hagut de tornar a treure), es penja la bossa a l'espatlla i desentortolliga els auriculars. Un a cada orella, on, shuffle songs (el dia que pugui veure-les en català deixarà d'haver de veure totes les pantalles en anglès), play.
El carrer. Surt per la porta (evidentment), baixa els escalons de dos en dos (una mania que té), obre el portal i ja és al carrer. Llavors, i només llavors, gira el canell esquerre (amb aquests bracets que té l'esfera del rellotge sempre acaba al costat que no toca) i mira l'hora. Dos quarts i mig de dotze. Una mica tard, no? Fa espetegar la llengua i apuja el volum de la cançó amb el dit índex de la mà dreta, però no s'afanya pas més. El català afrancesat dels mals professors no es mereix pas una hora sencera d'atenció.
[Dance With Me]
La dutxa. El xampú blau, una avellana de suavitzant al palmell de la mà, cauen cabells per tot arreu. Li encanta l'olor del gel nou. Aquesta setmana toquen tovalloles blaves. Crema hidratant, es renta les dents, després d'uns quants intents aconsegueix posar-se les lentilles. S'ha de tallar el serrell i les ungles de les mans, però això demà, que tindrà més temps. L'assecador li transforma el cap en un embull i arriba aquell moment del dia en què voldria tenir poders màgics. Pentinar-se no ha sigut mai el seu fort.
La roba. Els pantalons li cauen, és un fet, i sense el cinturó (el cinturó, que només en té un, i a més a més és ben lleig) ja no és persona. Un monstre rosa a la samarreta i jersei, sí, ves, l'únic que té net. Un dia d'aquests que tingui temps i diners (ha ha ha ha!, quin acudit més bo!) hauria de fer un pensament. De calçat tampoc no en té pas gaire per triar. Es podria haver vestit amb els ulls tancats. Encara rai que la capseta de les arracades no és tan previsible.
La bossa. S'havia de deixar la grossa a casa precisament aquesta setmana, no? Agafa l'única alternativa plausible (petita, vella i entranyable) i hi entafora els quatre papers que no es pot deixar, un parell de bolis, l'USB, el moneder, la targeta del metro (estaria molt bé no haver de tornar enrere, com ahir), l'entrada per al vespre!, l'agenda, el llibre que ja hauria d'haver tornat a la biblioteca, les claus, el mòbil, els cinc euros que tenia en una altra butxaca, un paquet de mocadors.
L'habitació. Estira el llençol, el cobrellit i la manta, tot a lloc. (En aquesta ciutat no hi fa mai fred, però aquest pis és una nevera on no hi toca mai el sol i no té calefacció. Si posés el nòrdic, fer el llit seria més pràctic, però després al gener es moriria de fred. Estratègies psicològiques d'autoengany.) Apaga l'ordinador, el llum, el lladre. Amaga el pijama sota el coixí, es posa la jaqueta (encara que sap que encara no haurà baixat les escales que ja se l'haurà hagut de tornar a treure), es penja la bossa a l'espatlla i desentortolliga els auriculars. Un a cada orella, on, shuffle songs (el dia que pugui veure-les en català deixarà d'haver de veure totes les pantalles en anglès), play.
El carrer. Surt per la porta (evidentment), baixa els escalons de dos en dos (una mania que té), obre el portal i ja és al carrer. Llavors, i només llavors, gira el canell esquerre (amb aquests bracets que té l'esfera del rellotge sempre acaba al costat que no toca) i mira l'hora. Dos quarts i mig de dotze. Una mica tard, no? Fa espetegar la llengua i apuja el volum de la cançó amb el dit índex de la mà dreta, però no s'afanya pas més. El català afrancesat dels mals professors no es mereix pas una hora sencera d'atenció.
[Dance With Me]
m'encanta!
ResponElimina