Venes

Tinc sorra sota les parpelles i, amb el nas aixafat contra el mirall, ho veig ben clar. Tan clar, que no entenc per què no ho havia vist abans: les venes que m'enteranyinen el blanc de l'ull no són pas venes, perquè són jo. Jo, o tot allò que se'm cruspeix les entranyes, em rosega les vores, se'm repeteix a la boca com l'all i m'embolica el cervell de la mateixa manera que la mantellina embolica les mandonguilles. I com que no són venes les estiro, a poc a poc, d'una en una, fins que les he arrencades de soca-rel, i llavors les recargolo entre el dit gros i el dit del mig i es converteixen en boletes diminutes, fútils, insignificants. Cabdellets llefiscosos i de color vermelló, però que no són sang, no, perquè són jo. Jo, que visc massa cap endins i massa poc cap enfora i que faré un collaret amb els cabdellets de sang que no és sang i el regalaré al primer que passi.