Puja fins al tercer pis: no hi trobaràs cap fòssil editorial, només fascicles efímers i un sostre de bigues blanques i teules al descobert. La llum hi pal·lideja, l'ordre hi és absolut -gairebé dictatorial- i no trigaràs gaire a adonar-te que pots asseure't al capdamunt de la barana, amb els peus penjant cap al precipici de les escales i un abisme al teu davant, però que de fet no fa falta que t'acostis a cap ampit. La sensació de vertigen sura al voltant dels prestatges, sota l'atapeïment de taules, a l'oxigen que t'omple i et buida els pulmons. És com un ofec, però t'oprimeix les vies amb una netedat brutal. (Freda, incisiva. Més freda que no pas la vidriera imponent esmicolada sobre la pell. Passa desapercebuda.) T'arrossegarà, és la blancor grisa i inusitada, o potser l'espai reconvertit. T'amagaràs enmig de les torres de pols petrificada i acabaràs arraulit vora els volums inhòspits. Com un cuc de terra, bla, menut, rabassut. Les pàgines esgrogueïdes del teu voltant emmagatzemen cadenes de caràcters infinites, però no has de patir gens. Són coneixement impersonal, sense màgia ni escalfor ni imaginació ni vida latent. I concentra't. Quan puguis dissimular la interrupció desafortunada de l'olor de clor i piscina, insòlita, potser aconseguiràs pensar i que no et travessi la fulla esmolada de cap punyal.
[Pontífex]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada