Quimera

I què, si només em surten frases falsament profundes i sintagmes inconnexos amb una sonoritat poderosa? La simplicitat m'esgarrifa. De tant en tant decideixo que ja n'hi ha prou, que els mons petits em provoquen claustrofòbia i que la manca de compromís es castiga amb penes de fins a tres dies de fúria. Però, i si resulta que les fiances es paguen amb curts onírics que se m'estampen a la pell? Noto sospirs a la punta dels dits, al pòmul enrogit, al braç dret, als genolls que em fan figa. Que ni tan sols hagi estat real no té cap mena d'importància, és clar. I hauria de tenir gust de fruita massa madura, ja ho sé, però m'ho crec per poder, no ho sé, per poder respirar, potser. Som inevitables, constants un parell de vegades al mes i rasos i curts però només si no parlem del desig. Inútil, tot plegat, no? Perquè si les converses són les mateixes però les conclusions difereixen, no cal donar-hi més voltes. Tot d'una, falta una eternitat poc encertada. Se m'acaba la paciència. Ja seria prou hora. No m'ho crec ni jo.

[turned into slush]