Viu

Són dies estranys, dels de pensar massa i dormir massa poc. Avui tot era gris i blanc i negre, els cabells esbullats i les fulles esquerdades i la mitja fred escandalosa. Tot esventat i tot viu. No com l'altre dia, que a fora tot era fals i assolellat però a dins, enmig de la grisor de tanta pedra, tot era tan insuportablement cert com la pastilla taronja extraviada sota un banc, al terra de l'església. I em va ser ben igual que no hi tingués res a veure. Li vaig donar les culpes de tanta distorsió, a la píndola inoportuna que no curaria mai res. Llàgrimes, singlot i mocadors, entesos. Però el silenci trencat per tantes veus tan robòtiques fent tants sermons tan llargs amb tants mots tan buits, no, gràcies. No, si us plau! Collonades, vaig pensar. Collonades, penso, i quan em toqui a mi ja us les podeu ben estalviar, o em sentireu.


[I had a million things to do, baby]