S'encén a poc a poc. És la màgia incandescent del baix consum i és altres coses igualment inútils, com per exemple els vespres de mig minut que em deixen els ulls secs, el cor encongit i les ganes... ai, les ganes...
He d'aprendre a descarregar les energies malgastades en dianes sense sentit, i saber que el problema no ets pas tu, que tu només ets l'excusa. He perdut el nord o potser no n'he tingut mai. Seria tot un detall trobar un instant congelat, un segon gèlid, una mica de no res de temps glacial en aquest Sant Martí artificial, setmanal, carregós, innecessari. Prou!
Recullo paraules trencades als racons, significats esgarriats, regalims d'un jo... perdut? Dormir dies i nits de somnis que no m'angoixin, o imaginar-m'ho: visites a París, o París a l'horitzó, o fins i tot fugides menys extraordinàries. Escapar-me de mi, de tu, del desencís. Que tremolo, tota jo, menys la veu, que només la podria deixar desengorjar en un cas molt hipotètic. Molt saturat. El que no sap ningú és que no aspiro a res del que s'espera. Diguem que, ara mateix, ho engegaria tot a rodar. Patims i patams, però tu no sentiries pas ben res. Tu, que te m'has apoderat de les arrels!
Vull espantar-te. Vull dir que vull sorprendre't. En un somni a mitjanit que se t'escapi del subconscient. Sóc un dubte malvat, uns ulls que es tanquen i voldrien plorar. Em sento buida i furiosa, vulnerable, no puc enfilar-me a cap terrat. Enyoro. I no pas en general, és clar, però els pronoms em fan molt de respecte. Trobar-me entre la multitud potser seria poc cerimoniós.
Ets nas, llavis, coll. No sé dibuixar, i encara menys dibuixar-te. Massa línies perfectes, perfils com carenes, penombres, llum roent.
diguem que els estiuets de sant martí, altrament coneguts com a canvi climàtic, no m'agraden...fa calor quan no toca...com tantes d'altres coses que quan és el moment no vols, quan vols no pots i quan pots no tens temps...pro tot i això...passen els dies i encara que tot sembli la merda més gran i més ganes tinguis d'engegarho tot a vés a saber on...tot acava tenint la seva recompensa.
ResponEliminaparaules sàbies d'una gran persona: tot allò que fem amb el temps ens torna.
hi haurà un dia que ens hauràn passat tantes coses que ja no podrem recordar l'època llunyana en què tot era com sempre, que no passava mai res.
tu avui de concert, jo ben malalta altra cop...pf
bona nit
La veu de l'experiència sempre és molt sàvia... però les setmanes d'avorriment i falta de motivació costen de passar de totes maneres.
ResponEliminaPoden començar a passar JA, les coses, o seria demanar massa? Buf.
El canvi climàtic també deu ser el culpable de la teva salut dèbil, no? :P Bona nit, monstre!